Aproximació onomàstica a la carta de poblament de Rasquera de l'any 1206

 

 APROXIMACIÓ  ONOMÀSTICA  A  LA  CARTA  DE  POBLAMENT  DE  RASQUERA  DE  L’ANY  1206

 

Manuel  Coll  i  Taberner

 

 

0.     Introducció

 

La carta de poblament de Rasquera de l’any 1206 fou publicada per l’historiador Pascual Ortega. La seva publicació es pot trobar dintre del llibre Miscel·lània en homenatge al pare Agustí Altisent, editat per la Diputació de Tarragona l’any 1991 (p. 519-528).

 

 El títol que Pascual Ortega va escollir per a l’exposició del seu estudi dins de la miscel·lània va ser: Un nuevo documento repoblacional de la Ribera d’Ebre (Tarragona): la carta de población de Rasquera (1206). En la seva introducció explica que: “el propio Archivo Municipal de Rasquera guarda un traslado del 18 de junio de 1626, efectuado sobre otro de finales del siglo XV, que fue hecho, a su vez, de la carta de población original concedida por los templarios en 1206. Cosido a ese pergamino se conserva una copia en papel sellado fechada el 30 de junio de 1783 y una traducción al castellano sin datar, incompleta (no incluye la fecha de las cartas ni las firmas, pero sí la introducción notarial del traslado) y algo inexacta, realizada, según todos los indicios, a partir de la última copia citada. Nosotros hemos transcrito el pergamino de 1626, ayudándonos, para resolver ciertos pasajes borrosos, de la copia de 1783… Pretendemos que la publicación de esta carta cubra una de aquellas lagunas citadas, ayudando a completar el cuadro de los documentos repoblacionales, objetivo importante en sí mismo para el estudio de la institucionalización feudal en los territorios de la Catalunya Nova.” (Ortega 1991, p. 520).

 

Així, doncs, gràcies a la conservació miraculosa d’aquests documents en l’Arxiu Municipal de Rasquera es pot completar una vessant de la historia medieval riberenca i, a la vegada, l’obra de J. M. Font dedicada a les cartes de població de Catalunya. El primer que va citar aquesta troballa arxivística va ser Miquel S. Jassans, membre de la Societat d’Onomàstica, en el seu treball Ordinacions del 1573 de la vila de Rasquera (Ortega 1991, p. 519).

 

La lectura d’aquest escrit de Pascual Ortega m’ha portat a redactar el present estudi onomàstic dels noms personals i de lloc citats en aquesta carta rasquerana. Penso que aquest estudi pot ajudar a una millor comprensió de l’onomàstica medieval riberenca.

 

 

1.             Rasquera de la Catalunya Nova

 

Després de la seva introducció, Pascual Ortega presenta la situació geogràfica de Rasquera a la banda esquerra de l’Ebre i en la part llevantina de l’antic territori del castell de Miravet, en l’extrem sud de l’actual comarca de la Ribera d’Ebre. El terme municipal rasquerà abasta una bona part de la serra de Cardó, que comparteix amb la comarca del Baix Ebre, i la part occidental de la “plana del Burgar”.

 

Seguidament, des de la perspectiva histórica, Pascual Ortega exposa: “El castillo y término de Rasquera fue concedido por Ramón Berenguer IV a los templarios en 1153 a raíz de la conquista de Miravet, dentro del amplio conjunto de lugares que tal vez ya formaran parte del distrito sarraceno de ese castillo de Miravet y que luego integrarían la preceptoría del mismo nombre… Todavía no tenemos demasiadas noticias que se refieran a la evolución posterior de este lugar, y las que conocemos, ciertamente no dejan de ser contradictorias. Así, en abril de 1171 Alfonso I concedía la villa y término de Rasquera a los frailes hospitalarios, junto a diversas donaciones en otros lugares, lo que no parece que tuviera consecuencias apreciables (5). Obviando este tema por ahora, a principios del siglo siguiente, en 1206, los templarios son de nuevo posesores del término, ya que aparecen como cedentes del lugar de Rasquera y On, según la carta de población objeto del presente trabajo.” (Ortega 1991, p. 520).

 

En la nota 5, a peu de pàgina, Pascual Ortega escriu: “La donación comprendía la villa de ‘Racheria’, una finca en Lérida y los castillos de Cullera y Cervera. Dada la situación anterior de Rasquera, en manos de los templarios, y que el documento no aporta ningún elemento para su correcta localización, ¿cabe la posibilidad de que Rasquera i ‘Racheria’ sean dos villas diferentes?” (Ortega 1991, p. 521).

 

A la pregunta de Pascual Ortega podem contestar afirmativament que “la villa de Racheria” no té res a veure amb Rasquera; és un altre lloc diferent, sense cap relació més enllà de la proximitat o semblança ortogràfica. La donació d’Alfons II d’Aragó d’abril de 1171 fou detallada per Joaquim Miret en el seu llibre Les Cases de Templers i Hospitalers a Catalunya. Així, en la pàg. 126 d’aquest llibre especifica les “Donacions reyals al orde del Hospital: Trobant-se en Girona, en Abril de 1171, feu Alfons donació també al Hospital, per remey de l’ànima del comte Ramon, son pare, de la vila  de Ratera (3), del hort de Lleyda comprat a Pons de Luna y de la Ràbita  en terme d’Emposta, ab totes ses pertinencies; i afegia ‘Item concedo predicte domui duo castella in Hispania (o sia en lo territori dels alarbs) quando ea Deus dederit in manibus xhristianorum Cervariam scilicet et Culleriam (Cervera y Cullera del regne de Valencia) alterum quorum pater meus Raymundus dederat prius fratribus Hospitali…’ Axò era, donchs, ademés de donació, una confirmació de la anterior concessió feta en 1157 per lo Comte de Barcelona dels dos castells de Cervera y Cullera per quan fossin conquistats als serrahins…”. Joaquim Miret apunta a peu de pàgina, en la nota 3: “Mr. Delaville ha escrit equivocadament Xateria per Rateria, tant en son Cartulaire, com a Les archives de l’ordre de l’Hôpital.”

 

En aquest document reial de 1171 hi ha algun problema ortogràfic que dificulta la correcta lectura del nom de la vila lleidatana de Ratera. L’estudiós de l’orde de l’Hospital, el francès Delaville Le Roulx va copiar Xateria per Rateria, confonent la R majúscula inicial amb una X majúscula. En la seva lectura, Pascual Ortega va veure-hi Racheria en lloc de Ratheria, confonent la consonant th amb la consonant ch. Aquestes  dues interpretacions equivocades fan incomprensible el nom de la vila de Ratera. Així, doncs, seguint a Miret, hem de rectificar a Pascual Ortega quan relaciona als hospitalers amb Rasquera.

 

Joaquim Miret continua informant que la vila de Ratera va passar a formar part de les propietats del convent de les hospitaleres d’Alguayre; el qual s’havia de construir per a recollir-hi a les hospitaleres ja establertes a Cervera, aprofitant una donació feta pel capítol  general de l’orde reunit a Osca l’any 1250: “domum et preceptoriam nostram de Cervaria cum castris de Çamella et de Llorach et castrum et villam et preceptoriam nostram d’Alguayre cum castris et villis de Çaportella et de Ratera” (Miret 2006, p. 192). Aquest convent d’hospitaleres fou construït seguidament, i l’any 1265 el papa Climent IV va estendre una butlla confirmant a les religioses d’Alguayre les concessions establertes a la donació de l’any 1250 (Miret 2006, p. 551-552).

 

Pascual Ortega ens mostra l’àmbit històric de la carta rasquerana de l’any 1206: “La concesión  se realiza en un momento de auge repoblador tanto para esta zona como para el resto de la  Catalunya Nova. En efecto entre 1162 y 1213 se conceden, solo en la Catalunya Nova, la mitad de todas las cartas firmadas en Catalunya entre 1137 y 1213. De manera similar, durante el periodo transcurrido de 1181 a 1210 (años que limitan lo que en otro lugar hemos llamado primera etapa del proceso repoblador en las comarcas de Ribera d’Ebre y Terra Alta) se firman aquí más documentos de repoblación que todo lo que resta del siglo XIII. Todo ello ilustra un tirón demográfico que, si nos atenemos a estos documentos, duró hasta finales de siglo, aunque dirigiendo sus efectivos cada vez más hacia establecimientos marginales dentro de la propia comarca, lo que probablemente debamos poner en relación con el advenimiento de la crisis   bajomedieval.” (Ortega 1991, p. 521).

 

2.             La transcripció de la carta rasquerana

 

Al final de la seva explicació de la carta de població rasquerana, Pascual Ortega afegeix un apèndix amb la transcripció de la copia de 1626 (p. 526-528). Copio aquí aquesta mateixa transcripció de la carta de 1206 sense les anotacions notarials posteriors:

 

1206, mayo, 15.

Carta de población de Rasquera y On otorgada por fr. Bernat de Cegunioles, preceptor de Miravet y Ribera;  fr. Bernat de Campanies, subpreceptor, y P.  Despeleu, comendador de la villa de Miravet, entre otros freires templarios, a varios pobladores y a sus descendientes. Los otorgantes conceden el término y sus pertenencias, imponen el pago   de diezmos y primicias, fijan diversas retenciones monopolísticas, limitan la disposición de los bienes y establecen ciertas obligaciones militares.

In Dei nomine. Notum sit cunctis hominibus quod ego frater Bernardus de Cegunioles, preçeptor Mirabeti ac totius Riparie, et frater Bernardus de Campanies, subpreçeptor predicti castri, et frater Iofre Badach, camerarius, et frater P. Despeleu, comendator ville  Mirabeti, et frater Folch et frater G. de Barra, consilio et voluntate  domini magistri Poncii de Rigaldo et omnium aliorum fratrum conventus castri Mirabeti, per nos et per omnes fratres nostros presentes sive sucçessores, damus in perpetuum, concedimus et tradimus vobis Ioanni Ferriol et Vidal de Montbrio et Guiliermo de Tortosa et Durando de Pomar  et allis populatoribus ibidem advenientibus et omni progenie vestre et cui volueritis et vestris illum  locum quod vocatur Rasquera  et On que sunt infra terminos Mirabeti. Terminum autem predicte donationis afrontat de una parte in rivo Sicco que desçendit apud Mirabetum, de secunda vero parte de Podietsbes et concludit Cosp sicut discurrunt aque apud rivum Siccum et concludit ipsa lacuna de Rasquera cum suis terminis et pergit ad On cum suis terminis, de tertia vero parte exit ad illum fontem de Segura et desçendit ad illum flumen de Ebre preter illam ortam et laborationem que iam datur hominibus Mirabeti. Hec autem termina vobis et vestris concedimus sicut habemus et habere debemus et castro Mirabeti pertinet et pertinere debet. Quantum he afrontationes includunt et ambiunt sich donamus vobis et posteritati vestre et omnibus populatoribus aliis ibidem venientibus predicta loca cum omnibus suis pertinentiis, cum ingressibus et egresibus suis, cum herbis et pascuis, cum pratis et nemoribus et silvis, cum heremis et populatis, cum venationibus et piscaturis et aquis et rupis petris et cum arboribus fructiferis et infructiferis et cum omnibus usui hominis pertinentibus. Sub tali autem conditione, quod vos predicti et alii populatores ibi venientes et vestri  donetis nobis fratribus et domui militie de omnibus fructibus scilicet panis duas deçimas et unam primiçiam fideliter, et de omnibus aliis fructibus et expletis de quibus deçima et primitia debet exigire detis nobis fratribus et domui miliçie unam deçimam et unam primiçiam         fideliter in area donetis, et nostro baiulo liberetis predicta exita, et adducat ea et vos non adducatis. Retinemus ibi in vobis et vestris consimiles populatores cavalgatas super sarraçenos quando dominus rex terre vel dominus magister miliçie intraverit, sequamini nos et sucçessores nostros. Retinemus autem fabricas et loçedos et furnos et unum quarterium de cervis et capris et porcis cuiscunque generis silvestris et omnia molendina; et quando tenuerimus ibi fabricam cum fabris, donetis de unoquoque parello unam fanecam frumenti et unam fanecam ordei ad mensuram Illerde, et quando ibi feçerimus furnos, donetis de puia de pane de compania de viginti quinque unum et de pane tritici triçesimum panem, et donetis ad barcham Mirabeti pro passatico qui parell tenuerit et habuerit unam fanecam ordei et qui non habuerit parellum dabit mediam fanecam ordei. Et pro melioratione eiusdem loci nos fratres presentes et sucçessores difinimus et relinquimus quod vobis nech sucçessoribus vestris nunquam cuguçias nech exorquias neque intestamenta nullo tempore non demandemus nec facere possimus. Si autem vendere aut impignorare volueritis, nobis fratribus per X dies faciatis  scire, et si voluerimus retinere ut alius homo habeamus; sin autem … vendendi sive impignorandi cui volueritis … religionis tamen nostro iure salvo et prelibate domus. Et vos prenominati populatores adducatis in eodem loco usque sçitis XV laboratores, et  si plus homines posunt ibi hereditari, ad iustitiam de nobis et de vobis mittamus. Et defendamus vos et  manuteneamus sicut nostros proprios homines. Actum est idus madii anno Domini mileçimo duçenteçimo sexto. S + gnum fratris Bernardi de Cegunioles preceptor Riparie. S + gnum fratris Bernardi  de Campanies. S + gnum fratris Iofre Badach. S + gnum fratris  P. Despeleu. S + gnum fratris Folch. S + gnum fratris G. Barra et multorum.

 

    2.1. La traducción catalana de la carta

 

Miquel S. Jassans va publicar un estudi sobre la carta de poblament de la vila de Rasquera amb una traducció de la mateixa al català (Jassans 1989, p. 37-39). La carta de l’any 1206 va quedar així traduïda:

 

“En nom de Déu, que sigui conegut de tots el homes: Que jo fra Bernat de Cegunyoles, preceptor de Miravet i de tota la Ribera, i fra Bernat Campanyes, sots-preceptor del ja dit castell, i fra Jofre Badach, camarlenc, i fra Pere Despeleu, comanador de la vila de Miravet, i fra Folch i fra G. de Barra, amb el consell i voluntat del senyor mestre Ponç de Rigal i de tots els altres frares del convent del castell de Miravet, per nosaltres i per tots els nostres frares presents o successors, donem a perpetuïtat, concedim i lliurem a vosaltres, Joan Ferriol, i Vidal de Montbrió, i Guillem de Tortosa, i Duran de Pomar i altres pobladors allí advinguts, i a tota la vostra descendència, i a qui vulgueu i als vostres, aquell lloc anomenat Rasquera i On, que trobem sota els termes de Miravet. El terme de la predita donació afronta, per una part, amb el riu Sec que davalla prop de Miravet. Per la segona part, de Podietsbes fins a Cosp, tal com baixen les aigües prop del riu Sec, i conclou en la mateixa Llacuna de Rasquera amb els seus termes, i prossegueix  fins a On amb els seus termes. Per la tercera part surt de la font de Segura i davalla fins al riu Ebre, per davant d’aquella horta i conreu que ja va ser donada als homes de Miravet. Tots aquests termes us els concedim a vosaltres i als vostres, així com havem i devem, i pertany i ha de pertànyer al castell de Miravet tot quant aquestes afrontacions inclouen i envolten. Us donem a vosaltres i a la vostra posteritat, i a tots els altres pobladors que siguin vinguts al ja dit lloc, amb totes les seves pertinences, les entrades i sortides, amb les herbes i pasturatges, amb prats, i boscos i selves, amb erms i poblats, amb caça i pesca, i aigües i roques dels cingles, i amb arbres fructífers i infructífers, i amb totes les coses pertanyents a l’ús de l’home, però amb la condició esmentada, que vosaltres, i altres pobladors allí vinguts i tots els vostres ens doneu, a nosaltres els frares i a la Casa de la Milícia, dues dècimes del pa i una primícia de tots els fruits; i de tots els altres fruits i collites, la dècima i la primícia dels quals ha de ser exigida, que sigui donada a nosaltres els frares i a la Casa de la Milícia fidelment. I lliureu en el seu temps al nostre batlle les ja dites porcions -la dècima i la primícia- i que les porti, si vosaltres no les porteu. Ens reservem allí, sobre vosaltres i els vostres consemblants pobladors, les cavalcades sobre els sarraïns. Quan el senyor rei de la terra o el senyor mestre de la Milícia passin, seguiu-los. Nosaltres i els nostres successors ens retenim per altra part fàbriques, i llossers i forns, i un quarter de cérvols, i de cabres i de porcs, de qualsevol animal del gènere salvatge i tots els molins; i quan tinguéssim allí fàbrica amb obrers doneu-nos de cada parell una faneca de blat i una d’ordi segons la mesura de Lleida i, quan allí hi farem forns, doneu-nos de puja de pa de campanya, un de cada vint-i-cinc; i de pa de blat, de cada trenta, un; i doneu pel passatge de la barca de Miravet, qui tingui parell una fanecada d’ordi, i qui no en tingui, que doni mitja faneca d’ordi per a la millora d’aquest lloc. Nosaltres, frares presents i successors, definim i deixem que ni a vosaltres ni als vostres successors, ni en cap temps, podrem fer cugucies ni eixorquies ni intesties, però si mai volguéssiu vendre o empenyorar, feu-nos-ho saber a nosaltres els frares; i si volguéssim retenir-ho per X dies com qualsevol home, ho puguem fer, però si... vendre o empenyorar-ho a qui volguéssiu... religió, excepte el nostre dret i el de la dita Casa: I vosaltres els ja esmentats pobladors, porteu sempre al mateix lloc, com és decretat, fins a quinze treballadors, i si més homes podeu allí heretar els enviem per a la justícia, que procedeix de nosaltres i de vosaltres. I els defensarem i els considerarem com a propis homes nostres. Fet els idus de març, any del Senyor mil dos-cents sis. Signatura de fra Bernat de Cegunyoles, preceptor de la Ribera. Signatura de fra Bernat Campanyes. Signatura de fra Jofre Badach. Signatura de fra Pere Despeleu. Signatura de fra Folch. Signatura de G. Barra, i molts.    

 

3.     Els personatges de la carta de población

 

Sobre les persones que són anomenades  en la carta, Pascual Ortega diu: “En el caso que nos ocupa, por parte de los templarios actúan como cedentes fr. Bernat de Cegunioles, preceptor de Miravet y Ribera; fr. Bernat de Campanies, subpreceptor, y fr. P. Despeleu, comendador de Miravet, entre varios otros freires nombrados, y como recipiendarios Joan Ferriol, Vidal de Montbrió, Guillem de Tortosa y Duran de Pomar. En realidad, como ocurre a menudo, la concesión no se efectúa tan sólo a los nombrados directamente, sino también a ‘aliis populatoribus ibidem advientibus et omni progenie vestre et cui volueritis et vestris’; en otro momento, todavía la carta dice que la donación se hace a ‘vobis et posteritate vestre et omnibus populatoribus aliis ibidem venientibus’. Se trataría, pues, de una concesión particularizada que deja abierta  la posibilidad de futuras adhesions.” (Ortega 1991, p. 521).

 

Els altres frares anomenats són Folch, G. de Barra i el cambrer. Els frares miravetans havien d’informar de la seva acció repobladora al seu mestre provincial, Ponç de Rigalt o Rigau. Segons diu Joaquim Miret, el frare Ponç de Rigalt exercí la seva responsabilitat en dues etapes, una entre 1189 i 1195, i l’altra de 1207 a 1212, com a mestre d’Itàlia, Provença i Espanya. El castell de Rigalt o Rigaud està situat en el que era el comtat de Niça, en l’actual departament dels Alps Marítims, en la vall del Cians, un afluent del Var. Aquest castell fou el centre d’una important comanda templera.

 

El frare G. de Barra ens remet a la nissaga que va donar nom a la població de Torredembarra. Aquesta relació es troba explicada per Joan Coromines en l’article dedicat a ella dintre  del seu Onomasticon Cataloniae (vol. VII, p. 313).

 

    3.1. El cambrer Badat

 

El frare templer Iofre Badach era cambrer de Miravet aquell any 1206 segons el text llatí presentat per Pascual Ortega. El nom d’aquest cambrer miravetà sembla que té la mateixa dificultat ortogràfica que el nom de la vila de Ratera. Com en el cas del nom de la vila lleidatana, hi ha una confusió en la  -ch- final que realmente es correspon amb una -th-; així, doncs s’ha de llegir Badath i no pas Badach.

 

En la llista de comanadors templers que Joaquim Miret anota en l’apèndix  del seu llibre s’hi troba Gaufred Badat com a comanador de Gardeny i Barbens l’any 1214 (p. 515-519). A causa d’això el nom de Gaufred o Jofré Badat es troba en diferents documents templers d’aquells anys.

 

Un parell de mesos abans de fer-se efectiva la redacció de la carta rasquerana es va presentar la carta de poblament del Pinell. Aquesta carta datada el 15 de març del 1206 fou redactada pels mateixos frares miravetans que posteriorment van redactar la carta de Rasquera, entre ells Jofré Badat (García 1954, A.H.N. Ordenes Militares, San Juan, Navarra).

 

El cognom Badat sembla ser d’origen provençal. La nissaga Badat va ser important en el comtat de Niça en aquella època medieval entre els segles XII i XIII. En aquells anys, els Badat van ser nomenats cònsols o consellers de la ciutat de Niça en diverses ocasions (Venturini 2007, p. 13-19).

 

    3.2. El sots-preceptor Bernat de Campanes o Campàs

 

Durant l’any 1206 el frare Bernat de Campanes va exercir de sots-preceptor del castell miravetà. A l’any següent, però, ja ostentava el càrrec de preceptor  de Miravet. En una segona etapa va tornar a ser comanador de Miravet i Ribera entre els anys 1216 i 1229. Seguidament, l’any 1230 va ser investit com a Mestre del Temple de Provença, Aragó i Catalunya.

 

Els cognoms dels frares templers ens informaven de la nissaga a la qual pertanyien o ens indicaven els seu lloc de procedència. En el cas de Bernat de Campanes em va semblar que el seu cognom no casava ni amb cap nissaga ni amb cap nom de lloc. Aquesta irregularitat em va fer pensar en què s’hauria de fer una revisió onomàstica del nom d’aquest destacat templer.

 

El mateix Joaquim Miret l’anota de diferents formes. Com a mestre provincial a l’any 1230 el té registrat com a Bernat de Champans, amb una ch inicial. També a la pàgina 247 del seu llibre situa a Bernat de Campans com a comanador de Villel entre els anys 1213 i 1217. Veiem, doncs, que aquest cognom té diverses versions documentades en llatí i en català. No em semblen relacionables els cognoms Campanes o Campans amb la toponímia catalana. Ni el sonor instrument musical es normal que serveixi per a indicar un lloc, ni es gaire lògic un camp de pans; es necessita un forn per a coure pans,  generalment instal·lat en un espai urbà.

 

La meva proposta és que el cognom original d’aquest frare templer era Campàs, que va ser adaptat al llatí com Campanis, Campanies o Campanes, i al català com Campans. Aquestes adaptacions són fruit de suposar que la darrera síl·laba de Campàs fa referència a l’aliment que a partir dels cereals es cou en un forn, el pa, en llatí panis. En el català dialectal es pot observar que el plural de pa pot acabar en -s, pas, competint amb el plural normatiu acabat en -ns, pans.

 

A primera vista el nom Campàs pot fer pensar en un camp gran, però els estudis onomàstics l’han explicat com un derivat de la paraula formada per la unió de Cap i Mas. El capmàs era una institució agrària de l’època medieval que definia el mas principal o director d’un conjunt de propietats agrícoles. Per metàtesi, o canvi de posició de les consonants, un inicial capmàs va poder passar a campàs i així va quedar reflectit en la nostra toponímia. Crec, doncs, que aquest és l’origen del cognom de Bernat de Campanes i que, per tant, s’hauria de corregir com a Bernat de Campàs en la seva transcripció catalana dels documents en llatí.

 

Un exemple de l’ús toponímic del cognom Campàs és el nom d’una costa del camí de Perles, que va del terme de Móra d’Ebre al de Garcia. Un antic propietari portador del cognom podria estar en la base de la seva denominació. Aquesta costa empinada del Campàs també és anomenada per alguns com a costa del “Compàs”.

 

   3.3. El preceptor Bernat de Segunyoles

 

En la carta de Rasquera de l’any 1206, Bernat de Segunyoles es titula preceptor de Miravet i Ribera: “ego frater Bernardus de Cegunioles, preçeptor Mirabeti ac totius Riparie”. També a la carta del Pinell del mateix any: “Bernat de Seguroiles, preceptor  totus Riparie”.

 

L’historiador Joaquim Miret ens explica que el títol de preceptor era equivalent al de comanador. En l’apèndix final del seu llibre (p. 515-519) hi té anotat a Bernat de Segunyoles com a comanador de Miravet i Tortosa entre els anys 1204 i 1207. En aquells anys el comanador de Miravet abastava a més totes les altres possessions ebrenques des d’Ascó a Tortosa, englobades conjuntament en el títol de Ribera. Més endavant aquestes possessions ebrenques van anar separant-se i cadascuna va comptar amb el seu comanador particular. Així ho mostra Miret parlant sobre la comanda de Tortosa: “Ja hem dit que desde 1166 la comanda de Mirabet regentava també la comanda de Tortosa, reunió que subsistía encare en 1172, en quin any lo meteix Guillem Bernat se titulava ‘Magistri in castro Mirabeti et in Tortosa’. Altres vegades lo comanador de Mirabet prenia tambe’l títol de la Ribera; axís en 1179 frare Pere de Calonge (Colonico) és comanador de Mirabet, Ribera y Tortosa; en 1204, frare Bernat de Seguroles o Cegurioles és comanador també dels dits tres punts; en 1206, en la escriptura de venda de la pensió anyal  que’l rey Pere havia concedit de les rendes d’Ascó a Ramon de Moncada, hi figura en Bernat de Campanes, preceptor de Mirabet y Ribera, significant segurament que administrava les possessions del orde en les vores de l’Ebre. Però, en 1225 apareixen separats  aquests càrrecs: Bernat de Campanes, preceptor de Ribera; Bernat de Rocafort, preceptor de Mirabet, y Jordà de Mison, preceptor d’Ascó. En aquell temps era preceptor de Tortosa fray Guillem de Sant Pastor.” (Miret 2006, p. 175-176).

 

El mateix Miret, a la pàg. 247, torna a citar a Bernat de Segunyoles quan el situa a l’Aragó: “en 1199 y 1200 figura B. de Cegonolas com a comanador de Villel y Alberite”. Veiem que el cognom de Bernat de Segunyoles  apareix escrit en els documents templers en diverses formes, amb -c- o amb -s- inicials: Cegonolas, Seguroles, Cegurioles, Seguroiles, Cegunioles, etc. En la meva  opinió la seva forma original l’hem d’anar a buscar en el topònim Segurioles, que és un nom de lloc de Sant Pau de Segúries o Seguries.

 

El mestre Joan Coromines considera el topònim Segurioles com un derivat de Seguries. Així, a la pàg. 87 del volum VII de l’Onomasticon Cataloniae escriu sobre Sant Pau de Seguries: “Poble del Ripollès, a mig camí  de Camprodon a Sant Joan de les Abadesses… la pronuncia única correcta del determinatiu és amb accent a la í: seguríes (no pas segúries com figura encara en els nomenclàtors, cal retocar-ho).”  Després, a la pàg. 88, afegeix: “Segurioles, paratge veí  que em cita Mn. Pascual.”  Seguidament explica que Segurioles com a derivat  de Seguries va donar nom a una important masia, que a la vegada va ser el motiu per a designar el Turó de Segurioles de 1.169 m.

 

Els portadors d’aquest cognom Segurioles van trasplantar-lo cap al sud, cap als territoris del Penedès i del Tarragonès. En el volum IV de l’Onomasticon Cataloniae, a la pàg. 411, hi trobem les Gunyoles. Es comença l’article dient-nos que és un llogaret agregat a Avinyonet del Penedès. Entre les mencions antigues s’hi anoten: l’any 981 Cegoniolas; l’any 992 Ceguniolas; l’any 1123 Ceguinoles; l’any 1195 Cegunoles; l’any 1198 Guillelmo de Segunoles; l’any 1218 S. Salvatoris de Cegunoles; l’any 1359 Quadra de Ses Gunyoles. Anota seguidament l’homònim les Gunyoles, poble i antiga quadra del municipi de la Secuita (Tarragonès). Com a menció antiga seva menciona: “L’any 1174, un Guillem  de Claramunt feia donació a Guerau Ces-Gunyoles de l’actual  territori de les Gunyoles   (Rovira i Virgili, Hist. Cat., vol II).”  L’article s’acaba amb una proposta etimològica: “De CICONIOLA, diminutiu de CICONIA ,instrument de poar aigua, per al qual veg. DECat II, 696 b11-42. Com ja indicà Balari, Orig., cegonyoles fou analitzat popularment com les Gonyoles, com si contingués l’antic article vulgar sa, plural ses.”

 

La comparació de les diverses maneres amb que el comanador templer Bernat de Segunyoles o Cegurioles està anotat en els documents templers i les mencions medievals dels dos llocs anomenats com les Gunyoles, ens porta a la conclusió que aquests van derivar directament del topònim Segurioles. Podem deduir que un original Segurioles va derivar  a Segunioles per dissimilació consonàntica; seguidament la síl·laba -ni- es va confondre amb la consonant composta -ny-, i per aquest segon canvi consonàntic va evolucionar el nom a Segunyoles; aquesta derivació es va tornar a modificar per la conversió de la síl·laba inicial -Se- en l’antic article plural Ses, passant a Sesgunyoles; més endavant es va produir l’adaptació d’aquest Ses inicial a l’article plural Les, i van quedar així definitivament escrits els dos llocs de “Les Gunyoles”.  Per tant, a causa  d’aquesta reflexió onomàstica hem de considerar que aquests dos llocs homònims del Penedès i del Tarragonès deuen el seu nom a la nissaga  dels Segurioles, i que no cal buscar cap més etimologia enginyosa pel que respecta al seu origen.

 

   3.4. Els nous pobladors de Rasquera

 

Els receptors de la carta de poblament de Rasquera de l’any 1206 foren Joan Ferriol, Vidal de Montbrió, Guillem de Tortosa i Duran de Pomar. Aquests quatre personatges s’havien d’encarregar de portar nous pobladors al terme rasquerà. Sobre aquesta qüestió Pascual Ortega comenta: “Más en concreto, parece que en el texto  subyace la obligación de atraer a 15 cultivadores: Et vos prenominati populatores adducatis in eodem loco usque sçitis XV laboratores, et si plus homines posunt ibi hereditari, ad iustitiam de nobis et de vobis mittamus.” (Ortega 1991, p. 522).

 

 Si ens atenem a l’onomàstica dels receptors podem deduir que la seva procedència podria ser catalana en el cas de Joan Ferriol i Vidal de Montbrió, provençal en el de Guillem de Tortosa, i aragonesa en el de Duran de Pomar.

 

El cognom Pomar pareix remetre’ns a la població homònima del Cinca. La nissaga Pomar ostentava càrrecs importants de l’orde de l’Hospital en aquells anys. Així, un Berenguer de Pomar va ser un dels primers comanadors del castell d’Emposta, i comanador de l’Hospital de la comanda de  Barcelona l’any 1192. També l’any 1194 era comanador del castell d’Emposta l’hospitaler Ximen de Pomar, i el mestre provincial d’Emposta era Fortuny Cabeça (Miret 2006, p. 132, p. 190).

 

El nom de Guillem de Tortosa ens recorda al fill de Guillem de Montpeller, que fou l’aliat fonamental de Ramon Berenguer IV en l’empresa de la conquesta de Tortosa. L’any 1136 el comte barceloní i Guillem VI, senyor de Montpeller, firmaren un pacte preliminar per a la futura conquesta de Tortosa. L’any 1146 Guillem de Montpeller, amb motiu de la seva assistència a la conquista d’al-Mariya com a aliat del rei de Castella, va estendre un testament en què concedia al seu segon fill, anomenat també Guillem, els futurs drets sobre Tortosa i el seu territori tal com li havien estat concedits en aquell pacte per  Ramon Berenguer IV. Uns drets que implicaven l’obligació militar d’assistir a l’empresa de conquesta. Guillem de Montpeller va tornar sa i estalvi d’Almeria i va poder estar present en el setge de Tortosa juntament amb els seus fills l’any 1148. Poc després, Guillem de Montpeller va ingressar com a monjo de la Gran Selva, i l’any1161 va intervenir en l’arranjament d’una disputa entre els seu fills per l’herència d’un d’ells, precisament Guillem de Tortosa. A l’any següent va morir Guillem VI de Montpeller, l’any 1162 en què també va morir Ramon Berenguer IV (Virgili 2001, p. 47).

 

L’assistència militar de Guillem de Tortosa juntament amb el seu pare va quedar constatada per les seves signatures incloses en els documents redactats durant el setge tortosí. Les tropes de Guillem de Montpeller acompanyaven a les de Ramon Berenguer IV en el destacament que atacava la rereguarda de la ciutat tortosina des de la banda muntanyenca (Virgili 2001, p. 49-59). Veiem, doncs, que el fill de Guillem de Montpeller va adoptar el nom de Tortosa pels seus drets personals de conquesta i per a diferenciar-se clarament del seu pare.

 

4.     Els noms de lloc de la carta de Rasquera

 

En la carta de població de Rasquera i On hi trobem citats els següents llocs per a poder configurar el seu terme: “Terminum autem predicte donationis afrontat de una parte in rivo Sicco que descendit apud Mirabetum, de secunda vero parte de Podietsbes et concludit Cosp sicut discurrunt aque apud rivum Siccum et concludit ipse lacuna de Rasquera cum suis terminis et pergit ad On cum suis terminis, de tertia vero parte exit ad illum fontem de Segura et descendit ad illum flumen de Ebre preter illam ortam et laborationem que iam datur hominibus Mirabeti.”

 

La delimitació del terme rasquerà es va fer seguint la direcció de llevant a ponent, o sigui de la sortida del sol fins a la seva posta; de la banda dels actuals termes de Tivissa i el Perelló cap als termes de Benifallet i Miravet. La primera fita citada és el riu Sec, o riera de Comte, que davalla des dels termes del Perelló i Tivissa en direcció a Miravet: “En els segles medievals marcava el límit entre les terres  de la batllia de Miravet i les de la baronia d’Entença. Actualment encara indica el límit entre els termes de Tivissa i Rasquera a la part més alta de la riera, i entre els de Rasquera i Ginestar al tram final.” (Castellvell 2005, p. 39).

 

El nom de la riera de Comte està motivat per un mas de Comte. Aquest mas és el referent d’una finca situada entre el poble rasquerà i el tram final del riu Sec al seu pas pel terme rasquerà, abans d’entrar en el terme miravetà. Segons el mapa que es consulti, es pot trobar escrit en la forma Compte, amb la -p- intercalada, i també com mas d’en Conte.

 

    4.1. Els pujols de Bes

 

La segona fita citada és Podietsbes. Aquests pujols, Podiets, marquen la partició entre el terme de Rasquera i el del Perelló. En una delimitació dels termes  miravetans i tortosins de l’any 1294 encara s’especifiquen aquests pujols: un Puig Bessó major i un Puig Bessó menor. En la carta de donació del castell de Miravet als templers de l’any 1153 ja hi són citats com a Puigs Bessons: “ad Podios Beçons” (Català 1993, p. 489). Però, aquestes formes Bessó i Bessons són al meu entendre una lliure interpretació de l’original Bes. Crec que Podietsbes s’ha d’entendre millor com “els pujols de Bes”, i que possiblement aquest topònim es correspondria amb el cognom Bes d’algun repoblador que es va situar en aquell terreny de partició entre els termes del Perelló, Tivissa i Rasquera.

 

Actualment els límits de Rasquera amb el Perelló es descriuen d’aquesta manera: “Més al sud de la Creu de Santos (942 m.), cap a la serra del Boix, s’hi troba la Mola de Viamà (736 m.), que fa límit amb el Perelló. També limita amb aquest municipi i tanca la plana del Burgar pel sud el Pic de les Granades (217 m.)” (Anguera-Casadó 2005, p. 22). La comparació d’aquesta descripció amb les antigues porta a pensar que un canvi de propietaris va propiciar una nova denominació dels Podietsbes. Així, possiblement, el nom de la partida de les Granades es va sobreposar al de Bes (Jassans 1988, p. 115).

 

Els barrancs que conflueixen en el riu Sec també ajuden a delimitar el terme rasquerà amb els veïns de Tivissa i el Perelló: “Tots els barrancs del terme conflueixen a la riera del Comte que, com hem comentat, desemboca a l’Ebre al bell mig del tamarigar de Miravet. El naixement de la riera del Comte se situa al sud, a la comarca del Baix Ebre, al peu de la Lloma de l’Espardenya, on rep el nom de barranc de la Riera i l’aportació del barranc de Sta. Eulalia. A 160 m. snm. penetra al terme de Rasquera, moment en què rep per l’esquerra el barranc del Clot del Pastor i per la dreta el barranc de la Cova de les Granades. La riera descendeix cap al nord en direcció a l’Ebre i fa de divisòria administrativa amb Tivissa, i rep barrancs per l’esquerra procedents de la serra de Cardó i per la dreta procedents de les muntanyes dels Burgans, contraforts de les serres de Tivissa i que pertanyen a aquest municipi. A partir d’aquest punt discorre entre Rasquera i Ginestar amb el nom de riera del Comte i rep, per l’esquerra, l’aportació del barranc de les Sorts, procedent dels voltants del nucli de població de Rasquera.” (Anguera-Casadó 2005, p. 23).

 

En el mapa comarcal de Catalunya núm. 30, a escala 1:50.000, corresponent a la Ribera d’Ebre, hi podem observar, al peu de les muntanyes tivissanes dels Burgans, el mas Veset. Aquest mas Veset està situat entre el barranc de la Granada i el barranc de Vallplana que fan cap al barranc de la Cova en Granades. Crec que aquest mas de Veset és un record de la nissaga medieval Bes instal·lada en aquella partida, encara que estigui actualment anotada amb V inicial. El nom de Beset, amb B inicial, es repeteix en un altre mas tivissà, les Mescales de Beset, i en la partida de la Mola, el mas de la Mola de Beset. El nom de la nissaga dels Granada es troba en els primers documents tortosins que es conserven després de la conquesta de Tortosa (Virgili 2001, p. 102, p. 169-173).

 

Els nom d’un lloc pot canviar per diversos motius o perdre’s en l’oblit, però els pujols romanen en el seu lloc. Una observació acurada sobre el terreny  ens pot aclarir amb més detall quins eren exactament els dos pujols de Bes al costat esquerra del riu Sec.

 

4.2. El lloc de Cosp i el tossal de Santos

 

Després de deixar delimitat el terme de Rasquera en el pla del Burgà, la línia divisòria es dirigeix cap a dalt de la carena del conjunt muntanyós format per la serra del Boix i la serra de Cardó: “et concludit Cosp sicut discurrunt aque apud rivum Siccum”. L’historiador Ventura Castellvell escriu sobre aquesta fita: “Cosp és el nom d’una partida de terra del terme de Rasquera per on passava el camí que, travessant pel coll de Cosp, unia el Burgar a Cardó. Podria tractar-se d’un topònim provinent de la Catalunya Vella, de la parròquia de Sant Julià de Cosp (Ripollès), portat per repobladors en els segles XII o XIII.” (Castellvell 2005, p. 39).

 

Abans d’arribar a Cosp, la línia divisòria ha passat per la Mola de Viamà i ha pujat fins al punt més alt de la serra de Cardó anomenat com la Creu de Santos, que és el punt culminant del terme i també de la comarca riberenca. Al nord d’aquest cim s’hi troba l’obertura de la carena coneguda com el Portell de Cosp (Anguera-Casadó, 2005, p. 22). Curiosament, aquesta partida de Cosp es pot trobar escrita en algun mapa en la forma aproximada “Cops”.

 

Al cim de la Creu de Santos s’hi pot accedir per un senderó que surt de l’antic balneari de Cardó del terme de Benifallet. La Creu de Santos és una fita referencial per als termes de Rasquera i el Perelló en la vessant inclinada cap al riu Sec, i per als termes  de Benifallet i Tivenys en l’altra vessant que mira cap a Tortosa. El nom d’aquest cim té el seu motiu en una creu col·locada pels frares de Cardó per a marcar la proximitat del seu monestir. Anteriorment es denominava com el Toçal de Santos. El nom d’aquest tossal estava determinat pel veïnatge dels Solans o Solanes de Santos, una finca de la banda de Tivenys. El nom d’aquesta propietat agrària podria estar relacionat amb l’antiga casa Santo de Rasquera, la qual es trobava situada en la plaça de l’església rasquerana. Aquesta casa, segons explica Jassans a Toponímia de Rasquera, donava nom al coll de Santo i també era coneguda com casa Santo del Castell perquè la casa pairal era al castell rasquerà, però avui està enderrocada (p. 203).

 

En alguns mapes també s’hi pot trobar el nom de Xàquera com a denominació del cim culminant de la serra de Cardó. En la vessant rasquerana d’aquest tossal sorgeix la font del Povet de Xàquera, a 760 m. snm. L’aigua d’aquest pou era important per als ramaders rasquerans que recorrien la serra. Així, doncs, el nom de Xàquera és una denominació alternativa des del punt de vista rasquerà (Jassans 1988, p. 231).

 

    4.3. La Lacuna de Rasquera

 

Després de Cosp, la carta rasquerana de 1206 indica la següent fita: “ipsa lacuna de Rasquera cum suis terminis”. En els mapes actuals podem trobar aquest lloc anomenat com “Les Llacunes”.

 

La que sembla forma original, Lacuna, ens podria remetre a l’onomàstica pirinenca. Aquest nom podria haver estat transportat des de les terres pirinenques com a cognom per algun repoblador català o aragonès. En les Ordinacions del 1573 de la vila de Rasquera  encara es troba anotat: “e via al coll de la Cuna” (Jassans 1984, p. 84).

 

El nom rasquerà de Lacuna va derivar a Llacuna i ha servit per a denominar la partida de les Llacunes, a continuació del lloc de Cosp o partida dels Cosps. En alguns documents s’escrivia el nom Lacuna tot junt i en altres s’escrivia separat “La Cuna”, confonent la síl·laba inicial amb l’article femení. Aquesta mateixa forma separada s’ha conservat en la toponímia del terme tivissà. La partida tivissana de la Cuna està situada entre la població de Tivissa i la població de Ginestar. En aquesta partida hi ha el coll o serra de la Cuna de 450 m. d’altura, la moleta de la Cuna i el mas de la Cuna. Podem pensar, doncs, que la nissaga Lacuna va participar en la repoblació de les terres riberenques i va deixar el seu nom en els termes de Tivissa i Rasquera.

 

La remarcada especificació de la pertinença de Lacuna al terme rasquerà, “ipsa lacuna de Rasquera”, podria haver estat motivada per la voluntat de no deixar cap dubte sobre aquesta pertinença. Potser calia deixar-ho ben concretat en aquells moments de formació de termes i així evitar possibles reclamacions futures en aquelles intricades elevacions de la serra de Cardó, entre el terme de Rasquera i el de Benifallet. Jassans ens descriu així aquest lloc : “Les Llacunes són la part més alta de les vessants obagues de les Picòssies... Els colls i cingles dels aiguavessants de Benifallet marquen la divisòria del terme.” (Jassans 1988, p. 123).

 

     4.4. El lloc d’On i la partida dels Ons

 

La divisòria del terme continuava en el lloc d’On: “et pergit ad On cum suis terminis”. Aquest lloc estava situat a l’extrem nord-oest del terme rasquerà i el seu nom s’ha conservat en l’actual partida que confronta amb les terres de Benifallet. La part  de la serralada de Cardó que conté aquesta partida d’On, o dels Ons, va apropant-se a l’Ebre i ja va davallant en altura.

 

Miquel S. Jassans, a Ordinacions de 1573 de la vila de Rasquera, escriu: “La clotada dels Ons sembla un lloc apte per a l’habitatge degut a la presència d’aigua i terres planeres per al conreu. En els anys en què es redactaren les ordinacions, el nucli de població ja havia desaparegut com a tal. Ja sols se’n fa menció com a partida del terme, devesa o lloc d’abeuratge. La total absència  de vestigis fa pensar en una primerenca desaparició d’On, possiblement a l’inici del repoblament i cercant aixopluc al recinte fortificat de Rasquera... A la carta pobla es fa menció d’altres nuclis de poblament que degueren seguir la mateixa sort d’On, perquè tampoc no ens n’ha quedat cap testimoni.” (Jassans 1984, p. 4).

 

Es poden trobar citats els noms On i Don en el volum VI de l’Onomasticon Cataloniae, a les pàgines 54 i 438 respectivament; però Joan Coromines no els hi va dedicar un article específic per a la seva explicació onomàstica. Abans de consultar l’Onomasticon Cataloniae, seguint els estudis de Jassans vaig pensar que On podria derivar del cognom Cairon o Caron.

 

L’estudiós Jassans va registrar una casa que portava aquest nom, Ca Cairon, a la part baixa del carrer Major; també l’era de Cairon, i a més la Valldevinyes de Cairon (Jassans 1988, p. 51). El nom de Cairon o Caron és probable que hagi arribat a les terres rasqueranes a causa d’una nissaga anglonormanda que va participar en la conquesta de Tortosa. Va quedar documentat que el comandant de les tropes anglonormandes que assetjaren Tortosa fou Balduí de Caron, titulat com “stabularii anglerii” en els documents conservats (Alturo 1985, doc. 268).

 

La crònica genovesa de la conquesta de Tortosa ens explica que en el sector tortosí de Remolins es va situar un cos d’exèrcit compost per militars templers, anglesos i molts altres estrangers. Aquests combatents foren recompensats amb donacions comtals documentades, i els seus cognoms adaptats a la seva nova catalanitat ens recorden els seus llunyans orígens. Molts d’aquests combatents continuaren ampliant el seu patrimoni o es van dedicar a diverses activitats en el territori tortosí; per això els seus noms seguits dels locatius Anglès, Gal·lès, Flamenc, o d’altres ciutats i regions del nord de França són molt abundants al llarg de la segona meitat del segle XII en els documents tortosins (Virgili 2001, p. 58).

 

El nom de la nissaga anglesa Caron o Cairon provenia de la regió de Calvados, en la Normandia francesa. La família normanda Caron va participar en la conquesta d’Anglaterra i es va assentar a Bedfordshire, en la regió d’East Anglia. Els anglonormands es van mobilitzar l’any 1147 amb motiu de la segona creuada a Terra Santa. Van formar una flota que va participar en els atacs a Lisboa, a Almeria i a Tortosa. Un cop aconseguida la conquesta ebrenca, els vaixells anglesos van seguir el camí mediterrani cap a orient, però alguns anglonormands es van quedar a Tortosa i uns altres hi van tornar quan es va acabar la creuada l’any 1149. És probable, doncs, que la casa Cairon rasquerana tingués relació amb aquesta nissaga anglonormanda trasplantada a Tortosa.

 

Vaig tindre que consultar l’índex final de l’Onomasticon Cataloniae per a trobar les citacions sobre Don i On, en el volum VIII, a les pàgines 273 i 361. Aquestes citacions em portaren al volum VI en el qual Coromines va fer una referència a “l’ossetí Don”.  Aquesta referència em va dirigir a la Guia del Ripollès, Osona i Bergueda, escrita per Jaume Sala Sivillà, de la Federació Catalana de Muntanyisme. En la seva pàg. 92 està descrita la muntanya d’Alpens: “Santa Maria d’Alpens, a 855 metres d’altitud, es manté a la comarca d’Osona. El llom de la carena de la muntanya que rep el nom d’Alpens va des de Coll de Soler a Can Cumià. Entra en ella el Puig Don o de Ginestar. La direcció d’aquesta carena va d’E. a O. del riu Ter, i forma la partió d’Osona amb el Ripollès des de Coll de Bassa fins al riu Merlès”. I més endavant, a la pàg. 118, hi posa: “ Puig Don o Serrat Ginestar, a 1.205 metres, a la carena que uneix els dos serrats, aquest i el Puig Cornedor. El cap rep els dos noms: pel costat aigües del Ter l’anomenen Don i els del vessant contrari Ginestar. Pertany a la muntanya d’Alpens.”

 

Veiem, doncs, que en la partició entre les comarques d’Osona i del Ripollès s’hi troben els noms de lloc Don i Ginestar; que els podem considerar repetits en el territori de l’antic terme del castell de Miravet. També pot haver-hi una relació amb un lloc homònim de l’antic terme tortosí, les Moles del Don: “Cim  situat a l’est del terme d’Arnes, al curs alt del riu dels Estrets, a ponent de les Moles de Biarnet i la Gronsa que limiten amb el terme d’Orta.” (Miravall 2007, p. 65).

 

La deducció que podem fer a partir de totes d’aquestes dades és que alguns repobladors que portaven el cognom Don van deixar la seva empremta en la toponímia rasquerana i tortosina. En el cas tortosí s’hauria conservat el nom sencer; però en el cas rasquerà hauria passat a On, perdent la -d- inicial que es va confondre amb la preposició -de-, i així mateix al plural derivat Ons de la partida corresponent (Jassans 1988, p. 151).

 

    4.5.  La font de Segura

 

La darrera part de la delimitació de Rasquera assenyala com a fita referencial la font de Segura, veïna dels Ons a la serralada de Cardó. Aquesta font prenia el seu nom de l’antic lloc de Segura, el qual pertanyia al terme de Benifallet. Les aigües de l’actual partida benifalletana de Segura fan cap a l’Ebre pel barranc del mateix nom (Coromines 1997, vol. VII, p. 87).

 

En la carta s’explica que: “de tertia vero parte exit ad illum fontem de Segura et descendit ad illum flumen de Ebre preter illam ortam et laborationem que iam datur hominibus Mirabeti”. Segons la carta, doncs, cal considerar que la línia divisòria davalla des de l’altura on està situada la font de Segura  fins a trobar les terres conreades pels miravetans en la banda esquerra de l’Ebre. Aquestes terres miravetanes s’estenen per la vora de l’Ebre des del seu límit pel costat benifalletà fins al tram final del riu Sec o riera de Comte, on limiten amb el terme de Ginestar. Per aquest motiu el terme rasquerà s’apropa al riu Ebre però no arriba a tocar-lo.

 

Hi ha diversos llocs que porten el nom de Segura al nord de les terres ebrenques. Un Segura proper està situat entre Vallfogona i Conesa, el domini del qual pertanyia al senyoriu de la casa de Cervera (Sans 1980, p. 26). El trasllat d’aquest nom o cognom durant la repoblació tortosina podria haver estat el motiu de la denominació del Segura benifalletà. La nissaga dels Cervera va participar en la conquesta de Tortosa a les ordres de Ramon Berenguer IV (Virgili 2001, p. 49).

 

5.     Les partides dels Burgans

 

L’accés més planer entre els termes de Rasquera i el Perelló és el que discorre a través del pla del Burgà, que alguns escriuen com pla del Burgar, amb -r- final. Aquest pla del Burgà és aprofitat per la carretera  que uneix ambdues poblacions. El nom sembla ser originari del terme de Tivissa, on serveix per anomenar la partida dels Burgans. Aquest nom de partida també es fa servir per a les partides veïnes dels termes de Rasquera i el Perelló, ja que en aquesta plana del Burgà s’hi ajunten els tres termes.

 

Des del punt de vista etimològic s’ha volgut explicar aquest Burgà o Burgar com un topònim relacionat amb el nom de la planta o mata Bruc. Un altra explicació alternativa és la seva possible relació amb el nom personal d’origen germànic Brugard, derivat de Burg-hard (Albaigès 1997, p. 90).

 

En l’Onomasticon Cataloniae, la forma Burgà sense la -r- final està anotada en la pàg. 146 del volum III. En aquesta anotació, Coromines ens indica que Burgà és present a Reus i Tivissa, i ens dirigeix cap a l’article sobre el Bruc en l’anterior  pàg. 125 del mateix volum. Entre els derivats de Bruc anota: “El Brugar, partida del terme de Reus, documentat Burgar a partir del segle XIV... És un santuari i heretat conreada en el nord del terme de Reus... Probablement Burgà hi és forma modernitzada”. També anota: “Plans del Burgar, al sud de Tivissa, entre el Perelló i Cardó... Lo Burgà, terme de Rasquera”. Finalment  escriu: “Es tracta, doncs, de Brugar, col·lectiu de bruc.”

 

El Burgà  de Reus fou estudiat pel reusenc Ramon Amigó Anglès, destacat impulsor de la Societat d’Onomàstica. Aquest estudi es pot consultar en el seu llibre titulat Materials per a  l’estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Està prologat  pel lingüista Joan Veny, que en la pàg. 13 diu: “Pel que fa a l’antroponímia, el coneixement dels nostres cognoms es veu substancialment enriquit gràcies a la nova documentació aportada. La profusió d’aquesta al llarg de les fonts que esglaonen els segles investigats permet seguir clarament els canvis antroponímics, com el de Brugar (s. XIV) per metàtesi, en Burgar (des del s. XVI), o el de Reboster, per assimilació vocàlica en Robuster (amb fluctuació de formes fins al segle XVIII).”

 

En el seu llibre, Ramon Amigó mostra que va trobar en documents reusencs a diversos portadors del cognom Brugar: Bernat Brugar (Estimes 1367), Berenguer Brugar (Estimes 1390), Petro Brugar (Causa 1398), Petrus Burgary (Capbreu 1464), etc. Sobre el canvi de Brugar a Burgar escriu: “L’ortografia Brugar és la que aporten els documents fins al segle XV. La metàtesi es consolida al segle XVI.”  Després situa el lloc: “És el nom d’una partida molt gran situada al cantó NE del terme... Va esser un antic terme, donat a poblar el 1157, però la població no hi va prosperar.” A continuació descriu l’antic mas del Brugar: “És una masoveria, a uns 250 m. al NE del pi del Brugar (o Burgar). L’edifici és antic. Darrera seu hi ha ruïnes embardissades d’allò que podien haver estat altres cases. Al  cantó NE del mas hi ha una capella, en estat d’abandó i habilitada com a magatzem, que era dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. L’altar conserva pintures antigues.”

 

Podem veure, doncs, seguint al conreador de l’onomàstica Ramon Amigó, com d’un inicial cognom Brugar es va passar a Burgar en el terme de Reus; aquest nom va passar més endavant a una pronunciació sense -r- final seguint la tendència dialectal pròpia. Crec que mantenir aquesta -r- final en l’ortografia actual del topònim és un anacronisme perquè no s’ajusta a la realitat de la seva pronunciació moderna. Aquest nom ha estat la base de diversos topònims reusencs: el barranc del Burgà o barranc del pi del Burgà, el camí del Burgà, la mina del Burgà, el mas del Burgà, etc.

 

El camp reusenc va poder repoblar-se un cop es van conquerir els nius d’àguiles sarraïns que l’envoltaven. La conquesta de Tortosa va permetre la posterior conquesta del castell de Miravet i la del castell de Siurana l’any 1153. A causa de la repoblació que va seguir a continuació, és probable que s’instal·lés la nissaga Brugar  en el territori miravetà i en el terme reusenc.

 

Crec que el cas del topònim Burgà riberenc ha de ser similar al del Burgà de  Reus estudiat per Ramon Amigó.  Algun repoblador de cognom Brugar es va poder instal·lar en l’antic terme del castell miravetà o en els termes veïns, i la seva propietat agrària va poder servir per a donar nom a la plana del Burgà. En el sector dels Burgans  de Tivissa hi ha diversos masos que podrien haver estat l’origen del nom de la partida: el Burgà de Beset, el Burgà de Peruig, el Burgà del Bo, el Burgà del Boix, el Burgà d’Amigó, el Burgà de Jaumó amb un antic molí d’oli, etc. Aquest topònim Burgà, en el terme de Tivissa, també ha servit per a donar nom al barranc del Burgà, o dels Burgans, i a les muntanyes dels Burgans  (Bru 1955, p. 14-15). 

 

6.     El nom de Rasquera

 

El nom de la població rasquerana està explicat en el volum VI de l’Onomasticon Cataloniae. En la seva pàgina 345, Coromines hi escriu: “Poble de la Ribera d’Ebre, uns 35 k. al N. de Tortosa, en un ampit de la Serra de Cardó, 3k. a l’esquena del riu. Dalt d’un turó pròxim hi ha una devota ermita. I el Coll de Rasquera, anotat a l’enquesta  de 1936.” La menció més antiga que anota es de l’any 1153: “en donar al Temple el castell de Miravet, li dóna també el nostre Comte, en franc alou, els ‘...castra de Pinello et de Resquera...’ (junt amb Algars, Batea, Corbera, et Gandesa (CoDoAca XII, 299, 5f).” Després de citar les mencions antigues, presenta la següent reflexió: “Ens plantegem en quina relació es troba amb Rasquera el nom d’un Rascarius de Coma que fou Comanador de Tortosa (Font Rius, C. de P., § 278; i Llibre dels Privilegis d’Ulldecona, segons còpia de principis del segle XVIII, p. 223-4). Si aquest nom s’expliqués com NP germànic (un dels molts en -HARI) podríem pensar si Rasquera va prendre nom d’aquest templer comandant. Però no hi ha tal: no consta aquest NP en les fonts germàniques ni hi ha allí una arrel que expliqués l’element RESK- o RASK-. Més probable que aquest personatge rebés, a tall de sobrenom, el nom Rascarius des del poble de Rasquera.”

 

La meva opinió és que Joan Coromines no va estar prou encertat en l’explicació del nom documentat de Rascarius de Coma. El nom Rascarius és un nom personal d’origen germànic, i com molts altres noms germànics està compost per dos elements onomàstics: un que actua de prefix RAD- o RADS-, amb el significat de “consell”, i un altre que actua de sufix -GARI o -CARI, amb el significat de “llança” o “venable” (Kremer 1988, p. 5-15; Albaigès 1997, p. 279-281). La forma llatinitzada Rascarius es correspon amb Rascario en castellà o italià, amb Rasquier en francès i amb Rascari o Rasquer en català.

 

No es pot admetre, doncs, que Rascari o Rasquer de Coma degui el seu nom al fet de procedir del lloc de Rasquera com apunta Coromines. El lloc d’origen del templer Rasquer de Coma va quedar reflectit en el seu cognom. El nom de lloc Coma té l’inconvenient de ser un topònim molt comú i, per tant, el ventall de possibilitats de procedència és molt ampli. Així, aquest topònim és utilitzat per a designar diversos llocs pirinencs anotats a l’Onomasticon Cataloniae. També el podem trobar per les terres del Rosselló i del Conflent. Ben a prop de Prada, la capital del Conflent, hi ha el lloc de Coma que forma part del terme municipal de Eus; encara que actualment és un lloc despoblat, aquest Coma conflentí va ser un lloc fortificat amb un castell en l’època medieval.

 

Hem de considerar, doncs, la possibilitat de que el nom d’origen germànic Rasquer sigui la base del nom de la població de Rasquera. El nom podria haver estat portat pel templer Rasquer de Coma, o per un altre familiar seu, amb motiu de la conquesta de Tortosa i del conseqüent procés d’ocupació del territori ebrenc.

 

7.     Conclusions rasqueranes

 

 La carta de poblament de Rasquera de 1206 és una conseqüència de la conquesta de Tortosa, la clau de l’Ebre. Aquesta conquesta es va poder realitzar gràcies a la capacitat negociadora de Ramon Berenguer IV, que va saber aplegar a les seves ordres a un conjunt internacional de forces militars. Per aquest motiu van participar en el setge tortosí, a més dels catalans i aragonesos, els genovesos, els anglonormands, els provençals, etc. Aquests guerrers van rebre propietats en el terme tortosí com a pagament pel seu servei militar, i molts dels seus noms van quedar reflectits en els corresponents documents de les donacions comtals i en la nova toponímia tortosina.

 

Per a poder comprendre la dinàmica d’aquesta conquesta tortosina i els seus resultats cal llegir el llibre Ad Detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtúsa i la formació de la societat feudal (1148-1200) escrit per l’historiador Antoni Virgili. Encara que aquest estudi històric està centrat en l’àmbit de la comarca tortosina, les seves lliçons són extensibles a la resta de les comarques ebrenques. Fou presentat com a tesi doctoral l’any 1993 i publicat l’any 2001. Seria desitjable una nova edició que incorporés les aportacions onomàstiques que s’han fet des d’aquells anys i que, a més, comptés amb el seu corresponent índex onomàstic per a facilitar la recerca dels noms que abunden en el llibre.

 

El poble de Rasquera està unit amb el lloc de Cardó per una carretera de 9 km. que travessa la serra rasquerana i benifalletana de Cardó. Durant el segle XX s’hi va instal·lar un balneari i  també una empresa d’extracció d’aigües. Potser ara seria convenient que aquest paratge muntanyenc passés a ser de propietat pública. Es podrien netejar les restes de la seva explotació industrial i, així, tornar el seu paisatge al seu estat natural.

 

B I  B L I O G R A F I A

 

Albaigès Olivart, Josep M. 1997. Diccionari de noms de persona i llur significat. Barcelona: Edicions 62.

Alturo Perucho, Jesús. 1985. L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Barcelona: Fundació Noguera.

Amigó Anglès, Ramon. 1988. Materials per a l’estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

Anguera Terré, Montserrat; Casado Burillo, Vicent. 2005. “Rasquera”. Miscel·lània del CERE 17. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.

Autors Diversos. 2014. Ginestar. Pàgines d’història. Ginestar:  Ajuntament de Ginestar.

Autors Diversos. 1984. Tivissa, un poble antic de la Catalunya Nova. Tivissa: Biblioteca Mestre Cabré.

Biarnés, Carmel. 1986. La implantació de l’orde del Temple a la Ribera d’Ebre (1148-1210). Flix: CERE.

Bolòs, Jordi; Hurtado, Victor. 2009. Atles dels comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet (759-991). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Bru Borràs, Màrius. 1955. Història de Tivissa. Fulls d’història de la vila de Tivissa i del seu territori antic. Barcelona: Aymà Editors.

Castellvell, Ventura. 2005. “Toponímia dels límits de la batllia de Miravet amb l’antic terme general de Tortosa en el segle XIII”. Miscel·lània del CERE 17. Flix: CERE.

Castellvell, Ventura. 2012. “Aclariments sobre alguns topònims del terme de Ginestar”. Actes del XXXIII Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Montblanc: Societat d’Onomàstica.

Català Roca, Pere. 1993. Els castells catalans, volum IV. Barcelona: R. Dalmau Editor.

Coromines, Joan. 1989-1997. Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial Edicions Catalanes-La Caixa.

Farnós Pallarés, Joan. 2006. Caminant per la serra de Cardó. Rasquera: Grup Cultural Rasquerà.

García Larragueta, Santos. 1954. Fueros y cartas puebla navarro-aragonesas otorgadas por templarios y hospitalarios. Documentos. Anuario de historia del derecho español. Madrid: BOE.

Garrido Valls, Josep-David. 2014. Ramon Berenguer IV. Barcelona: R. Dalmau Editor.

Iglésies, Josep; Santasusagna, Joaquim. 1931. Del Camp de Tarragona a l’Ebre. Guia itinerària. Reus: Centre de Lectura.

Jassans, Miquel S. 1984. Ordinacions del 1573 de la vila de Rasquera. Rasquera: Grup Cultural Rasquerà.

Jassans, Miquel S. 1988. Toponímia de Rasquera. Rasquera: Grup Cultural Rasquerà.

Jassans, Miquel S. 1989. “La carta de poblament de la vila de Rasquera”. Amb el barret a la mà. Homenatge a Ramon Amigó i Anglès. Reus.

Jassans, Miquel S. 2016. “Set topònims rasquerans”. Noms de lloc i de persona de la Ribera d’Ebre i altres estudis d’onomàstica. Flix: CERE.

Kremer, Dieter. 1988. Llista dels cognoms catalans d’origen germànic. Reus: Institut d’Acció Cultural.

Miravall, Ramon. 2007. Toponímia major actual de  les Terres de l’Ebre. Valls: Cossetània Edicions.

Miret Sans, Joaquim. 2006. Les cases de templers i hospitalers a Catalunya. Aplec de noves i documents antics. Lleida: Pagès Editors.

Narbona Vizcaíno, Rafael. 2015. En l’horitzó de la història ibèrica. Pobles, terres, sobiranies (segles V- XV). Catarroja-Barcelona: Editorial Afers.

Ortega, Pascual. 1991. “Un nuevo documento repoblacional de la Ribera d’Ebre (Tarragona). La carta de población de Rasquera (1206)”. Miscel·lània en homenatge al P. Agustí Altisent. Tarragona: Diputació de Tarragona.

Sala Sivillà, Jaume. 1968. Guia del Ripollès, Osona i Berguedà. Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Sans Travé, Josep M. 1980. “La comanda del Temple de Vallfogona de Riucorb. Primera part: la creació i  formació del patrimoni (segles XII i XIII)”. Quaderns d’Història Tarraconense II. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Serrano Daura, Josep. 1999. La delimitació dels territoris de la batllia de Miravet i de la comanda d’Orta amb el de la ciutat de Tortosa, als segles XII al XIV. Gandesa: Consell Comarcal de la Terra Alta.

Venturini, Alain. 2007. “Naissance et affirmation du consulat de Nice (vers 1144-vers 1195)”. Recherches Régionales nº 185, p. 5-19.

Villegas-Aristizabal, Lucas. 2007. Norman and anglonorman participation in the iberian Reconquista, c. 1018 - c. 1248. Nottingham: University of Nottingham.

Virgili, Antoni. 2001. Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtúsa i la formació de la societat feudal (1148-1200). Barcelona-València: UAB i UV.

**********************************************************************