Batea aràbiga

 

BATEA ARÀBIGA

Manuel Coll i Taberner

El nom terraltí de Batea és un antropotopònim aràbic. S'ha de considerar, doncs, que és un nom de lloc o topònim basat en el nom d'una persona aràbiga: al-Attiyah. Aquest nom personal o antropònim aràbic és ben viu encara en els països de parla aràbiga. En castellà s'ha representat en la forma Atía, i en català en la forma Atea.

L'antropònim Batea s'ha de classificar dintre dels patronímics aràbics. Aquests patronímics van encapçalats per la paraula Abu amb el significat de Pare, que ens vol indicar el cap tribal de procedència. Per això la forma original de Batea es correspon amb la forma aràbiga Abu Attiyah. Quan el principal referent familiar és la Mare, l'antropònim aràbic corresponent s'encapçala amb la paraula Umm; d'aquesta manera l'aràbic Umm Attiyah dóna en català l'antropònim Umatea. Per una altra banda, la filiació en els antropònims aràbics s'indica en singular amb l'encapçalament Vin, i en plural amb l'encapçalament Beni. Així la filiació dels descendents d'Atea queda definida pels noms Vinatea i Beni Atea, que podem traduir respectivament com el fill d'Atea i els fills d'Atea.

Dos exemples més de patronímics aràbics són els noms dels propers pobles de Bot i Beseit. Les formes inicials dels noms d'aquests pobles provenen dels patronímics Abu Saud i Abu Said. El nom aràbic Abu Saud va derivar cap a Busot i Boot, i més tard va quedar reduït a Bot. També el nom Abu Said va passar a Buseit i es va quedar com Beseit.

Podem considerar que la família Abu Attiyah va tenir una importància destacable perquè es troba documentada la seva presència tant a Cambrils com a Granada durant els segles de l'ocupació aràbiga d'Espanya.

Una població que en aquella època andalusina també portava el nom al-Attiyah va ser la que avui coneixem com Alcázar de San Juan. Aquest poble es deia en aquell temps Qasr Atía, que podem traduir com Castell d'Atea, i també s'anomenava Qasr Bani Atía o Castell dels fills d'Atea. Aquesta població castellano-manxega fou repoblada per l'Orde de l'Hospital de Sant Joan durant la segona meitat del segle XIII, després de la batalla de las Navas de Tolosa de l'any 1212.

En el llibre titulat Arabia Deserta, de Charles M. Doughty, que fou escrit a les darreries del segle XIX, hi podem trobar citats els Beny Atieh. Aquest llibre fou llegit i alabat pel militar anglès Lawrence d'Aràbia, el qual més tard va recórrer el territori de la Península Aràbiga a causa de la Primera Guerra Mundial. En el seu llibre Charles M. Doughty explica la ruta dels pelegrins que es reunien a Damasc per a dirigir-se cap a la Meca. En ell ens mostra com els pelegrins musulmans, després de travessar Síria i Jordània, s'endinsaven en el territori d'Aràbia seguint un camí que estava vigilat pels Beni Atía; aquesta funció de vigilància servia per a que els pelegrins no fossin saquejats per cap tribu aràbiga en aquells terrenys casi desèrtics. Per aquest motiu els Beni Atía rebien un pagament concedit pels governants de l'Imperi Turc, que en el segle XIX dominava aquells territoris.

El castell de Miravet fou conquerit l'any 1153; més tard, al voltant de l'any 1165 es va prendre possessió del castell d'Horta de Sant Joan, i aquell any mateix el rei Alfons II d'Aragó va concedir la carta de poblament d'Horta a fur de Saragossa. Fins a l'any 1181 el rei aragonès no va poder consolidar el domini del riu d'Algars, i en aquell any va concedir dues cartes de poblament dels termes dependents dels castells de Batea i Algars. Una carta la va redactar a fur de Saragossa per si els volien repoblar els aragonesos. I l'altra carta la va redactar a fur de Barcelona, i va concedir a Bernat Granell de Tàrrega els drets de repoblació i l'obligació de custodiar ambdós castells. En aquests documents queden assenyalats els límits termenals dels castells de Batea i Algars, que són, a saber, fins al terme de Nonasp, de Nonasp, per la serra, fins a tocar l'Aull de Favara i des d'aquí vers el Puig de Calaceit i a tocar Cretes, d'aquí en direcció al Vilar d'Arenys i d'aquí envers Gandesa tal i com les aigües vessen cap al castell d'Algars i en direcció a la serra d'Ascó i d'aquí fins al riu Matarranya.

Aquest límit de la serra d'Ascó s'anomena avui serra de la Fatarella i es correspon amb la part occidental del terme actual de la Fatarella. Un altre límit d'aquesta carta que ens pot confondre és el de l'Aull de Favara. Aquest nom de lloc o topònim medieval l'hem de considerar una expressió catalana fossilitzada, perquè aquest nom registrat en el document medieval de l'any 1181 va quedar més tard en desús. Tanmateix, els termes de Favara i Nonasp no han sofert gaires modificacions des d'aquells temps, i per això podem saber el que ens volia dir aquest topònim fent una observació geogràfica d'aquests termes i de les seves partides. Podem veure com el terme de Batea queda delimitat en el seu costat ponentí per les serres nonaspines i per les revoltes del riu Algars on s'ajunta amb el terme de Favara. Aquesta coincidència del terme bateà amb la Vall del riu d'Algars del terme favarol està recollida en l'expressió de l'Aull de Favara. Encara, però, a més de la dificultat en la localització geogràfic d'aquest desaparegut topònim medieval, hem de considerar el problema de caire lingüístic que comporta la forma escrita de l'Aull de Favara.

L'expressió registrada com l'Aull de Favara provoca una confusió lingüística perquè el seu començament l'Aull es va escriure de forma apostrofada. La seva forma escrita correctament havia de ser La Ull, separant clarament l'article La i la paraula Ull. Aquesta expressió La Ull era una corrupció fonètica de La Vall, que es va desenvolupar dintre del català medieval per la proximitat fonètica entre la vocal U i la consonant V.

Aquesta corrupció lingüística també es va produir en altres noms de lloc com Ulldecona i Ulldemolins, que han continuat usant-se i així han arribat fins als nostres dies. El nom d'Ulldecona és una derivació medieval de la denominació de la Vall del castell de Cona; el castell aturonat de Cona dominava la vall del riu de Cona, que avui coneixem com el riu de la Sénia. El nom de la Vall de Cona es va transformar en Ulldecona i així es va continuar dient. Aquesta transformació la podem veure registrada en els documents antics del municipi montsianenc.

Un procés similar de transformació cal veure'l en el nom del lloc d'Ulldemolins. L'origen d'aquest nom sembla que rau en la Riera dels Molins que pertany a la conca de Calonge. Aquesta riera neix a la serra de l'Escorpí del Massís de les Gavarres, i després d'uns onze km de recorregut desemboca a la riera de Calonge; la qual vessa les seves aigües a la badia de Palamós. A la vall que recorre la riera dels Molins se li va donar el nom de la Vall de Molins. El nom d'aquesta riera prové dels cinc molins que es trobaven a les seves marges i que van funcionar fins a començaments del segle XX. Aquesta riera de Molins també es coneix com la riera de Cabanyes perquè en la seva part més baixa està situat el veïnat de Cabanyes. Actualment la Vall de Molins calongina és un lloc destacat dintre de les rutes turístiques del Baix Empordà.

Aquesta localització geogràfica ens permet deduir que uns repobladors d'origen empordanès transportaren cap a la Catalunya Nova el nom de la Vall de Molins. També van transportar els seus derivats Vulldemolins i Ulldemolins, usant-los com a cognoms, i amb aquest transport donaren nom al poble prioratí d'Ulldemolins i a diverses partides agràries de les noves terres repoblades.

No s'ha de confondre, però, aquests significats vallencs amb els d'uns altres topònims començats per Ull que volen donar nom a surgències d'aigua. Aquests hidrònims encapçalats per la paraula Ull amb el significat de Font, ens assenyalen normalment el començament d'un riu en les altures muntanyenques. Un exemple és el nom Ulldeter que ens mostra el naixement del riu Ter. També ho són l'Ulldemó i l'Ulldepena dels propers Ports de Beseit, que ens indiquen la font o doll d'aigua que sorgeix d'un mont o d'una penya d'aquelles altures portolenques.

Un cop vistes les diferents possibilitats toponímiques de la paraula Ull, crec que podem aplicar a l'Aull de Favara el significat de la Vall de Favara, seguint els exemples lingüístics dels noms d'Ulldecona i d'Ulldemolins, i tenint en compte el fet geogràfic de la confluència dels termes bateans i favarols en la Vall del riu d'Algars.

La repoblació de Batea i Algars organitzada l'any 1181 no va quallar satisfactòriament i per aquest motiu el rei aragonès va encarregar un nou repoblament als templers de Miravet. Les noves

condicions del repoblament templer es recullen en la carta de poblament de Batea redactada l'any

1205. De la mateixa manera els templers s'encarregaren del repoblament del lloc d'Algars com així va quedar registrat en la seva carta de poblament de l'any 1281.

El papa Honori IV, entre els anys 1285 i 1287, va dictar una butlla papal en la que posava el riu d'Algars com a límit entre els territoris catalans de l'Orde del Temple i els territoris aragonesos de l'Orde de Calatrava. Així, per aquest dictamen salomònic els termes nonaspins i favarols van quedar al costat de l'Aragó, i els termes de Batea i Algars van quedar al costat de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA:

• ALANYÀ I ROIG, Josep (1994): Batea i el seu terme municipal. Diputació de Tarragona.

• BALAÑA I ABADIA, Pere (1997): L'Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor (Col·lecció Nissaga; 13).

• DOUGHTY, Charles M. (2006): Arabia Deserta. La Coruña: Ediciones del Viento.

• OLIVERAS I DARDER, Lourdes: "La toponímia de les Gavarres. Resultats d'un estudi prospectiu en la comarca del Gironès". Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica (Barcelona), núm. 120, p. 265-272.

• VALLVÉ, Joaquín (2003): Abderramán III. Califa de España y Occidente (912-961). Barcelona: Editorial Ariel.