UNA LECTURA ONOMÀSTICA DE LA CARTA DE LA POBLA DE MASSALUCA (1294-1296)

UNA LECTURA ONOMÀSTICA DE LA CARTA DE LA POBLA DE MASSALUCA (1294-1296)

 

Manuel  Coll i Taberner

 

 

 

 

1.     Introducció

 

La lectura del llibre titulat La fi dels templers catalans de Josep Maria Sans i Travé em va menar a la redacció d’aquest escrit sobre el poble terraltí de la Pobla de Massaluca. Aquesta lectura feta durant el mes de maig del 2020 em va recordar la carta de poblament del lloc de Massaluca inclosa en el llibre Batea i el seu terme municipal de Josep Alanyà i Roig. La relació entre aquestes dues lectures es troba en el fet que els templers que van signar la carta de la Pobla de Massaluca es van veure immersos uns pocs anys després en el judici promogut contra l’orde del Temple, que va significar la seva dissolució. Aquest llarg procés judicial es va portar a terme entre el desembre de l’any 1307 i el novembre del 1312.

 

La carta de poblament del lloc de Massaluca fou descoberta i publicada per Pascual Ortega Pérez, i fou inclosa per Josep Alanyà en l’apèndix documental del seu llibre sobre Batea. En aquest apèndix s’hi pot trobar la versió llatina original i la seva traducció al català. La dificultat en la lectura del document original en llatí va comportar que alguns noms dels actors d’aquella carta no estiguessin prou ben identificats. Per aquest motiu vaig consultar el treball de l’historiador anglès Allan John Forey titulat The Templars in the Corona de Aragon. Vaig seguir el mètode de contrastar els noms de la carta de Massaluca amb les llistes coetànies dels cavallers templers que es troben en aquesta obra de A. J. Forey.

 

Així, doncs, en aquest escrit mostraré primerament la carta de poblament de la Pobla de Massaluca, seguidament faré uns comentaris sobre els personatges que van compondre la carta i també procuraré explicar els topònims o noms de lloc citats en ella.

 

2.     El lloc de Massaluca del castell de Batea

 

Josep Alanyà mostra en el llibre Batea i el seu terme municipal la formació del territori al voltant del castell de Batea des de finals del segle XII a finals del segle XIII. En aquest espai temporal d’un centenar d’anys es va anar organitzant aquell territori extrem terraltí que tenia com a punt central de referència el castell de Batea. A la vegada aquest castell terraltí formava part del sistema defensiu centrat en el castell de Miravet, el qual abastava des dels termes de Miravet i Rasquera a llevant fins als termes de Batea i Nonasp a ponent.

 

El castell de Batea anava associat amb el castell del riu d’Algars. Així, doncs, el territori d’aquests dos castells limitava pel nord amb el tram final del riu Matarranya i la serra d’Ascó o la Fatarella; per l’oest amb el terme de Nonasp, fins al castell d’Algars tocant als termes de Favara i Maella, i arribant fins als termes de Calaceit i Arenys de Lledó; pel sud tocava els termes de Bot i Caseres que eren del castell d’Horta, i tocava al terme de Gandesa fins a trobar la serra d’Ascó, que actualment es coneix com serra de la Fatarella.

 

Aquest territori general dels castells de Batea i Algars comprenia, doncs, les poblacions que acollien aquests dos castells i a més els llocs de Massaluca, de Pinyeres, d’Almudèfer i de Vilalba. En el seu llibre, Josep Alanyà explica les cartes de poblament dels llocs bateans que foren redactades pels templers al llarg del segle XIII. En l’apèndix documental del primer volum d’aquest llibre exposa fins a sis cartes templeres redactades en llatí i les seves corresponents traduccions al català. A més a més, Josep Alanyà mostra en el seu segon volum, en les pàgines 454-457, la carta en llatí del lloc riberenc de Berrús amb data del 12 de maig de 1294, una setmana després d’haver-se concedit la carta de poblament de la devesa de Massaluca; ambdues foren signades pels templers Berenguer de Cardona, Pere de Villalba i Arnau de Torroella.

 

3.     La carta de poblament de la devesa de Massaluca

 

En el volum primer de Batea i el seu terme municipal, la carta de poblament del lloc de Massaluca ocupa les pàgines 178 a 185 de l’apèndix. En la presentació d’aquesta carta, Josep Alanyà escriu:

 

 

            1294, maig, 5.

            Carta de poblament, atorgada per fra Berenguer de Cardona, Mestre del Temple, a Guillem Vaquer, Raimon d’Apol i Domènec Franquet i a llurs successors, de la devesa de Massaluca, anomenada també Vilabona, amb tots els aprofitaments comunals i amb l’encàrrec d’atreure a l’indret fins a vint nous pobladors. S’assenyalen els límits de la devesa i hom els imposa un cens anual de deu cafissos de cereal, cinc de blat i cinc d’ordi, pagador cada any per la festa de Sant Miquel de setembre. El Temple es reserva els drets senyorials acostumats.

 

-        Original, perdut.

-        Trasllat de 29 de novembre de 1536, fet per Pere Pelliça, prevere del Ginestar i notari, actualment perdut.

-        Còpia del trasllat de Pere Pelliça, feta el 1606 i inclosa en el capbreu de la Batllia de Miravet de l’any esmentat, a l’Arxiu Històric Nacional, de Madrid, Ordes Militars, Sant Joan de Jerusalem, Castellania d’Amposta, Batllia de Miravet, llibre 160, fols. 3 v.-7 v.

 

Referències:

La carta de poblament de Massaluca ha estat descoberta i publicada per Pascual Ortega Pérez en “Acta Medievalia” (7-8), any 1986-1987, pàgs. 193-204, sota el títol “La carta de población de la Pobla de Massaluca (1295)”. L’historiador donà a conèixer al món científic el text del document, ignorat fins aleshores, fent-ne transcripció en apèndix i anàlisi i comentari de l’instrument jurídic en el cos de l’article.

D’aquest mateix text en donem la transcripció llatina i la traducció en el present treball per la gran importància que té la carta de poblament i establiment agrari de la Pobla pel que fa a l’antic terme i devesa de Massaluca, la major part del qual queda integrada dins el terme de Batea. En la transcripció que oferim hem procurat respectar la grafia de la transcripció del professor Ortega, si bé quan hem descobert errors evidents de l’escrivà i defectes de concordança llatina, els hem esmenat en benefici de la intel·ligibilitat del text.

-        Anton Monner, “La Carta de Poblament de Gandesa”, pàgs. 72-74.

-        Josep Alanyà, “La Vila Closa”, pàgs. 199-206 i 211-219.

 

“In nomine sancte et individue Trinitatis, Patris et Filii et Spiritus Sancti, amen. Noverint  universi quod nos frater Berenguerius, de Cardona, domorum militie Templi in Aragonia et Cathalonia magister humilis, de concilio et assensu fratris Petri de Villalba, comendatoris Mirabeti, fratris Arnaldi de Turmellas, comendatoris Azconis, fratris Bambiu di Tibanch, socii nostri, fratris Giraldi de Clariana, fratris Gilaberti de Seruçeno, fratris Berengarii de Pulcro Visu, fratres Dominicus de Miralles, tenentis locum Gandesie, fratris Berengarii Gamiu et plurium aliorum fratrum nostrorum, per nos et omnes successores nostros, cum hoc publico instrumento, firmiter et perpetuo valituro, scienter et consulte, et ex certa scientia, damus, concedimus ac stabilimus in emphiteosim vobis Guillermo Vaquer, Raymundo de Apol, Dominico Franquet, filio Joannis Franquet, et successoribus vestris, nunch et in perpetuum, ad populandum totam dominicatam nostram seu devesiam castri Mirabeti, quae vulgariter dicitur devesia de Massaluca et alio nomine nuncupatur Vilabona, cum honoribus et possessionibus sibi pertinentibus, cum terris cultis et incultis, cum arboribus fructiferis et infructiferis, cum lignis, pesquis, aquis, pratis, pesquis et venationibus et piscationibus necnon et cum omnibus aliis quae ibis sunt quae ad usum hominis pertinere noscuntur. Que possessiones et honores et termini dicte devesie de Massaluca seu Villebone afrontat ex una parte cum termino de Vilalba et ex alia parte cum termino de Nonasp, in loco quod dicitur Vall de Molins, et ex alia parte in termino eiusdem loci de Nonasp, videlicet in devesia universitatis hominum de Nonasp, et ex alia in termino in terra videlicet quam homines de Batea tenent ad censum pro templo in villa que dicitur de Batea. Sicut honores et possessiones ac termini dicte dominicate seu devesie de Massaluca, nunch nuncupata Vilabona, in hiis affrontationibus includuntur et terminantur homines autem tenemus et possidemus; sicut ipsos honores et possessiones damus et  concedimus necnon et aliis populatoribus qui ibi venerint populare et successoribus eorumdem populatorum cum ingressibus et egressibus et cum iuribus et pertinentiis suis et cum omnibus melioramentis que ibi de coelo usque in abisum facere poteritis ullo modo et cum omnibus superius expressis et comprehensis et aliis pertinentibus et pertinere debentibus ad dictam devesiam seu dominicatam de Massaluca, nuncupatam noviter Vilabona, quae dici, nominari vel excogiatari possint aliqua ratione, hic expressis et non expressis, et in plenam et corporalem possessionem vos introducimus et mittimus de predictis cum hoc instrumento publico, pleno iure, et tenere et possidere in pace et quiete vobis et vestris predictam donationem de hiis populatoribus plenis fidaanciis contra omnes persones, exceptam potestatem tenere. Hanch autem donationem et concessionem ac stabilmentum vobis facimus sub hiis pactis et pactionibus et conditionibus; quos vos de proximo venturo festo sancti Michaelis usque ad duos annos continue numerandos et computandos posueritis et duxeritis populatores in dicto loco, de decem et octo usque ad viginti, et vos et ipsi populatores et successores vestri sitis homines et vasalli proprii et solidi, fideles, ac legales fratrum Templi et quod  vos et dicti populatores venietis ad dictum locum cum uxoribus et familiis vestris, causa residendi ibidem, de predicto proxime venturo festo sancti Michaelis usque ad duos annos continuo sequentes, et quod facietis in dicto loco domos vestras, infra predictum tempus, et deinde perpetuo sitis in eodem loco assidue permanentes et personalem residentiam ibídem facientes; et incipatis, transacto proxime venturo festo sancti Michaelis, vos et ipsi populatores extrahere et excollere dictos honores et possessiones ac terras dicte dominicate seu devesie et deinde teneamini vos et ipsi bene et fideliter laborare et excollere dictas possessiones, honores et terras ad usum et consuetudinem bonorum laboratorum et tenere ipsas terras deinde perpetuo bene laboratas en condirectas; et quod vos dicti populatores et successores vestri detis et teneamini dare comendatori Mirabeti presenti et futuro et aliis fratribus Templi pro censu seu tributo dictorum honorum et possessionum et terratum dicte dominicate seu devesie de Massaluca nuncupata Vilabona et etiam pro censu domorum predictourm, decem caffisia bladii, medium frumenti et medium ordei, ad mensuram censualem de Batea, scilicet de proximo venturo festo sancti Michaelis mensis septembris ad duos annos et deinde quolibet anno in perpetuum in dicto festo, et etiam detis et teneamini dare decimam et promitiam fideliter et legaliter de òmnibus fructibus et expletis, de quibus debeat dare decimam; quam quidem decimam et promitiam dictus comendator et alii fratres Templi possint de blado accipere et in garba vel de grano, prou teis et eorum succcessoribus magis placuerit. Et si forsan predictas confessiones superius comprehensas de populando loco predicto a proximo venturo festo sancti Michaelis ad duos annos et extraendo seu excolendo predictas possessiones et terras non compleveritis ut est dictum, teneamini vos predicti Guillermus Vaquer, Raymundus de Apol et Dominicus Franquet daren obis seu comendatori Mirabeti, pro pena, centum morabetinorum... boni auri et recti ponderis, et nos, transactis predictis duobus annis, possimus recuperare dictum locum propria auctoritate et dare, stabilire aliis seu retinere nobis absque obstaculo et contrarietate alicuius. Retinemus tamen in loco ubi dicta populatio fiet plateam sive patium prout consignatum extitit ad faciendum ibi domos nostras; retinemus insuper nobis et successoribus nostris et fratribus Templi ibi locendum, molendina, furnos, carniserias, fabricas, firmamenta secundum cosuetudines de Batea et calonias, exercitus et cavalcatas et alia dominia atque iura et quascumque alias dominationes quas habemus et habere debemus in hominibus de Batea. Et si forsan vos seu dicti populatores vel successores vestri qui dictos honores et possessiones et terres habueritis et tenueritis personalem ac continuam residentiam, ut superius et expressum, non fueritis in dicto loco de Massaluca qui aliter dicitur Vilabona transactis predictis duobus annis, vel contigerit aliquo dolo vel fraude, honores et possessiones ac terres predictas tenere eremas et non laboratas, ipso facto ille vel illi, illius vet quorum essent amittant ipsas possessiones et terras infra unum annum, et possimus ex pleno dominio ipsas honores, possessiones et terras propria auctoritate recuperare et retinere nobis vel dare et stabilire aliis libenter pro libito voluntatis; nech eligatis in dicto loco alios dominos et patrones preter nos et fratres Templi. Volumus et retinemus nobis et successoribus nostris pascua ad bestiarium grossum et minutum proprium castri Mirabeti sine tala, quam si fecerit emendetur. Retinemus etiam nobis et successoribus nostris fustam in dicto loco ad opus et usum domorum Templi baiulie Mirabeti. Retinemus nichilominus quod sit salvum amprium fuste hominibus de Vilalba, quos habent et habere debent in dicto loco seu termino ex donatione predecessorum nostrorum prout eis per antecessores nostros datum extitit et concessum. Et si forte vos vel populatores au successores vestri dictas possessiones, honores, hereditates et terras vel domos predictas seu partem ipsarum vendere, impignorare, alienare volueritis, quod detis inde faticam nobis seu comendatori Mirabeti qui pro tempore fuerit et successoribus nostris decem dierum ad consuetudinem de Batea, et quod possimus eas, si voluerimus, infra predictos decem dies, pro pretio vobis oblato, libenter retinere, quas si non retinere voluerimus, possitis vendere, impignorare vel alienare vestris consimilibus, hominibus Templi, habitantibus et gabitaturis in dicto loco; salvis tamen nobis et successoribus nostris et fratribus Templi sempre in omnibus et per omnia censu, conditionibus et pactis predictis, dominio, comparamento, firmamento, faticha, sinquanteno et omnius aliis iuribus Templi. Exceptis tamen clericis et religiosis alterius religions quam nostre, militibus, infasonibus atque sanctis, quibus predicta vel aliqua de predictis dare, dimittere, vendere vel aliter alienare alicui non possitis. Nos vero Guillermus Vaquer, Raymundus de Apol, Dominicus Franquet predicti, per nos et omnes alios populatores dicti loci et successores nostros, recipimus gratulanter a vobis, dicto magistro, comendatoribus et fratribus supradictis, dictam dominicatam seu devesiam ad populandum, sub pactis et conditionibus antedictis et promittimus, per nos et per alios populatores qui ibi venerint et successores nostros, vobis, dicto magistro et successoribus vestris et aliis fratribus Templi, esse homines et vassalli fideles et legales vestri et successorum vestrorum et promittimus solvere comendatori Mirabeti qui nunch est et pro tempore fuerit et aliis fratribus Templi dictum censum et dare decimam et promiam fideliter et legaliter et omnes alias conditiones et pacta superius comprehensa, sub obligatione omnium bonorum nostrorum attendere, tenere firmiterque complere et inviolabiliter observare.

Quod fuit actum quinto mensis madii, anno domini millessimo ducentessimo nonagessimo quarto.

Sig + num fratris Berengarii de Cardona, magistri predicti. Sig + num fratris Petri de Villalba, comendatoris Mirabeti. Sig + num fratris Arnaldi de Turrecella, comendatoris Azconis. Sig + num fratris Gambiu Durbandi. Sig + num fratris Giraldi de Clariana. Sig + num fratris Gilaberti de Cerviano. Sig + num fratris Berengarii de Pulchro Visu. Sig + num fratris Dominici de Miralles, tenentis locum comendatoris Gandesie. Sig + num fratris Berengarii Gamiu. Sig + num fratris Guillermi Vaquer. Sig + num Raymundii Apol. Sig + num Dominici Franquet predictorum, qui hec omnia et singula laudamus, concedimus et firmamus. Testes huius rei sunt preter firmamenta Raymundi Apol et Dominici Franquet, Petrus de Serra, de Batea, Bartolomeus de Falch, Guillermus de Aquilone et Arnaldus Joannis, vicini de Gandesia; testes firmamenti Raymundi de Apol, qui firmavit in manu mei notarii infrascripti sexta decima chalendas marcii, anno domini millessimo ducentessimo nonagessimo sexto, Guillermus Ferrarii, presbiteri, et Guillermus Molinarii, vicinus de Azcone. Sig + num Raymundi Savine, dicti domini magistri notarii publici auctoritate domini regis per totam terram et iurisdictionem eiusdem, qui hec de mandato dicti domini magistri scribi feci, cum raso et emendato in dècima sexta linea ubi dicitur sancti Michaelis, cum supraposito in quadragessima quinta linea ubi dicitur omnes, et clausi die et anno prefixis.”

 

4.     La traducció catalana de la carta massalucana

 

La traducció al català de la carta massalucana ocupa les pàgines 182 a 185. Copio seguidament aquesta traducció feta per Josep Alanyà, incloent-hi unes modificacions que he cregut oportunes per a concretar els noms dels seus protagonistes, els quals en la transcripció llatina havien quedat poc clars.

 

Traducció

“En nom de la santa i indivisa Trinitat, Pare i Fill i Esperit Sant, amén. Conegui tothom que nos fra Berenguer de Cardona, humil mestre de les cases de la milícia del Temple a l’Aragó i a Catalunya, amb el consell i consentiment de fra Pere de Villalba, comanador de Miravet, de fra Arnau de Torroella, comanador d’Ascó, de fra Gausbert Durban, soci nostre, de fra Guerau de Clariana, de fra Gilabert de Cervià, de fra Berenguer de Bellvís, de fra Domènec de Miralles, lloctinent de Gandesa, de fra Berenguer Gamir i de molts altres frares nostres, per nos i pels nostres successors, amb aquest públic document, fermament i perpètua valedor, amb ple coneixement, de bon grat i de certa ciència donem, concedim i establim en emfiteusi a favor de vosaltres Guillem Vaquer, Ramon d’Òpol, Domènec Franquet, fill de Joan Franquet, i dels vostres successors, ara i per sempre, per poblar-la, tota la vostra senyoria o devesa del castell de Miravet, que vulgarment s’anomena devesa de Massaluca i encara amb un altre nom és coneguda com a Vilabona, amb les honors i possessions que li pertanyen, amb les terres cultivades i les incultes, amb els arbres fruiters i no fruiters, amb les llenyes, pedreres, aigües, prats, pastures, venacions i tota mena de pesca, i també amb allò que hi ha allí que hom sap que pertany a l’ús humà. Les esmentades possessions i les honors i termes de l’esmentada devesa de Massaluca o Vilabona afronten per una banda amb el terme de Vilalba i per una altra banda amb el terme de Nonasp, en el lloc que s’anomena Vall de Molins, i per una altra banda també amb el terme de Nonasp, això és amb la devesa de la universitat dels homes de Nonasp, i en una altra part del terme amb aquella terra que els homes de Batea tenen a cens pel Temple a la vila anomenada Batea. Com nosaltres tenim i posseïm les honors, possessions i termes de dita senyoria o devesa de Massaluca ara anomenada Vilabona, inclosos i termenats dintre d’aquestes afrontacions, així us els donem i concedim a vosaltres i també als altres pobladors que hi vinguin a poblar i als vostres successors i als dels altres pobladors amb les entrades i eixides, amb els drets i pertinences seves i amb tots els milloraments que hi pugueu fer d’alguna manera des del cel fins a l’abisme, i amb tot allò més amunt expressat i comprès i amb les altres coses que ara pertanyen o deuen pertànyer a l’esmentada devesa o senyoria de Massaluca recentment anomenada Vilabona que puguin dir-se, anomenar-se o pensar-se per alguna raó, tant si aquí hi són expressades com si no; i us introduïm i posem en la plena i corporal possessió de totes les coses abans esmentades amb aquest document públic de ple dret. I volem que tingueu i posseïu aquesta donació per a vosaltres i els vostres amb plenes fermances contra tota persona, en pau i quietud. Us fem aquesta donació, concessió i establiment amb aquests pactes i condicions: que vosaltres, des de la pròxima venidora festa de Sant Miquel fins a dos anys comptadors i numeradors de manera continuada, sense interrupció, poseu i conduïu a l’esmentat lloc uns pobladors que han d’ésser entre divuit i vint; i que vosaltres i els mateixos pobladors i successors vostres sigueu homes i vassalls propis i sòlids, fidels i lleials dels frares del Temple, i que vosaltres i els esmentats pobladors vingueu a dit lloc amb les vostres mullers i famílies per residir-hi des de la suara esmentada festa de Sant Miquel pròximament venidora fins als dos anys següents sense solució de continuïtat, i que allí hi fareu les vostres cases dins dit temps i que després perpètuament sereu permanents assíduament en el mateix lloc i hi fareu residència personal; i que, passada ja la festa de Sant Miquel pròximament venidora, vosaltres i els pobladors que hi haureu portat començareu a conrear dites honors, possessions i terres de l’esmentada senyoria o devesa i que després sigueu tinguts de treballar i cultivar bé i fidelment dites possessions, honors i terres d’acord amb l’ús i costum dels bons llauradors i a tenir les terres perpètuament ben llaurades i conreades; i que vosaltres, pobladors, i els vostres successors doneu i vingueu obligats a donar al comanador de Miravet, present i futur, i als altres frares del Temple com a cens o tribut de les dites honors, possessions i terres d’esmentada senyoria o devesa de Massaluca anomenada Vilabona i també com a cens de les cases, deu cafissos de cereal, la meitat de blat i la meitat d’ordi, segons la mesura censal de Batea, és a saber des de la propvinent festa de Sant Miquel del mes de setembre fins a dos anys i des d’aleshores cada any a perpetuïtat en dita festa, i que també doneu i vingueu obligats a donar al comanador de Miravet el delme i la primícia fidelment i lleial de tots els fruits i collites dels quals calgui donar delme; delme i primícia que el comanador esmentat i els altres frares del Temple podran rebre dels cereals tant en la garba com en gra, segons la preferència d’ells i dels seus successors. I si de cas vosaltres no complíssiu els compromisos més amunt expressats i continguts de poblar dit lloc des de la propvinent festa de Sant Miquel en dos anys i de treballar i cultivar les terres i possessions esmentades com queda dit, vosaltres Guillem Vaquer, Ramon d’Òpol i Domènec Franquet vindreu obligats a donar-nos a nosaltres o al comanador de Miravet per pena cent morabatins... de bon or i just pes, i nosaltres, transcorreguts ja els dos anys, podrem recuperar dit lloc amb pròpia autoritat i donar-lo i establir-lo a uns altres o retenir-lo per a nosaltres sense cap obstacle ni contrarietat de ningú. Tanmateix en el lloc on es farà la població esmentada ens reservem, com ja ha quedat consignat, una plaça o pati per construir-hi les nostres cases; i a més, retenim per a nosaltres i els nostres successors i per als frares del Temple el llòssol, els molins, els forns, les carnisseries, les ferreries, els drets de confirmació o de fermança segons els costums de Batea, i les calònies, les hosts i les cavalcades i tots els altres dominis i drets senyorials que tenim i devem tenir sobre els homes de Batea. I si de cas vosaltres o dits pobladors o els vostres successors que heu rebut les honors, possessions i terres esmentades no hi manteníeu la personal i continuada residència com més amunt queda expressat i no estàveu presents en dit lloc de Massaluca altrament dit Vilabona transcorreguts els dos anys indicats, o bé succeïa que per algun engany o frau les esmentades terres, les honors i les possessions restessin ermes i no treballades, pel mateix fet i immediatament aquell o aquells del qual o dels quals fossin, que perdin les possessions i terres dins el termini d’un any, i que puguem nosaltres pel nostre predomini recuperar-les amb pròpia autoritat i retenir-les per a nosaltres o bé donar-les i establir-les amb plena llibertat i segons l’albir de la nostra voluntat. I no us elegiu en dit lloc altres senyors i patrons fora de nosaltres i els frares del Temple. Volem i retenim per a nosaltres i els nostres successors les pastures per al bestiar gros i menut que és propietat del castell de Miravet sense tala, la qual, si hi fos, haurà d’ésser esmenada. També ens reservem per a nosaltres i els nostres successors la fusta que hi hagi en dit lloc per a ús i necessitat de les cases del Temple de la batllia de Miravet. Ens reservem tanmateix el dret de que resti salvat l’empriu de la fusta a favor dels homes de Vilalba, que el tenen i deuen tenir en l’esmentat lloc o terme en virtut de la donació dels nostres predecessors segons els ha estat donat i concedit pels nostres antecessors. I si de cas vosaltres o els pobladors o successors vostres volíeu vendre, empenyorar o alienar les esmentades possessions, honors, heretats i terres o les cases o bé una part d’elles, ens haureu de donar el dret de fadiga a nosaltres o al comanador de Miravet que pel temps hi hagi i als nostres successors pel temps de deu dies segons el costum de Batea, i així nosaltres podrem dins el termini dels deu dies, si aquesta és la nostra voluntat, retenir-les amb tota llibertat pel mateix preu que us oferien; i si no les volíem retenir, que les poguéssiu vendre, empenyorar o alienar als vostres consemblants, els homes del Temple, habitants o habitadors en dit lloc; quedant, però, salvats sempre per a nosaltres, els nostres successors i els frares del Temple, en tot i per tot, el cens, els pactes i condicions expressats, el senyoriu, el dret de comparament, el dret de fermança, el dret de fadiga, el cinquantè i tots els altres drets del Temple. Exceptuats, però, els clergues i religiosos d’una altra religió diferent a la nostra, els cavallers, infançons i eclesiàstics, als quals us és prohibit de donar, lliurar, vendre o de qualsevol manera alienar res. En canvi nosaltres Guillem Vaquer, Ramon d’Òpol, Domènec Franquet, per nosaltres mateixos i per tots els altres pobladors de dit lloc així com pels nostres successors, rebem de bon grat, amb joia i agraïment, de vosaltres dit mestre, comanadors i frares esmentats la dita senyoria o devesa per poblar-la sota els pactes i condicions més amunt expressats; i prometem, en nom propi i en dels altres pobladors que hi vinguin i dels nostres successors, que serem homes i vassalls fidels i lleials a vosaltres i als vostres successors i als frares del Temple i prometem que pagarem al comanador de Miravet que ara és i al que pel temps ho sigui i als altres frares del Temple el cens indicat i li donarem el delme i la primícia amb fidelitat i lleialtat i que atendrem, mantindrem fermament i observarem i complirem inviolablement totes les altres condicions i pactes expressats i continguts més amunt baix l’obligació de tots els nostres béns.

Fou fet el dia cinc de maig de l’any del Senyor mil dos-cents noranta-quatre.

Signatura de fra Berenguer de Cardona, mestre predit. Signatura de fra Pere de Villalba, comanador de Miravet. Signatura de fra Arnau de Torroella, comanador d’Ascó. Signatura de fra Gausbert Durban. Signatura de fra Guerau de Clariana. Signatura de fra Gilabert de Cervià. Signatura de fra Berenguer de Bellvís. Signatura de fra Domènec de Miralles, lloctinent del comanador de Gandesa. Signatura de fra Berenguer Gamir. Signatura de Guillem Vaquer. Signatura de Ramon d’Òpol. Signatura de Domènec Franquet esmentats, els quals lloem, concedim i afermem totes i cadascuna d’aquestes coses. Són testimonis d’aquest acte, a més de les fermances de Ramon d’Òpol i Domènec Franquet, Pere de Serra, de Batea, Bartomeu de Falch, Guillem d’Aguiló i Arnau Joan, veïns de Gandesa; testimonis de la fermança de Ramon d’Òpol, que afermà en poder de mi el notari infrascrit el catorze de febrer de l’any del Senyor mil dos-cents noranta-sis, són Guillem Ferrer, prevere, i Guillem Moliner, veí d’Ascó. Signatura de Ramon Savina, notari públic de dit senyor mestre i per l’autoritat del senyor rei notari per tota la jurisdicció i territori del mateix, que he fet escriure aquest document de manament de dit senyor mestre, amb el raspat i esmenat a la línia setzena on hi diu “sancti Michaelis” amb el sobreposat a la quaranta-cinquena línia on hi diu “omnes”, i l’he tancat el dia i any prefixats”.

 

5.     Els cavallers templers de la carta de Massaluca

 

Els cavallers templers reunien la doble condició religiosa i militar, eren frares i cavallers. En aquesta carta de poblament de la devesa de Massaluca de l’any 1294 hi trobem identificats fins a nou cavallers templers: Berenguer de Cardona, Pere de Villalba, Arnau de Torroella, Gausbert Durban, Guerau de Clariana, Gilabert de Cervià, Berenguer de Bellvís, Domènec de Miralles i Berenguer Gamir.

 

En l’índex onomàstic del llibre “La fi dels templers catalans” hi podem trobar el nom de sis d’aquests frares templers esmentats. No hi són ni Guerau de Clariana, ni Gilabert de Cervià, ni Domènec de Miralles. Hem de deduir que moriren abans de l’any 1307 i per aquest motiu ja no entraren en les actes del procés contra els templers. Si que entraren en les actes, encara que estiguessin morts abans d’aquest any, els cavallers Berenguer de Cardona i Arnau de Torroella, a causa de la importància dels seus càrrecs abans de 1307. Així doncs, foren quatre els cavallers templers d’aquesta carta que sofriren directament el procés que es va desenvolupar contra l’ordre del Temple entre els anys 1307 i 1312 en el regne d’Aragó: Pere de Villalba, Gausbert Durban, Berenguer de Bellvís i Berenguer Gamir. A la llum d’aquest procés estudiat per J.M. Sans i Travé he pogut aplegar unes quantes dades informatives sobre aquests cavallers templers.

 

5.1. El mestre Berenguer de Cardona i el seu successor Ximén de Lenda

 

El cavaller Berenguer de Cardona fou mestre dels templers de Catalunya i Aragó entre els anys 1291 i 1307. L’any 1294 va renunciar en nom del Temple als drets sobre Tortosa i Fraga a canvi de Peníscola, Ares, les Coves de Vinromà i altres terres. A partir de 1294 va emprendre la nova construcció del castell de Peníscola seguint el model del castell de Miravet. El superior de Berenguer de Cardona en aquells anys era Jacques de Molay. Aquest màxim responsable de l’orde havia estat elegit l’any 1292. Entre els deu dignataris del consell de Molay s’hi podien trobar tres catalans, un d’ells era Ximén de Lenda.

 

A causa de la mort de Berenguer Cardona a començaments de l’any 1307 es convocà la reunió provincial per a elegir el seu successor. Per aquest motiu els templers catalans es van reunir a Horta de Sant Joan i van elegir per mestre provincial a Ximén de Lenda, comanador d’Horta en aquells moments, i que en aquest capítol comptava amb el recolzament del mestre general Jacques de Molay. Així, doncs, fou Ximén de Lenda el mestre de la província templera catalana que es va haver d’enfrontar al procés que seguidament es va iniciar contra l’orde del Temple. El 14 d’octubre de 1307 el rei francès Felip V va fer detenir als templers francesos i al seu mestre general Jacques de Molay. A començaments de desembre Jaume II d’Aragó, seguint els dictats del rei francès, va fer detenir als templers catalans, i fra Ximén de Lenda fou detingut a València acompanyat d’uns altres frares. Durant el llarg procés, el juny de 1311, Ximén de Lenda va demanar a Jaume II el seu trasllat de València a Horta de Sant Joan per motius de salut. Aquesta petició fou atesa favorablement pel monarca aragonès i d’aquesta manera el 23 de juliol ja estava instal·lat a Horta acompanyat de fra Pere de Villalba i uns altres frares. Explica Josep Maria Sans Travé que l’any 1310 Ximén de Lenda fou processat a València, però que no s’han conservat les actes valencianes dels interrogatoris d’aquell any. Finalment, Ximén de Lenda no consta a la llista de l’any 1319 dels templers catalans amb dret a pensió; aquesta absència fa pensar en que probablement ja era mort l’any 1319.

 

Abans de l’any 1307 Ximén de Lenda havia ocupat els càrrecs de comanador de Cantavella i comanador d’Orta, l’actual Horta de Sant Joan. Josep Alanyà mostra en el vol. I del seu llibre Batea i el seu terme municipal, a les pàgines 185-190, la carta de població del lloc de les Pinyeres en el terme del castell d’Algars. Esta carta fou estesa el 8 de setembre de 1280, atorgada per fra Pere de Tous, comanador de Miravet, amb el manament i voluntat del senyor fra Pere de Montcada, mestre de la milícia del Temple a Aragó i Catalunya, i amb el consell i consentiment de fra Ximén de Lenda, comanador de Cantavella, de fra Dalmau de Seró, comanador d’Ambel, de fra Guillem d’Abellars, comanador de Tortosa, de fra Guillem de Benages, comanador d’Orta, de fra Guillem de Soler, comanador de Ricla i d’altres frares.

 

En la transcripció llatina d’aquesta carta que Josep Alanyà va donar en el seu llibre crec que hi ha un error de lectura, ja que hi escriu “et de concilio et ascensu fratris Eiximini de Lerida, comendatoris Cantevechiae”. Cal suposar una confusió ortogràfica, deguda a la dificultat de lectura del document antic que mena equivocadament a Lerida en lloc del correcte Lenda. Seguidament, en la traducció al català, aquest equivocat Eiximeni de Lerida va passar a ser Ximén de Lleida.

 

 Sans Travé escriu en el seu llibre, a la pàgina 270, que el 18 d’agost de 1311 el monarca aragonès va reclamar al veguer de Tortosa i al responsable dels templers custodiats en aquesta ciutat que fossin traslladats a Barcelona els següents frares: Pere de Tamarit i Bernat de Millars, cavallers; i també Berenguer sa Corbella, Jaume de Conflent, Pere de Berbegal, Andreu Jofre, Rodrigo de Lenda, Guillem Cestret, Bartomeu des Mor, Domènec de Canals, Arnau Pucullull i Marc Adarró, tots ells sergents. Podria ser que aquest sergent Rodrigo de Lenda fos un germà o familiar del mestre Ximén de Lenda. Els seus noms Rodrigo i Ximén, i el cognom de Lenda ens remeten a una procedència navarroaragonesa. S’ha de tenir en compte que Navarra estava integrada en la província catalanoaragonesa del Temple, i per aquest motiu s’hi poden trobar en les llistes dels templers catalans uns quants noms procedents del territori navarrès. Els templers tenien organitzat aquest territori amb dues comandes, la comanda d’Aberín i la comanda de Ribaforada. Aquests templers d’origen navarrès eren considerats igualment catalans per la seva pertinença a la província templera catalana.

 

5.2. Arnau de Torroella, comanador d’Ascó

 

Fra Arnau de Torroella fou comanador d’Ascó des de l’any 1293 fins a l’any 1304, quan el va succeir Berenguer de Santmarçal. Abans de passar a Ascó havia estat comanador d’Ambel. Per la seva categoria havia estat present en la recepció a l’orde de diversos nous templers i per aquest motiu el seu nom va quedar reflectit en les actes del procés seguit contra els membres de l’orde de 1307 a 1312.

 

El seu nom va quedar registrat en les cartes de poblament esmentades. També en la documentació referent a la delimitació dels territoris templers motivada per la permuta de Tortosa a canvi de llocs castellonencs. Aquesta delimitació ha estat explicada per Josep Serrano Daura en el llibre La delimitació dels territoris de la Batllia de Miravet i de la Comanda d’Orta amb el de la ciutat de Tortosa, als segles XII al XIV. El comanador Arnau de Torroella fou el representant del Temple en la realització d’aquesta delimitació, mentre que el representant del rei Jaume II fou el batlle reial Pere de Llibià, i a més la ciutat de Tortosa va enviar-hi un parell de representants. Tots ells es van reunir per a posar fites entre el territori tortosí i el miravetà i d’aquesta manera deixar delimitats aquests territoris. Tot i així, en anys venidors les reclamacions sobre aquests límits continuarien i s’haurien de resoldre seguint la delimitació feta aquell any 1294, i per aquest motiu en els nous documents es tornava a recordar als actors d’aquella delimitació encapçalats per Arnau de Torroella, comanador d’Ascó.

 

Entre les dades aportades per Sans Travé hi ha la noticia de què un Torrella, sense primer nom, cobrava una pensió de mil sous l’any 1309. No sembla, però, que es correspongui amb qui fou comanador d’Ascó,  el qual probablement ja era mort en aquesta data.

 

 

 

5.3. Pere de Villalba, comanador de Miravet

 

 

Seguint l’obra de Pere Català Els castells catalans, que recull l’elenc de comanadors templers referit per l’historiador Miret i Sans, podem afirmar que l’any 1293 Pere de Villalba era ja comanador de Miravet, i que entre els anys de 1302 a 1308 ho fou Berenguer de Sanjust. Uns anys després de ser comanador de Miravet, Pere de Villalba va passar a dirigir la comanadoria de Gardeny, on rebia l’any 1297 o 1298 al frare templer Guillem Seder. L’any 1302 va rebre al frare Bernat Rull a Cantavella com a comanador que era d’aquest lloc, i en els anys següents és present en la recepció de més templers en diferents llocs. L’any 1307 va passar a ser un col·laborador directe del mestre Ximén de Lenda. És possible, doncs, que hagués de declarar amb ell en l’interrogatori de València que es va fer als dirigents templers allí detinguts.

 

El mestre provincial Ximén de Lenda va demanar el trasllat de València a Horta per motius de salut la primavera de 1311, acompanyat per altres detinguts a València. El rei Jaume II, el 19 de juny des d’Osca, va atendre favorablement aquesta sol·licitud i així, a finals de juliol d’aquell any, Ximén de Lenda ja era a Horta acompanyat per fra Pere de Villalba i fra Gil Périz, rector d’Alcolea. El mestre va demanar a l’oficial del rei més diners per a les seves atencions, atès que es trobava malalt, mentre que els altres dos frares van sol·licitar màrfegues i roba de llit per a ells i també per als seus escuders i guardes.

 

5.4. Gausbert Durban, comanador de Calataiud

 

El frare templer Gausbert Durban fou rebut a la casa de Gardeny al voltant de l’any 1281, quan tenia uns 16 anys. Els cavallers templers que el van rebre foren el mestre provincial Pere de Montcada, amb Guillem de Villalba, Pere de Villagranada i altres frares. Aquell dia foren rebuts amb ell cinc frares més. Aquesta cerimònia havia estat celebrada feia uns 28 anys quan fou interrogat a Saragossa el 2 de desembre de 1309; o sigui que la seva edat durant aquest interrogatori era d’uns 44 anys.

 

El cavaller Gausbert Durban ja s’apropava als 30 anys quan va signar la carta de Massaluca de 1294 en el territori miravetà. Quan va començar el procés contra els templers l’any 1307 era comanador de Calataiud. En el relat que Sans Travé fa del setge i l’ocupació de la fortalesa aragonesa de Castellot podem veure que Gausbert Durban formava part del grup de templers que s’oposaren en aquest castell a les ordres de Gausbert Durban. Exposa Sans Travé que el 20 de gener de 1308, Jaume II després d’haver rebut el permís del papa Climent V per procedir contra els templers, va requerir al comanador Guillem de Villalba que entregués el castell de Castellot amb els seus defensors. Davant de la negativa del comanador de Castellot de complir el manament reial, el rei Jaume II des de València, el 12 de febrer ordenava al seu oficial que procedís a l’expugnació del castell. Els templers de Castellot resistiren fins passat l’estiu en què fra Guillem de Villalba va pactar el lliurament del castell al monarca. L’acord de capitulació es va materialitzar el dia 2 de novembre de 1308 a Carinyena, on una delegació dels frares de Castellot es van entrevistar amb el monarca per tractar les condicions de la rendició templera. Jaume II va manar que Guillem de Villalba i set templers més fossin conduits a la Ginebrosa, on van restar custodiats. Gausbert Durban i dos frares més foren traslladats a Encinacorba, i uns altres dos frares foren enviats al castell d’Alfambra. El rei els va autoritzar a endur-se de Castellot els vestits i el calçat, els paraments del llit i els arnesos petits. Així mateix, Jaume II va assignar a cada templer sis diners jaquesos per a cobrir les seves despeses diàries i un vestit nou.

 

L’any següent, el 2 de desembre de 1309, Gausbert Durban va declarar en els interrogatoris de Saragossa. Els templers de Castellot foren processats en la capital aragonesa i en la ciutat de Daroca. Per la llista dels ex templers amb dret a pensió de l’any 1309 sabem que Gausbert Durban, Guillem de Villalba i dos frares més passaren a residir a les Coves de Vinromà.

 

5.5. El cavaller Berenguer de Bellvís, comanador de Montsó

 

El frare Berenguer de Bellvís, que l’any 1294 firmava la carta de Massaluca, va arribar a ser comanador de Montsó; amb aquesta categoria va assistir a la recepció del cavaller templer Bernat de Puigverd en el castell de Gardeny l’any 1303. Explica Sans Travé que Berenguer de Bellvís a començaments de novembre de 1307 ja era sabedor de la intenció de Jaume II d’atacar el castell de Peníscola. Així, Berenguer de Bellvís des de Montsó es va afanyar a comunicar-ho el dia 11 de novembre de 1307 al comanador de Peníscola per a que preparés la defensa d’aquest castell. Berenguer de Bellvís per la seva banda va preparar la defensa dels castells de Montsó i de Xalamera.

 

El 18 de gener de 1308, el rei Jaume II va rebre el permís del papa Climent V que el facultava a detenir els frares templers i confiscar-los els béns. El 20 de gener el rei va enviar cartes als dirigents templers basant-se en el manament papal que requerien el lliurament dels templers i dels seus béns als agents reials.

 

La resistència templera es va realitzar en els llocs on era més factible. Així, el preceptor de Barberà, fra Dalmau de Timor, es va traslladar a Montsó per tal de potenciar la defensa d’aquest castell. Camí que també va seguir fra Arnau de Banyuls, responsable de Gardeny en aquelles dates. D’aquesta manera, durant l’any 1308, els templers encastellats a Montsó resistiren l’assetjament reial. Inclús es permeteren fer unes sortides per ajudar als companys de la població veïna de Xalamera.

 

A finals de desembre de 1307, el mestre provincial Ximén de Lenda ja estava empresonat a València. El seu lloctinent Ramon de Saguardia i uns altres dirigents templers reaccionaren i s’acolliren al castell de Miravet des d’on dirigien la resistència de la província templera de Catalunya i Aragó. En aquells moments, Ramon de Saguardia era el comanador del Masdéu al Rosselló, i el comanador de Miravet era Berenguer de Santjust. També s’acolliren a Miravet el comanador de Granyena, Jaume d’Oluja i el de Saragossa fra Ramon d’Oliver. La resistència dels templers miravetans s’allargà durant tot l’any 1308 fins al dia 7 de desembre. El castell d’Ascó lligat al de Miravet i comandat per Berenguer de Santmarçal es va lliurar uns dies després, el 22 de desembre.

 

A començaments de 1309 només quedaven els castells de Montsó i Xalamera resistint-se a les ordres reials. Calgueren llargues negociacions i l’enviament d’un delegat pontifici per a culminar la capitulació del castell de Montsó que es va dur finalment a terme el dia 1 de juny de 1309. Finalment, amb la rendició de Montsó i Xalamera es va acabar la resistència templera i es va fer efectiva la dissolució de l’orde del Temple a la província catalanoaragonesa.

 

Els tres responsables de la defensa del castell de Montsó, fra Berenguer de Bellvís, fra Dalmau de Timor i fra Arnau de Banyuls foren interrogats a València a començaments de l’any 1310. En el concili de Tarragona de l’any 1312, on els templers catalans foren exculpats dels càrrecs que se’ls imputaven, s’assignà als templers una pensió i un lloc de residència en els antics convents de l’orde. Per la relació de pensions dels extemplers de l’any 1319 sabem que Arnau de Banyuls i Dalmau de Timor es retiraren a Barberà de la Conca, mentre que Berenguer de Bellvís i Berenguer de Santjust ho feren a Gardeny. El lloctinent Ramon de Saguàrdia va tornar al Masdéu, Ramon Oliver a Saragossa i Jaume d’Oluja a Granyena. El darrer comanador d’Ascó, Berenguer de Santmarçal, va fixar la seva residència a Albocàsser, ben lluny de les boires ebrenques.

 

5.6. El comanador Berenguer Gamir

 

La detenció dels templers francesos el 13 d’octubre de l’any 1307 va motivar  que el mestre Ximén de Lenda convoqués als comanadors de la província catalanoaragonesa al castell de Miravet, seu de la cúria i casa central dels templers d’aquesta circumscripció. Dues són les principals disposicions que adopten els templers catalans congregats a Miravet a finals d’octubre: la primera fortificar els castells, i la segona nomenar una comissió presidida pel mestre provincial que s’havia d’entrevistar amb el monarca aragonès Jaume II. Durant l’absència d’aquesta comissió, s’acordà que restessin al castell de Miravet fra Ramon de Saguardia, comanador del Masdéu i lloctinent provincial, i fra  Berenguer de Santjust, comanador de Miravet. A Peníscola, a més del seu comanador, fra Pere de Santjust, germà del comanador de Miravet, s’hi van adreçar per a la defensa de l’estratègic castell fra Berenguer Gamir, comanador de Barcelona, i fra Pere de Llobera, comanador de Selma.

 

L’entrevista de la comissió templera amb Jaume II va tenir lloc el 5 de novembre de 1307 a Monreal, prop de Daroca. Aquesta entrevista no fou prou satisfactòria per als templers, i davant de l’ambigüitat del monarca van decidir continuar fortificant els castells i preparar-se per a la seva defensa. El mateix dia Ximén de Lenda va trametre cartes als principals responsables de l’orde que no es trobaven a la comissió, donant-los compte del resultat de l’entrevista amb el sobirà. Una d’elles la va enviar a fra Pere Santjust, comanador de Peníscola, manant-li que reforcés la defensa dels castells de la comanda peniscolana i, així mateix, per tal de tenir ben vigilats els castells sota la responsabilitat dels comanadors de Barcelona i Selma, que aquests es dirigeixin amb urgència a les respectives comandes.

 

El primer dia de desembre de 1307, Jaume II, després d’haver deliberat sobre l’afer amb els seus consellers, ordenà que tots els templers dels seus estats fossin detinguts i que se’n confisquessin els seus béns mobles i immobles. Al llarg d’aquest mes de desembre van caure sota el control dels oficials del rei totes les comandes catalanes llevat dels castells de Miravet i Ascó. El monarca va procurar que els frares detinguts fossin reunits en determinades comarques o llocs de l’orde i, en general, als mateixos convents d’on havien format part de la comunitat abans de la detenció. Així, fra Berenguer Gamir residia a Barcelona, on havia de rebre d’aquesta manera la corresponent provisió econòmica. Un dels aspectes que preocupava els templers durant el seu confinament era el relatiu a la possibilitat de passejar per les seves comandes, al voltant dels seus castells o per les poblacions on estaven detinguts. En aquest aspecte, fra Berenguer Gamir tindria la possibilitat de caminar per tota la ciutat, d’acord amb l’autorització dictada pel monarca el mes de juny de 1309 perquè pogués passejar per Barcelona, per bé que custodiat pel corresponent guàrdia.

 

Gràcies a les actes dels interrogatoris que es van fer als templers processats l’any 1310 tenim diverses dades sobre Berenguer Gamir. Pels interrogatoris que es van portar a terme a Lleida el mes de febrer de 1310, sabem que l’any 1288 va assistir a la recepció a l’orde del sergent Domingo Ibáñez de Tarazona, que va tenir lloc a Ambel quan aquesta comanda estava dirigida per Arnau de Torroella.

 

Els dies 15 i 16 de setembre de 1310 declararen a Tarragona diversos frares catalans. El dia 15 els inquisidors van interrogar al comanador de Barcelona fra Berenguer Gamir de setanta anys d’edat, el qual encara que tenia la categoria de sergent havia assolit la direcció de dues cases importants, primer la de Tortosa i després la de Barcelona. Havia ingressat a l’orde ja bastant gran, a l’edat d’uns trenta-quatre anys a la casa d’Ambel, quan hi exercia de comanador Ponç de Pontons.

 

Com que els processos inquisitorials de l’any 1310 no havien aconseguit cap reconeixement per part dels templers de les culpes que se’ls atribuïa, es va tornar l’any 1311 a fer uns nous interrogatoris que incloïen l’aplicació de tortures. A aquest efecte el dissabte 21 d’agost de 1311 es va constituir el tribunal eclesiàstic a Sant Adrià de Besòs. El primer templer que va declarar aquell mateix dia fou el sergent Berenguer Gamir. La seva declaració inicial no desprenia cap detall que permetés cap sospita contra l’orde. Els comissaris, llavors, decideixen sotmetre a l’interrogat a turment per tal d’obtenir a través del dolor i del suplici una declaració suposadament més verídica. Amb tot i això, després de sofrir llarga estona de turment, el frare Berenguer Gamir va confirmar la seva declaració precedent exculpatòria.

 

Durant la resta de l’any 1311 van declarar tots els templers catalans. En el concili de Tarragona reunit l’octubre de 1312 es va decretar la innocència dels templers catalans. Aquesta sentència es va proclamar públicament el dia 4 de novembre de 1312. S’acordà així mateix l’assignació d’unes pensions als frares templers i un lloc de residència en els antics convents de l’orde. En la posterior llista dels templers que l’any 1319 cobraven una pensió, el nom de Berenguer Gamir ja no hi apareix; aquesta absència fa pensar que el comanador de Barcelona va morir abans d’aquest any 1319.

 

6.     Els noms dels receptors de la carta

 

L’historiador Josep Alanyà i Roig en el seu llibre Batea i el seu terme municipal, en el vol. I, escriu uns comentaris inspirats en la carta de poblament de la devesa de Massaluca de l’any 1294. Així, sobre la qüestió dels nous pobladors exposa a les pàgines 127-128 les següents consideracions: “La carta de poblament l’atorga fra Berenguer de Cardona, mestre del Temple, amb el consell i assentiment de fra Pere de Villalba, comanador de Miravet, i d’altres frares templers, en favor de Guillem Vaquer, Raymundo de Apol, Dominico Franquet fill de Joan Franquet. Aquests tres personatges, atesos els seus cognoms podien ben bé ésser de Batea, molt probablement tenien ja una relació amb el territori que hom els encomanà per poblar; com si ja hi fossin tot pasturant-hi ramats de bestiar gros i menut, treballant-hi alguns indrets i fent-hi alguns conreus sota la supervisió i aprovació dels frares de Miravet...” Josep Alanyà continua exposant diversos raonaments que intenten fonamentar la suposició que els nous pobladors podrien provenir de la mateixa vila de Batea, encara que puntualitza que no consta explícitament l’origen dels tres primers pobladors.

 

En l’apèndix documental d’aquest vol. I, a la pàgina 178, Josep Alanyà presenta la carta de poblament de Massaluca del 5 de maig de 1294 de la següent manera: “Carta de poblament, atorgada per fra Berenguer de Cardona, Mestre del Temple, a Guillem Vaquer, Raimon d’Apol i Domènec Franquet i a llurs successors, de la devesa de Massaluca, anomenada també Vilabona, amb tots els aprofitaments comunals i amb l’encàrrec d’atreure a l’indret fins a vint nous pobladors. S’assenyalen els límits de la devesa i hom els imposa un cens anual de deu cafissos de cereal, cinc de blat i cinc d’ordi, pagador cada any per la festa de Sant Miquel de setembre. El Temple es reserva els drets senyorials acostumats.”

 

El nom del poblador Raimon d’Apol està escrit en la carta en llatí com Raymundo de Apol. El cognom d’aquest Raimon em va semblar problemàtic des d’un punt de vista onomàstic. Així, no vaig trobar un lloc geogràfic català del qual pogués provenir aquest cognom Apol. Per una altra banda no sembla molt lògic en ple segle XIII fer servir de cognom una forma catalana derivada del nom d’Apolo, l’antic déu romà.

 

La lectura de l’obra Catàleg dels monestirs catalans, de l’historiador Ernest Zaragoza i Pascual, em va donar una possible solució al problema onomàstic presentat per Raymundo de Apol. En la pàgina 247 d’aquest llibre hi és citat el monestir de Santa Maria del Vilar, de canonges regulars agustinians situat al municipi de Vilallonga dels Monts (Rosselló, Diòcesi d’Elna). Aquesta església de Santa Maria fou adquirida per Joan, primer prior de Lledó, el 1089, i confirmada el 1094, quan el monestir fou fundat pels canonges de Lledó, de qui depenia en el nomenament del prepòsit. En la llista de prepòsits que segueix es troba el nom de Ramon d’Opol, que ho era l’any 1243.

 

El nom d’aquest prepòsit agustinià del monestir del rossellonès depenent de Santa Maria de Lledó d’Empordà em va fer pensar que podria estar relacionat amb el Raymundo de Apol de la carta massalucana. Potser hi va haver una relació de parentiu entre ells que s’hauria d’investigar. Sigui com sigui, la quasi homonímia entre els seus noms em va fer creure que possiblement hi va haver una confusió vocàlica en la carta massalucana i que el seu nom correcte podria ser Ramon d’Òpol com el rossellonès. D’aquesta manera vaig corregir el seu nom en aquesta carta massalucana com igualment vaig corregir els noms d’alguns frares templers.

 

La correcció del nom com Ramon d’Òpol dóna una possibilitat alternativa a l’explicació presentada per Josep Alanyà sobre l’origen dels repobladors massalucans. Si suposem un origen rossellonès de Ramon d’Òpol cabria la possibilitat que fos l’organitzador d’una emigració del nord de Catalunya cap a les terres bateanes. Aquesta possibilitat sembla també recolzar-se en una condició de la carta que explicita que els encarregats de la repoblació tenien de temps un parell d’any per portar-la a terme. Penso jo que si els repobladors haguessin provingut només de Batea no hagués calgut aquest termini de dos anys. Aquest termini sembla més adequat per a que gent de terres llunyanes poguessin fer el llarg viatge cap a les terres bateanes i amb temps suficient per a establir-se en el terme massalucà. Si passat aquest termini de dos anys no s’hagués pogut portar a terme aquest establiment els templers podien recuperar el dret per a organitzar una altra repoblació. Aquest termini bianual va quedar reflectit expressament en l’apartat final de les assignatures del document.

 

Així, al final de la carta es diu que el document fou fet el dia 5 de maig de l’any 1294, i seguidament van posar les seves firmes tots els frares templers anotats i els capdavanters pobladors Guillem Vaquer, Ramon d’Òpol i Domènec Franquet. Testimonis de la firma d’aquests dos darrers foren Pere de Serra, de Batea, i Bartomeu de Falch, Guillem d’Aguiló i Arnau Joan, veïns de Gandesa. A continuació, també s’especifica que Ramon d’Òpol va tornar a firmar el 14 de febrer de l’any 1296 davant del notari infrascrit, i que els testimonis foren Guillem Ferrer, prevere, i Guillem Moliner, veí d’Ascó. Finalment va firmar Ramon Savina, notari públic del mestre Berenguer de Cardona.

 

Cadascun dels tres repobladors capdavanters, G. Vaquer, D. Franquet i Ramon d’Òpol, havien de conduir a Massaluca entre 18 i 20 pobladors, com a mínim, amb les seves mullers i famílies. Podem pensar que Ramon d’Òpol no va poder organitzar a temps el seu grup repoblador i que abans de passar els dos anys de termini se li va prorrogar la concessió pobladora. Prorroga que va requerir una nova firma de Ramon d’Òpol i les firmes de dos testimonis presencials.

 

7.     El nom aràbic de Massaluca

 

El nom de la Pobla de Massaluca ens remet originalment a l’època medieval de l’ocupació aràbiga d’aquesta zona terraltenca. El nom de Massaluca ens recorda un establiment tribal agropecuari d’aquells temps Massal al-Úqba, que podem traduir com la Masada d’al-Úqba. L’inicial Massa deriva de Manzil -casal o parador en àrab-, i el posterior al-Úqba és un nom personal basat en el nom de l’àliga en l’idioma aràbic. Els àrabs utilitzaven diferents noms d’animals emblemàtics de les seves terres d’origen com a noms personals. Aquest nom personal aràbic al-Úqba va quedar reflectit en altres topònims espanyols, els quals ens recorden aquella època medieval en què Espanya era coneguda com al-Àndalus. Aquesta etapa andalusina va durar 450 anys en el cas del territori del castell de Batea; quatre segles i mig des de començaments del segle VIII fins a la segona meitat del segle XII.

 

La constitució en l’any 1294 del nou poblat de Massaluca venia a omplir un buit poblacional en aquella part del terme casteller de Batea centrada en la devesa de Massaluca. Els nous pobladors massalucans, però, s’havien de trobar amb el fet de què abans d’ells ja s’havia fet ús d’aquelles terres per part dels homes de Batea i de Vilalba, els quals tenien drets de pasturatge i de tala de llenya entre altres, que s’especificaven en les seves cartes poblacionals de 1181 i de 1224 respectivament. Aquests drets precedents van motivar que una bona part de la devesa de Massaluca quedés inclosa dintre del terme bateà i que la resta de la devesa en la que havien tingut drets els bateans i els vilalbins fos motiu de disputa entre ells, com explica Josep Alanyà. Aquestes disputes pels drets de pasturatge van generar una documentació en els segles posteriors. La partida de terra on tenia lloc aquesta competència entre vilalbins i bateans fou anomenada lo Massalocà pels bateans, i lo Massalucà pels vilalbins. En el vol. I, a la pàgina 127, Josep Alanyà exposa aquesta disputa: “Els vells drets que els de Batea tenien des de temps antics (quan els termes de Vilalba i Massalocà eren inclosos de ple dins el terme del castell de Batea) i que adesiara recordaven i exigien, arribaren a crear recels i animadversió entre els habitants veïns de Vilalba. Si els bateans no volien perdre res dels antics drets sobre un territori que havia estat ben seu, els vilalbins no acceptaven de cap manera veure’s limitats en l’exercici dels drets d’emprius per la prepotència dels de Batea que no devien preterir cap ocasió per fer veure als de Vilalba llur qualitat de nouvinguts a unes terres que indiscutiblement havien estat, des de la reconquesta, i abans que ningú dels habitants de Batea.”

 

Els noms d’aquestes partides del Massalucà vilalbí i del Massalocà bateà s’han de veure, doncs, com a derivats del nom de la gran devesa de Massaluca, propietat dels templers miravetans.

 

El mestre de l’onomàstica catalana, en Joan Coromines, dóna una explicació de Massaluca en el vol. V de l’Onomasticon Cataloniae. Així, entre les pàgines 224 i 225, hi desenvolupa una proposta onomàstica equivocada al meu parer. Ell considera que podria provenir de l’àrab Manzal al-Qalà, l’hostal o alberg del castell. La premissa falsa d’aquesta proposta és que fonamenta l’origen del nom en la forma Massalucà, la qual s’ha de considerar al meu entendre com una forma posterior derivada de l’original Massaluca. La forma tardana Massalucà no es troba documentada fins als segles XV i XVI escrita com Massalucar, amb una erra final, en documents de l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs.

 

Així doncs, els noms de partides Massalocà o Massalucà no s’han d’usar d’una manera anacrònica per a designar a l’antiga devesa miravetana de Massaluca, ja que aquest error de caire cronològic pot desembocar en deduccions onomàstiques desencertades com aquesta de Joan Coromines.

 

8.     L’altre nom de Vilabona

 

En la carta de la Pobla de Massaluca de 1294 s’especifica que el lloc de Massaluca tenia de denominació alternativa de Vilabona: “Tota la nostra senyoria o devesa del castell de Miravet, que vulgarment s’anomena la devesa de Massaluca i encara amb un altre nom és coneguda com a Vilabona”.

 

Aquesta denominació alternativa ens recorda un poblament que no va arribar a quallar amb prou força per a que el seu nom arribés a mantenir-se i desplaçar, així, al nom antic de Massaluca. Un cas similar i proper el trobem en la carta de Berrús del 12 de maig de 1294 en la que s’explica que també tenia el nom alternatiu de Castellblanc; denominació que tampoc va poder desplaçar a la més antiga del lloc de Berrús o Boruç, que en aquells anys pertanyia a la comanda templera d’Ascó.

 

8.1. La conquesta de les terres bateanes

 

El nom massalucà de Vilabona ens obliga a repassar el procés de conquesta d’aquestes terres. Amb la mort de Ramon Berenguer IV es va detenir momentàniament el procés de conquesta de les terres ebrenques. L’any 1165, durant la minoritat del seu fill Alfons II d’Aragó, es va conquerir el castell d’Horta de Sant Joan, al qual es va concedir una carta de poblament a fur de Saragossa, i va quedar sota la jurisdicció del senescal o dapifer Montcada, senyor de Tortosa. Aquesta concessió del fur de Saragossa a un castell del territori tortosí sembla estranya des d’un punt de vista contemporani; però, en aquella època medieval té una lògica dintre del procés conqueridor catalanoaragonès. Cal recordar que l’any 1134 el rei aragonès Alfons I el Bataller va morir a conseqüència de la derrota soferta a les portes de Fraga. Ell encara va poder fugir ferit cap a Saragossa, però una gran part de la noblesa aragonesa va morir en la batalla fragatina contra els almoràvits, el 17 de juliol de 1134. Aquesta darrera campanya militar d’Alfons I va començar el maig de 1133 amb la conquesta de Mequinensa i Faió i després va continuar amb la conquesta dels castells de Nonasp, d’Algars i de Batea. D’aquesta manera va millorar la comunicació amb el castell d’Orta, o Horta, que des de la seva ocupació l’any 1132 era la possessió aragonesa més avançada en el territori islàmic tortosí. La conquesta de Mequinensa i Faió pretenia aïllar el territori lleidatà d’una possible ajuda tortosina pel riu Ebre, i les possessions d’Horta, Batea i Nonasp obstaculitzaven els camins per on podien també arribar tropes tortosines. Amb aquests castells ocupats, Alfons el Bataller es va veure amb cor d’atacar Fraga. L’arribada del nou temps a la tardor, però, va complicar la campanya que es va anar allargant i va donar temps a que els almoràvits enviessin un exèrcit ben organitzat i derrotessin definitivament a l’aragonès aquell estiu de 1134.

 

Amb el domini de Fraga i Mequinensa, la capital lleidatana hauria quedat pràcticament incomunicada i els aragonesos haguessin pogut continuar avançant amb les espatlles cobertes fins a Tortosa, la clau de l’Ebre i sortida al Mediterrani, que era la meta final d’aquesta campanya d’Alfons el Bataller. Una empresa, la conquesta de Tortosa, que ja havien intentat els seus antecessors Sancho Ramírez i Pedro I acompanyats de l’ajuda naval genovesa. La derrota de Fraga va ser un punt i a part de la història aragonesa, que va deixar el protagonisme de la futura conquesta de Tortosa per als catalans de Ramon Berenguer IV. El seu lideratge en les conquestes de Tortosa i Lleida va determinar que aquests territoris passessin a formar part de Catalunya com a marquesats de Ramon Berenguer IV. D’aquesta manera, l’aspiració particular aragonesa d’una sortida directa al mar no es va poder fer realitat. Tampoc es compliria en el segle XIII, quan Jaume I va decidir mantenir el caràcter independent del regne de València dintre de la Corona catalanoaragonesa.

 

Les conquestes d’Alfons I el Bataller dels anys 1132 i 1133 ens els territoris islàmics tortosins i lleidatans es perderen amb la derrota de Fraga i calgué esperar a la conquesta de Lleida de l’any 1149 per a poder recuperar Fraga i Mequinensa. Els territoris occidentals del castell de Miravet no van acabar de ser conquerits en vida de Ramon Berenguer IV, que va traspassar l’any 1162. L’actual Horta de Sant Joan es va recuperar l’any 1165, i el castell de Batea i els altres pobles dels rius Algars i Matarranya fins a Casp van ser recuperats en la campanya començada l’any 1168, durant el regnat d’Alfons II d’Aragó.

 

El març de 1154 nasqué Ramon a qui, després de la mort del seu pare, la mare Peronella canvià el nom per Alfons. Així doncs, quan es va iniciar la campanya de l’any 1168 el rei Alfons II d’Aragó tenia 14 anys. En aquesta campanya s’aconseguí prendre als alarbs les terres del Baix Aragó amb la participació conjunta de catalans i aragonesos. Entre juny i setembre de l’any 1169 la ciutat de Casp fou integrada en la Corona d’Aragó. La conquesta de Casp va estar dirigida per Arnau de Mir, comte de Pallars, amb el seu fill Ramon i altres senyors feudals. Així, cinquanta-un anys després de la conquesta de Saragossa i vint de la conquesta de Tortosa i Lleida, queia sota domini cristià la darrera població important de la vora de l’Ebre. Després de la presa de Casp es va continuar avançant per les riberes del Guadalop, i també fou conquerida Vall-de-roures. Les terres bateanes van quedar preparades per la seva repoblació a partir d’aquesta campanya militar que va allunyar d’elles el perill islàmic. Els nobles catalans i aragonesos van adquirir drets de conquesta sobre aquestes noves terres conquerides. Uns nous drets que semblaven sobreposar-se a drets anteriors com els que els templers miravetans havien rebut de Ramon Berenguer IV sobre les terres terraltenques. Els templers, però, en aquells moments no tenien prou capacitat per a encarregar-se de nous territoris i, per una altra banda, la noblesa també tenia moltes dificultats per a portar a terme repoblacions efectives. Per aquest motiu va caldre la iniciativa reial per a impulsar el repoblament de Batea i Algars. Amb aquesta intenció van ser redactades un parell de cartes de poblament, una a fur de Saragossa dirigida a uns indeterminats pobladors aragonesos, i una altra a fur de Barcelona a favor de Bernat Granell i els seus de Tàrrega. Les dues cartes foren redactades el mateix dia, el 30 d’octubre de 1181. Veiem, doncs, que la voluntat del poblador Alfons II d’Aragó el va portar a la redacció d’aquestes dues cartes per a assegurar la repoblació de Batea per gent aragonesa o catalana, a fur de Saragossa o de Barcelona. En aquells moments van ser catalans els que van poder acudir a repoblar aquelles terres terraltenques i baixaragoneses, mentre que els aragonesos ja tenien prou feina en repoblar unes altres àrees de l’extensa geografia aragonesa que havia estat conquerida per Alfons I el Bataller.

 

La carta d’Horta de Sant Joan de 1165, redactada a fur de Saragossa, ja havia estat una experiència per a Alfons II el Trobador i els seus consellers. Aquesta carta segurament  no va atraure als repobladors aragonesos a un lloc tan allunyat i fronterer. Per aquest motiu, l’any 1192, la casa del Temple va atorgar una nova carta de població a Horta. Aixi doncs, Alfons II d’Aragó, tot i respectar els drets aragonesos de la conquesta anterior d’Alfons I el Bataller redactant una carta de Batea a fur de Saragossa, va voler assegurar la repoblació de Batea portant gent de Tàrrega a fur de Barcelona. Sembla ser, però, que aquesta repoblació encapçalada per Bernat Granell no va ser capaç de portar prou gent a Batea i posteriorment, en l’any 1205, els templers van promoure una nova repoblació bateana amb seixanta nous pobladors i les seves famílies.

 

8.2. La carta de Vilalba i la donació d’Elvira d’Artusella

 

La carta reial de 1181 dels castells d’Algars i Batea especifica els límits termenals dels dos castells de forma conjunta, i d’aquesta manera no anomena el lloc de Massaluca i tampoc el de Vilalba dels Arcs. En canvi, en la carta dels templers de 1205 es concreta el terme estricte de la població bateana. Josep Alanyà inclou la carta del 29 de novembre de 1205 en l’apèndix documental del seu llibre Batea i el seu terme municipal. En la seva traducció es poden llegir els límits bateans: “Per l’orient amb el terme de Vilalba; per l’occident, amb el riu d’Algars; pel migdia, amb el terme de Cuber; pel nord, amb el terme de Boot”. També dedica un capítol del seu llibre a explicar aquesta carta, en el vol. I, de la pàg. 67 a la 86, titulat “La carta d’establiment agrari de Batea del 1205”. En ell ens diu que s’ha de considerar que els noms de Cuber i de Boot es van deixar d’utilitzar i no han arribat als nostres dies. Considera Josep Alanyà que el lloc de Cuber es correspondria amb el que ara coneixem com a Turó del Coll del Moro, que en aquelles dates encara no estaria incorporat al terme de Batea. Per una altra banda, la identificació del lloc de Boot també és problemàtica perquè a primer cop de vista pareix que ens  vulgui assenyalar la vila de Bot, l’antiga Buzot esmentada en la carta miravetana de 1153 per Ramon Berenguer IV. La vila de Bot, però, no limita amb el nord de Batea, sinó que està situada al sud del terme bateà. Per aquesta confusió, Josep Alanyà ha de revisar uns altres documents per a poder aclarir aquest dubte i concretar el límit nord de Batea. Un d’ells és la carta de poblament de Vilalba de 1224; en aquesta carta, que comenta entre les pàgines 123 a 127, s’expliquen els seus límits, que són “Per una banda amb la serra que es diu de Vilalba o Ascó (l’actual serra de la Fatarella), per una segona part amb els termes de Corbera i Camposines, per la tercera part amb els termes de Gandesa i Batea, per la quarta part amb els termes de Boo i de Nonasp, i per la quinta part amb els termes de Riba-roja i de Flix”. Seguint aquesta carta de Vilalba i observant els seus límits actuals veiem que l’antic lloc de Boo es correspon amb l’actual de la Pobla de Massaluca. En aquell any 1224 encara no s’havia concretat el nom actual de la Pobla, que no es va denominar així fins a l’any 1294 com a conseqüència de la nova repoblació templera. Així doncs, a començaments del s. XIII el que s’anomenaria la Pobla de Massaluca es coneixia com a Boo, un nom que no tenia res a veure amb el de Buzot-Bot del terme general del castell d’Horta.

 

En aquests límits vilalbins de l’any 1224 podem observar que els termes de Nonasp i Vilalba es tocaven per una part de la vall de Batea que era propietat nonaspina. Aquesta part, però, vint anys després, l’any 1244, passaria per obra dels templers al terme de la vila de Batea. Així mateix en aquesta carta vilalbina ja no es parla del lloc de Cuber; absència que fa pensar en què els templers ja haurien incorporat l’antic terme del Coll del Moro al terme de Gandesa pels voltants de l’any  1224.

 

Josep Alanyà, a la pàgina 85 del vol. I, segueix aportant un document posterior, datat l’onze de març de 1247: “Farà més llum sobre l’assumpte el document de donació que Elvira, viuda de Guillem de Cervelló, atorga a favor del temple i pel qual concedeix i lliura a mans del mestre fra Guillem de Cardona per sempre el castell i vila de Nonasp, i el castell i vila de Boo, i el castell d’Almesulls i la Vall de Batea amb tot els seus termes”. Com continua explicant Josep Alanyà a la pàgina 97 del mateix vol. I, en aquest document es va oficialitzar per escrit l’entrega de la part de la Vall de Batea més propera al nucli urbà de Batea que fins llavors havien tingut en propietat els homes de Nonasp. Suposa Alanyà que els templers ja tenien l’any 1244 el permís d’Elvira d’Artusella per portar a terme aquesta modificació dels límits d’aquesta gran partida bateana i nonaspina. Per als homes de Nonasp va quedar la part final d’aquesta llarga vall que fa cap al curs final del riu Matarranya. El castell d’Almesulls seria una torre de vigilància o casa forta situada en el camí entre Nonasp i Favara, que ha deixat el seu record en els noms d’un assut i una sèquia matarranyenca del terme favarol, l’assut i la sèquia de Mesulls.

 

A més dels Artusella, també la nissaga aragonesa dels Orta tenien drets de conquesta en el territori massalucà. en la pàgina 120 del vol. I, Josep Alanyà escriu que una altra referència es troba ”en una carta de protecció i guiatge atorgada pel rei Jaume II, amb data del 5 d’abril de 1326, a favor de Na Urraca d’Orta, filla del noble Sanç d’Orta qui fou senyor de Massaluca”. Dedueix Josep Alanyà que “la dominicatura de Sanç d’Orta degué exercir-se sombre les terres de l’antic terme des del castell i poblat que eren situats a la Punta dels Massalucans o Tossal Gros, les restes dels quals encara son visibles. Dominicatura que no subsistí per causa de la incòmoda situació que implicava la seva presència isolada dins del territori general assignat al Temple pels reis d’Aragó i, ja abans, pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV”. Dominicatura que se suposa que va acabar passant a mans dels templers miravetans encara que no s’hagi trobat el document que ho expliciti.

 

El nom d’aquesta nissaga aragonesa es pot trobar escrita indistintament en els documents medievals sense hac inicial, Orta, com amb hac inicial, Horta.  

 

8.3. La diferència entre Boo i Bot

 

Veiem doncs que les nissagues aragoneses dels Orta i dels Artusella tenien uns drets sobre els territoris de Massaluca i Boo per la seva participació en les tasques de conquesta durant el segle XII. Aquests llocs situats al voltant de la devesa de Massaluca, però, no van atreure els repobladors necessaris durant el temps que estigueren sota el domini d’aquests senyors aragonesos, i per aquest motiu aquesta tasca de repoblació fou continuada pels templers quan van recuperar el seu domini complet. El primitiu lloc de Massaluca depenent de Sanç d’Orta va quedar abandonat, mentrestant que el lloc de Boo dels Artusella es va mantenir durant el temps suficient per a que el seu nom de lloc fos empleat per a delimitar l’espai bateà en el segle XIII. Així doncs, en la carta de 1205 la forma correcta hauria d’haver estat escrita Boo i no Boot; hem de considerar aquí un error d’escrivania  en la seva redacció o  en la seva escriptura. Sí que apareix correctament escrit en la carta de la Vall de Batea de 1244 i també en el document de donació d’Elvira d’Artusella al Temple de 1247. En la carta de 1244 no apareix el nom Boo, però sí que hi consta que la devesa de Massaluca també s’havia anomenat Vilabona. Comparant aquestes cartes i basant-nos en la carta de 1247 d’Elvira d’Artusella on s’hi escriu “el castell i vila de Boo”, crec que es pot deduir que la forma Boo podria ser una adaptació del nom Bono; un topònim que possiblement recordava a algun repoblador que es va establir en aquell lloc del terme massalucà, potser provinent de l’Alta Ribagorça. En aquelles terres pirinenques, Bono és el nom d’un poble de la vall de Barravés.  

 

Encara en un document més tardà podem trobar un possible record del nom Bono en el lloc veí de Berrús, a la vora del riu Ebre. En un llistat dels pobladors dels termes de l’orde de l’Hospital de Sant Joan es troba anotat que en el poblat de Berrús, l’any 1349, era síndic Antoni Bellvís, i la família de Na Bona estava representada per Domingo de na Bona, Ferran de na Bona i Guillem de na Bona. Cap la possibilitat que el cognom d’aquesta família de na Bona provingués del Bono massalucà i que per alguna circumstància es veiés obligada a traslladar-se de la Vilabona massalucana a l’antic Berrús que vigilava l’Ebre entre Riba-roja i Faió.

 

La comanda del castell d’Horta estava integrada per l’actual vila d’Horta de Sant Joan i les viles de Bot, Caseres, Arnes i Prat de Comte; i pels llocs de Bené, Montsagre, Arbellars, Ferreres i Mudèfer. En la carta miravetana de 1153 atorgada als templers per Ramon Berenguer IV, els termes dels castells d’Horta, Bot i Caseres figuren com a límits del territori del castell de Miravet. Horta es va reconquerir en una campanya dirigida pels Montcada des de Tortosa l’any 1165. Alfons II va atorgar aquell any la primera carta de població dels termes dels castells d’Horta i de Bené, o les Roques de Benet, a fur de Saragossa. Ramon de Montcada posseïa el castell d’Horta l’any 1166; però el 2 de juliol de 1177 el rei fa donació d’Horta a l’Orde del Temple. I tot i el seu veïnatge amb la Batllia de Miravet, el nou territori templer d’Horta es constitueix en comanda, amb comanador almenys des de 1197. Per a consolidar la donació reial, el novembre de 1182 Ramon de Montcada va cedir a l’Orde els seus drets sobre el castell d’Horta, així com els drets sobre el lloc de Prat de Comte. Fou l’any 1192 quan l’orde del Temple atorgà una nova carta de població a Horta. Sembla ser que Prat de Comte estaria poblat ja l’any 1210. Això fa pensar que el lloc de Bot va seguir més o menys el mateix camí poblacional, i que a començaments del segle XIII és molt probable que Bot ja hagués estat repoblat pels templers. El nom de Bot és una derivació del patronímic aràbic Abu Saud, que va passar a Buzot, i finalment va derivar a Bot.

 

 

 

    9. La partida massalucana de Vall de Molins

 

En la carta massalucana de 1294 va quedar redactat que el terme massalucà afrontava per una banda amb el terme de Vilalba; per una altra banda amb el terme de Nonasp en el lloc que s’anomena Vall de Molins; per una altra banda també amb el terme de Nonasp, en la devesa de la universitat dels homes de Nonasp; i per l’altra banda amb el terme de Batea, en aquella terra que els homes de Batea tenen a cens pel Temple a la vila anomenada Batea.

 

Aquest lloc massalucà de Vall de Molins presenta diverses qüestions onomàstiques de forma i significat. Des de l’aspecte formal, s’ha de considerar primerament la forma ortogràfica anotada en la carta massalucana. En ella aquest nom està escrit amb els seus tres element separats, Vall de Molins. Aquesta forma d’escriure’l pot portar a pensar en una vall on hi ha molins, o en una vall que era propietat d’algú anomenat amb el cognom Molins.

 

Josep Serrano Daura, en el seu llibre La Pobla de Massaluca (Terra Alta), ens informa dels molins d’oli i de farina que existien antigament en aquest poble dintre de les pàgines 65 a 68: “Tenim constància de l’existència a la Pobla de dos molins: un d’oli, construït i gestionat per la Universitat, i un altre de vent per a la producció de farina, de titularitat senyorial”. Sobre l’establiment del molí d’oli escriu: “Trobant-se a Nonasp, el mes de maig de 1535, i a suplica del batlle de la Pobla (Joan Llop), i un dels seus jurats (Joan Sunyer), el castellà d’Amposta, fra Joan d’Aragó, els concedeix la seva autorització per ‘deixarlos hazer un molino para moler olivas’. També sobre el molí de vent exposa: “Les referències a aquest molí apareixen en una llista de bens senyorials del 1646... En ocasió d’una visita senyorial al lloc, el 24 de setembre de 1743, els regidors declaren que el castellà no posseeix bens propis al lloc, a excepció d’un molí de vent que esta en bon estat i que no necessita cap reparació. D’altra banda s’indica que dit molí ‘confronta con el granero de la villa y comunes’ (bens comunals) i que es va convertir també en graner... El 13 de novembre de 1750, davant el batlle Bernat Llop, es declara al procurador del castellà que el paleta Antoni Oliva i un altre han fet el graner nou ‘de una torre que antes era molino de viento’, assenyalant que no li manca res, amb el sostre i els trebols nous”.

 

Fora d’aquest parell de molins de la població massalucana, Josep Serrano no menciona cap més molí que pugui haver estat la motivació del nom de la Vall de Molins. Queda, doncs, el dubte onomàstic sobre l’origen d’aquest topònim. Des del punt de vista antroponímic podem pensar en què algun repoblador de cognom Molins es va poder instal·lar en aquella part del terme massalucà.

 

En un document mostrat per Josep Alanyà a la pàg. 457 del seu volum II, hi surt com a testimoni un habitant de Berrús anomenat Guillem de Molins. Es tracta d’una declaració feta davant la curia reial el dia 4 d’agost de 1312 sobre una algarada duta a terme per Berengueró d’Entença, senyor de Móra, contra les propietats dels templers i dels Montcada pels volts de Sant Joan de 1288. En base a aquest document poden pensar que una família Molins podia tenir alguna propietat en el terme massalucà, la qual va poder donar nom a la partida de la Vall de Molins.

 

En la pàgina 45 del mateix llibre, Josep Serrano Daura exposa que l’orde de l’Hospital es va reservar aquesta part del nord del terme massalucà com a devesa senyorial: “D’altra banda, en una llista de rendes senyorials de 1646, s’assenyala que la senyoria posseeix ‘La Dehesa que dizen de Miravet, que esta junto al termino de la Pobla de Masaluca’, considerant-lo com un lloc o terme mes de la Batllia, declarant que no hi ha cap habitant; i s’afegeix que allí ‘hay algunos venados y jabalies, aunque es tierra muy quebrada, y nadie puede entrar en ella sin licensia de la Senyoria’... Pocs anys després, en un acte de presa de possessió senyorial del nou castellà d’Amposta, fra Joan de Bellvís i Cavanillas, l’any 1664, entre els actes que es fan a la Pobla de Massaluca, es fa referència a la Devesa senyorial, situant-la amb més exactitud, entre els termes de Berrús, Faió, el riu Ebre i la pròpia Pobla. En un altre acte igual, tingut el 1765, pel representant de fra Miquel Doz Naval, els límits d’aquell terme o partida se situen entre el riu Matarranya (per Faió) i l’Ebre, i els termes de Berrús i la Pobla”.

 

Per tot això hem de considerar, doncs, que el lloc massalucà de Valldemolins era un lloc bastant feréstec en l’època medieval i que així va continuar en els segles posteriors. Crec que actualment es pot escriure tot junt com a nom de partida, encara que no hagi estat inclòs així a l’Onomasticon Cataloniae. Avui en dia amb la despoblació de la zona va en camí de tornar a ser un cau d’animals salvatges, un terreny per a caçadors i pescadors, al costat de la confluència del riu Matarranya amb el riu Ebre.

 

     10. Conclusió

 

La carta de poblament de la devesa de Massaluca del 5 de maig de 1294, donada a conèixer per Pascual Ortega, i la carta de poblament de Berrús del 12 de maig del mateix any, publicada per Josep Alanyà, són les darreres que expediren els templers ebrencs abans de la dissolució forçada de l’orde del Temple.

 

Els cavallers templers es veieren sotmesos a començaments del segle XIV a unes circumstàncies històriques per a les que no estaven preparats. El rei francès va considerar que la seva funció militar ja no era necessària i va requisar tots els seus béns per a reforçar el seu poder monàrquic. Per aquesta decisió absolutista van passar de ser unes autoritats territorials a ser perseguits i empresonats. En el territori espanyol uns altres ordes van continuar la seva funció militar; en el cas de les terres ebrenques foren succeïts per l’orde de l’Hospital de Sant Joan, el qual va continuar l’obra repobladora dels templers i va mantenir la seva organització territorial. D’aquesta manera, els hospitalers van defensar la pertinença a Catalunya de les terres dependents dels castells de Batea i Horta de Sant Joan.

 

Entre els anys 1168 i 1169 es van conquerir les terres del riu Algars, Matarranya i Baix Guadalop que estaven en mans islàmiques des de començaments del segle VIII. Aquesta empresa bèl·lica necessitava el seu finançament. Els consellers del rei Alfons II d’Aragó van aconseguir un emprèstit dels templers de 5.000 morabatins a canvi de la penyora dels castells d’Ascó, Riba-roja i Seròs, que va signar el mestre templer Arnau de Torroja. Per a rendibilitzar la conquesta d’aquestes terres calia repoblar-les i així poder recaptar impostos als nous pobladors. Algunes d’aquestes terres llunyanes, però, no eren gaire atractives per als nous colonitzadors i pocs d’ells van acudir a les primeres crides repobladores reials o senyorials de finals del segle XII. Va caldre la persistència i organització templera per a que s’anessin consolidant els nuclis poblacionals dependents del castell de Batea. Alguns dels noms dels primers colonitzadors d’aquestes terres bateanes i massalucanes els podem trobar reflectits en la toponímia anotada en les cartes de població templeres esteses al llarg del segle XIII.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

ALANYÀ I ROIG, Josep. 1994. Batea i el seu terme municipal. El repoblament templer (S. XII-XIII) Vol. I. Tarragona: Diputació de Tarragona.

ALANYÀ I ROIG, Josep. 1994. Batea i el seu terme municipal. Partides, accidents geogràfics, topònims i camins Vol. II. Tarragona: Diputació de Tarragona.

CASANOVAS I ROMEU, Àngels; ROVIRA I PORT, Jordi. 2005. L’Orde del Temple entre la guerra i la pau. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.

CATALÀ I ROCA, Pere. 1993. Els castells catalans, Vol. IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.

COROMINES, Joan. 1996. Onomasticon Cataloniae, Vol. VI. Barcelona: Curial Edicions Catalanes-La Caixa.

FOREY, Alan J. 1973. The Templars in the Corona de Aragón. Londres: Oxford University Press.

LEMA PUEYO, Jose Ángel. 2008. Alfonso I el Batallador, rey de Aragón y Pamplona (1104-1134). Gijón: Ediciones Trea.

MIRET I SANS, Joaquim. 2006. Les cases de templers i hospitalers a Catalunya. Aplec de noves i documents històrics. Lleida: Pagès editors.

SANS I TRAVÉ, Josep Maria. 2008. La fi dels templers catalans. Lleida: Pagès editors.

SERRANO DAURA, Josep. 1994. La Pobla de Massaluca (Terra Alta). La Pobla de Massaluca:  Ajuntament de la Pobla de Massaluca.

SERRANO DAURA, Josep. 1999. La delimitació dels territoris de la Batllia de Miravet i de la Comanda d’Orta amb el de la ciutat de Tortosa, als segles XII al XIV. Gandesa: Consell Comarcal de la Terra Alta.

ZARAGOZA I PASCUAL, Ernest. 1997. Catàleg dels monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.