Sant Pau de Móra

 

SANT PAU DE MÓRA

Manuel Coll i Taberner

1. Introducció a una recerca hagiotoponímica

L’Associació Cultural la Riuada va exposar en la seva revista La Riuada diferents articles sobre la toponímia urbana de Móra d’Ebre. La lectura de la revista núm.7, “Un tomb per Móra” (desembre de 1996), i de la revista núm. 8, “Ravals, places i carrers” (abril de 1997), em va portar a escriure l’article “Dos carrers de Móra d’Ebre”, que fou publicat en el Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, núm. 88 (març de 2002).

En el començament d’aquest darrer article mostrava la dificultat d’aclarir la raó o procedència d’alguns noms de carrer a causa de la pèrdua dels antics arxius morencs. Per aquest motiu vaig basar aquest estudi onomàstic en el llibre L’església parroquial de Sant Joan Baptista, escrit per Artur Cot i Miró, que fou cronista d’aquesta vila de Móra d’Ebre.

Aquest nou article torno a escriure’l basant-me en aquest llibre d’Artur Cot, ja que la meva intenció és demostrar la influència de la religiositat morenca en els noms dels carrers de Móra d’Ebre. El mateix Artur Cot assenyalava en els seus escrits la clara influència levítica en la toponímia urbana morenca. Els clergues morencs havien estat formats sota la tutela de la Catedral de Tortosa i, per aquest fet, també aquest article s’ha de basar en estudis i descripcions de la catedral tortosina. En la capçalera del bisbat tortosí s’emmirallaren les seves parròquies filials, com la de Móra, des de la seva creació en l’edat mitjana. Per aquest motiu diverses advocacions de sants i santes de l’església morenca les podem trobar igualment en la catedral tortosina. La intenció d’aquests article, doncs, és el de tractar de relacionar aquesta hagiografia eclesial amb els noms dels carrers morencs.

2. Sant Pau dintre de l’hagiotoponímia morenca

La retolació dels carrers morencs s’ha anat modernitzant, i els rètols actuals estan fets amb unes mides que permeten una bona lectura dels noms que contenen. Els rètols vells eren d’un mida més reduïda i, per tant, la informació que contenien havia de ser forçosament més limitada. Actualment encara es pot observar una vella rajola blanca que amb lletres blaves porta escrit Calle de Ysabel, amb una i grega inicial. Aquest carrer costerut, que baixa des de la plaça de Dalt fins al carrer de Sant Valentí, té en la meitat del seu recorregut una travessia anomenada de Sant Pau que la comunica amb el carrer de l’Alba; aquest carrer paral·lel també baixa des de la plaça de Dalt i fa cap al carrer de Sant Valentí.

El barri de la plaça de Dalt es considera que fou construït durant el segle XVIII, i sembla que va representar un eixample urbà fora de les antigues muralles medievals. Així, el carrer de Sant Valentí tenia la seva arrencada en una entrada d’aquesta muralla medieval, i també des d'aquesta mateixa entrada pujava lateralment a la muralla fins a la plaça de Dalt l’anomenat carrer de Santa Anna. Antigament hi havia una capella dedicada a Santa Anna, la mare de la Verge Maria, en el centre de la plaça de Dalt, que contava per al seu manteniment amb els beneficis d’una finca que donava nom a una partida agrícola. En una contesa bèl·lica aquesta capella fou destruïda, i el nom de la costa de Santa Anna fou substituït pel de Sant Joan; ja en el segle XX el nom d’aquesta costa fou dedicat a Julio Antonio, l’insigne escultor que nasqué en el començament d’aquests dos carrers.

La parquedat del rètol del carrer d’Isabel ha fet pensar que podria haver estat dedicat a la reina Isabel II. A mi em va parèixer inversemblant aquesta proposta, i aquest fou el motiu que em va portar a escriure l’article “Dos carrers de Móra d’Ebre”, on vaig voler exposar la possible relació del rètol isabelí amb l’hagiografia eclesial morenca. Vaig fonamentar el meu parer en la domiciliació documentada de la Societat Obrera de Móra d’Ebre: “...el 1925 quan l’entitat abandonà el seu local al carrer de Santa Isabel núm. 8, per anar-se’n a la Llanterna”. Aquesta entitat va retornar uns anys desprès al mateix local del carrer d'Isabel-travessia de Sant Pau.

L’antiga devoció a Sant Pau la trobem localitzada a Móra en dos llocs concrets més: en l’antic altar de Sant Josep de l’església parroquial de Móra d’Ebre, i en l’ermita de Sant Pau de Móra la Nova.

L’altar de Sant Josep formava part de la capella del Nom de Jesús, també dita del Sant Crist del Cavallers. En la pàg. 232 del seu llibre, Artur Cot descriu aquesta capella: “Immediata a l’altar major, al costat de l’evangeli. Després de l’incendi de 1837 fou restaurada amb cert gust i coronada amb una cúpula sobre quatre petxines, tot decorat amb pintures al·legòriques a la Santa Creu i la Passió que vàrem conèixer ja molt perjudicades per l’última guerra civil i el bombardeig”. Seguidament, a la pàg. 235, explica: “Dins la mateixa capella del Sant Crist dels Cavallers hi havia l’altar de Sant Josep. No es conserven fotografies del mateix, era d’estil neogòtic amb la característica escaparata de vidre dins la qual hi havia la imatge sense acolorir, és a dir a la moda francesa. Al peu d’aquesta imatge n’hi havia una d’alabastre de la Verge del Pilar. Estava, tradicionalment, altar i llàntia a cura de la família Vallobar”.

Més endavant, a les pàg. 240-242, ens informa del benefici eclesiàstic de Sant Pere i Sant Pau: “A l’altar de Sant Josep hi figurava agregat un altre benefici sota la invocació dels apòstols Pere i Pau... Als segles XVI i XVII estava domiciliada a Móra la família Mitjavila de la qual es perd el record al segle XVIII... Pau Mitjavila era mercader i pagès, molt apreciat entre els convilatans; l’any 1644 era “Jurado en Orden Primero” de Móra i com a tal col·locà la primera pedra del convent dels franciscans al mateix moment que el prior Bru col·locava la de l’església del esmentat convent... Amb data 31 de desembre de 1688, Pau Mitjavila “negotiatoris” de la vila de Móra signà procura en favor de Josep Saloni per a fundar en l’església parroquial “un simple, perpetu i eclesiàstic benefici a l’altar de St. Josep baix la invocació de St. Pere i St. Pau apòstols, amb un rèdit de 10 lliures” Primer beneficiat fou “...Mn. Francisco Gibert prevere de dita vila de Móra, fill llegítim de Josep Gibert i nebot de Pau Mitjavila... segon beneficiari Batiste Saloni prevere i porcioner”... El beneficiat era obligat a la celebració de vint-i-quatre misses per l’ànima de Mn. Pere Bonamich, i per Pau Mitjavila i Sebastiana Mitjavila la seva muller. El document de creació del benefici fou presentat a la Cúria i aprovat pel vicari general Josep de Tena, que ho era pel bisbe Francisco Tomás Auter... Aquest benefici fou unificat l’any 1785 per no ser rendible i acumulat al de la Puríssima”.

Podem dir, doncs, que aquesta devoció als apòstols Pere i Pau va estar associada a la família Mitjavila del segle disset, però que no tenia una tradició anterior dintre del temple morenc. I que un cop extingida aquesta nissaga a Móra, la seva devoció no va tenir una continuïtat gaire remarcable més enllà del segle divuit.

3. L’ermita de Sant Pau de Móra la Nova

Artur Cot ens descriu les ermites de Móra en el capítol V del seu llibre sobre l’església morenca. A la pàg. 325, escriu sobre l’ermita de Sant Pau: “Situada a l’actual terme de Móra la Nova, era una obra bastida al segle XVIII i sense memòria de culte des de fa molts anys”. Seguidament ens mostra com en el capbreu de 1756-57 ja s’utilitzava com a referència de les propietats agrícoles: ” De Joan Assens una pessa de terra de dotze jornals a la partida del Magrell tocant amb la Serra de Sant Pau on es dit lo Tosal Roig”... “De Llorenç Pujol una peça als Atarosos tocant amb la Serra del Tosal Roig de Sant Pau dit lo Tosal Roig”. Finalment anota que: “Al arxiu parroquial de Miravet hi ha una deixa testamentària relacionada amb aquesta ermita: “...Mariagna Pedrola viuda de Miquel Pedrola... Vull i ordeno, que mon hereu me fase di dos misses resades a la Armita de Sant Pau de Mora una vegada tan solament pagant la caritat acostumada (10 de Juliol de 1765)”.

Podem veure per aquesta recerca documental d’Artur Cot que l’ermita de Sant Pau ja existia en el segle XVIII, i que ja es feia servir per a donar nom a la serra rogenca situada al sud de l’actual població de Móra la Nova, a la banda esquerra de l’Ebre. L’ermita fou construïda al capdamunt del Tossal Roig, i per aquest motiu, des d’un punt de vista oronímic, es podria anomenar aquesta ermita com Sant Pau del Tossal Roig. Aquest Tossal Roig era una referència oronímica important en aquells anys que funcionava el Pas Vell de la barca que des de la sénia de Móra d’Ebre d’aquest mateix nom, la sénia del Pas Vell, passava a l’altra banda de riu als vianants que venien del camí o carretera de Gandesa; camí antic que seguia més o menys el curs del riu Sec de Gandesa, i que des de l’altura de la finca de la Catatxora es dirigia cap a la sénia del Pas Vell sense passar pel nucli urbà de Móra d’Ebre.

En el segle XVIII encara no s’havia consumat la separació entre Móra d’Ebre i Móra la Nova. El terme del que seria Móra la Nova, situat a la banda esquerra de l’Ebre, era conegut com els Masos de Móra. En aquell temps, doncs, també es podia denominar aquesta ermita com Sant Pau dels Masos. Sobre aquesta situació municipal en aquell segle Artur Cot anota: “Fins a primers del segle XIX les dues poblacions constituïen una sola parròquia i un sol municipi, separades dues vegades pel corrent del l’Ebre: el corrent principal i el Riu dellà los Masos”. Amb la independència aconseguida al principi del segle XIX, els Masos de Móra passaren a anomenar-se amb el nou topònim de Móra la Nova. Els veïns d’aquesta població continuaven vinculats a Móra d’Ebre en el pla religiós malgrat la independència administrativa, i per aquest motiu enviaren a Madrid una sol·licitud demanant que es destinés a la seva Parròquia un prevere independent del clergat de Móra d’Ebre, amb data del 20 d’octubre de 1830. Per a resoldre aquesta qüestió, uns representants de les dues Móres foren cridats pel bisbe a Tortosa i allí arribaren a una concòrdia datada l’1 de febrer de 1831. Artur Cot tanca l’apartat que dedica a l’església dels Masos amb una lacònica frase: “Amb data desconeguda Móra la Nova obtingué la plenitud parroquial”.

El llibre citat d’Artur Cot fou publicat l’any 1986. Tanmateix, una nova notícia bibliogràfica sobre l’ermita de Sant Pau es pot trobar dintre de la Miscel·lània del CERE de l’any 2013 dedicada a Móra la Nova. En un article signat per Montserrat Anguera i Vicent Casadó, podem llegir a la pàg. 54: “L’ermita de Sant Pau està ubicada al turó de Sant Pau, a 140 m sobre el nivell del mar i a 3 km de la vila. L’actual temple fou construït al costat mateix d’un destruït l’any 1936; el feligresos van salvar de l’ermita la talla de Sant Pau i la van baixar al poble, on fou col·locada a l’altar de les Ànimes. El darrer diumenge d’abril, la gent de Móra la Nova es reuneix a l’espai de Sant Pau i es fan activitats religioses i altres de caire lúdic i festiu. El patronat de l’ermita va iniciar la recuperació i l’arranjament de aquest espai l’any 1987”. Anteriorment, a la pàg. 50, ens informen sobre el nucli antic de Móra la Nova: “A la plaça de la Verdura i voltants es troba ubicat el conjunt històric de la vila. En aquesta plaça hi havia una petita església d’una planta, similar a una ermita, que fou destruïda pel Comitè l’any 1936. I sobre l’actual església, a la pàg. 52: “L’església de Nostra Senyora del Remei fou construïda l’any 1954 amb l’ajut dels moranovencs... està situada al bell mig del poble”.

Pel que diu aquest article moranovenc, veiem, doncs, que l’ermita de Sant Pau fou completament enderrocada pel Comitè local revolucionari l’any 1936; i no fou fins a l’any 1987 que es va escometre la seva reconstrucció, 51 anys desprès. Una estampa de la parròquia moranovenca ens recorda que el 23 d’abril de 1995 es va celebrar la benedicció de la nova ermita de Móra la Nova i de la nova imatge de Sant Pau apòstol. Així en l’estampa es veu fotografiat a Sant Pau amb la seva típica espasa martirial, i darrere hi ha una pregaria: ”Oh Déu, Vos que heu evangelitzat tot el món amb la predicació de l’apòstol Sant Pau, feu que, imitant el seu exemple i amb la seva intercessió, siguem testimonis en el món de la vostra veritat i del vostre amor. Per Crist Senyor Nostre”.

L’actual advocació a l’apòstol Sant Pau de l’ermita moranovenca fa pensar que la travessia de Sant Pau de Móra d’Ebre es podria correspondre amb la mateixa advocació. Trobo, però, contradictori que l’apòstol Sant Pau sigui el titular d’una ermita; penso que no s’adiu gaire tot el que sabem de la vida pública de Sant Pau apòstol amb el que coneixem com a vida eremítica.

En el santoral cristià hi ha un altre Pau, l’eremita, que sí que va viure en el desert en estat d’aïllament i oració, i que és reivindicat per Sant Jeroni com l’iniciador de la vida monàstica i el primer dels eremites cristians. Per això crec que cal fer una revisió de la figura d’aquest sant eremita dintre de l’hagiografia parroquial morenca i, al mateix temps, dintre de l’hagiografia diocesana tortosina.

4. L’hagiografia eremítica morenca

Sobre les ermites de Móra, Artur Cot escriu a la pàg. 309 del seu llibre: “En la visita pastoral de l’any 1718 llegim: “... halló dicho Sr. Visitador en el término de dicha villa hay tres ermitas que son St. Gerónimo, Sta. Madrona y Sta. María Magdalena. Que todas están bien y con decencia sus iglesias”. A les acaballes del segle, l’any 1783, Bernat Espinal escrivia: “... y siete Hermitas, en las que se celebra Misa los dias festivos, para comodidad de un gran número de vecinos que habitan en las Casas de Campo”.

Aquestes dues visites pastorals del segle XVIII, una al seu començament i l’altra a les acaballes mostren que durant aquell segle es construïren quatre ermites: una, Santa Magdalena la Nova al peu de la muntanya de l’antiga ermita del mateix nom, Santa Magdalena la Vella; dos, l’ermita del Sant Nom de Jesús tocant al poble, al lloc conegut com el cim del Calvari; tres, l’ermita de Sant Pau dels Masos al Tossal Roig, i quatre, l’ermita de Santa Anna que estava situada enmig de l’actual plaça de Dalt, a la vora del camí que menava cap a Benissanet i el Pinell.

És destacable , doncs, l’empenta constructora de la parròquia morenca que sembla demostrar el progrés econòmic de la vila durant el segle XVIII. Dues d’aquestes noves ermites es poden qualificar com a capelles urbanes per la seva proximitat a l’antic nucli urbà morenc. El motiu de la construcció de l’ermita del Calvari fou: “Que en el año 1756 o 1757, atendiendo los particulares Vezinos de Mora de Ebro que su monte Calvario o Via Crucis, carecia de una Ygla. o Capilla, para orar despues de la Última Estación, determinaron erigir en dicho Monte bajo la invocación del Sto. Nombre de Jesús, como en efecto se construyo...”

L’ermita de Santa Anna possiblement es va poder construir per a la comoditat del nou barri que s’estava bastint al voltant de la plaça de Dalt, més enllà del casc antic i les seves muralles medievals, i que aleshores es coneixia com a plaça de l’Era.

La situació estratègica d’aquestes dues ermites, l’una en el cim proper del castell i l’altra en una entrada de la població, va ser determinant per a que ambdues fossin destruïdes en les conteses bèl·liques del segle XIX. A la pàg. 325, Artur Cot escriu sobre l’ermita del Calvari: “Amb motiu de l’aixecament realista a Móra l’any 1822 es bastí un fortí aprofitant l’ermita i posteriorment, en temps de la primera carlinada, l’any 1837, aquell edifici resultà completament destruït. A les acaballes del segle XIX es reconstruí amb modèstia i senzillesa dedicant-se a la Verge dels Dolors”.

Veiem, doncs, que el nucli eremític més important de Móra d’Ebre era el conjunt de les quatre ermites que estaven situades al voltant de la Picossa, la muntanya emblemàtica del terme morenc. Dues d’elles al costat de la font que sorgeix al seu peu, la de Sant Jeroni i la de Santa Madrona. I les altres dues en el turó proper de Santa Magdalena, una a la seva base que s’anomenava Santa Magdalena la Nova o de Baix, i l’altra al capdamunt anomenada Santa Magdalena la Vella o de Dalt. En aquest segle XXI ja no podem parlar de Santa Magdalena de Baix, perquè ja fa uns anys que va ser enderrocada. Amb més bona sort, Santa Magdalena la Vella ha estat restaurada pels seus propietaris actuals i encara es conserva dempeus. Un camí dreturer que supera l’allargat conjunt muntanyenc de la Picossa, anomenat el camí dels Frares, unia l’ermita de Sant Jeroni i l’ermita de Santa Magdalena la Vella, i ens recorda la importància de la pràctica eremítica que es portava a terme en aquells llocs allunyats del poble.

Des del punt de vista eremític és molt apropiada la dedicació de l’ermita de la Picossa a Sant Jeroni. Per un altra banda, la devoció de la parròquia morenca a Sant Antoni Abat és remarcable; una prova d’ella és que aquest sant eremític és el patró titular de les festes majors d’hivern. La meva opinió és que si es segueix el santoral eremític es pot arribar a deduir que l’ermita de Sant Pau del segle XVIII havia d’haver estat dedicada a Sant Pau l’eremita. Dintre del santoral de l’Església Catòlica aquests tres eremites formen una trinitat eremítica reconeguda amb una pregona i antiga devoció.

Sant Pau fou un eremita egipci que va nàixer cap a l’any 228 a la Tebaida. Fou considerat per la tradició cristiana com el primer eremita i es creu que va viure uns 113 anys. El 15 de gener es celebra la seva memòria litúrgica. Fou objecte d’una hagiografia composta per Sant Jeroni anomenada Vita Sancti Pauli primi eremitae, escrita durant la segona meitat del segle IV. En ella s’explica com durant la persecució de l’emperador Deci fou denunciat per uns familiars que desitjaven el seu patrimoni. Per a no veure’s obligat a renegar de la fe cristiana va fugir al desert i es va instal·lar en una cova al costat d’una font i una palmera que li donava aliment. Les fulles de palma li servien per a fer-se una capa protectora, i a més un corb li portava miraculosament mig pa cada dia. Es pot trobar representat sostenint una creu amb una mà i en l’altra un llibre o un rosari, que volen indicar la seva dedicació a l’oració, i acompanyat d’un corb que en el seu pic li porta la meitat d’un pa.

Sant Antoni Abat va nàixer cap a l’any 251.També va ser un eremita egipci que de molt jove va vendre les seves propietats, i després de donar als pobres tot el que tenia va marxar al desert de la Tebaida a meditar, orar i dejunar. Atrets pel seu exemple se li aproparen uns quants deixebles als que va organitzar en comunitats, però ell va continuar sol en el desert. Entre els seus miracles es compta que va acudir a ell una truja fera amb un petit senglar malalt al qual el sant va beneir i amb això va quedar curat; des de aquell moment la truja fera el va acompanyar sempre i va donar a Sant Antoni la fama de curar els animals. L’orde dels Antonians es va especialitzar en curar el “foc de Sant Antoni”, una espècie de gangrena que s’adquiria al menjar pa de fajol malmès per un fong. Segons va explicar Sant Jeroni, es creu que Sant Antoni va saber per un somni de l’existència de Pau l’eremita, que portava més anys que ell al desert, i va voler visitar-lo. Quan va trobar la cova de Sant Pau, aquest al principi no va voler rebre’l perquè volia continuar en el seu estat d’aïllament i oració; però a causa de la insistència de Sant Antoni finalment el va rebre i es van seure a conversar, i aquell dia el corb de Sant Pau va aparèixer amb un pa sencer en el pic per a què s’alimentessin els dos eremites. Sant Antoni també va morir a una edat avançada aproximada a la de Sant Pau l’eremita. En les seves representacions Sant Antoni sosté un bastó i un llibre amb la regla dels Antonians, i als seus peus l’acompanya una truja fera. Es considera que Sant Antoni fou el primer en l’àmbit cristià en fer servir la creu egípcia o tau, que per als seus compatriotes era el símbol de la vida eterna.

Sant Jeroni va néixer l’any 347 a Dalmàcia, fill d’una família rica de religió cristiana. Va estudiar a Milà i a Roma, i l’any 373 va viatjar cap a Antioquia de Síria per a estudiar el grec. Un cop ordenat sacerdot va viatjar a Constantinoble on es va posar al servei de Sant Gregori Nazianzé, i va començar la seva tasca com a traductor de textos sagrats. Va tornar a Roma, treballant en la revisió de l’Antic Testament ordenada pel papa Damas. L’any 386 va viatjar cap a Terra Santa i es va establir a Betlem acompanyat pel seu germà Paulinià, la pietosa Paula i altres. Allí es va dedicar als estudis d’exegesi bíblica i a la fundació de monestirs. En va fundar tres per a dones i un per a homes. Un dels seus episodis llegendaris és el del lleó que va arribar coixejant al monestir de Betlem on residia Sant Jeroni. Aquest, enfront de l’espant dels altres monjos, es va apropar a l’animal i li va extraure l’espina que tenia clavada en una pota; des d'aleshores el lleó es va quedar en el monestir com un animal de companyia. És considerat un dels més importants doctors de l’església, i es destaca com la seva contribució més important la traducció llatina de la Bíblia. El seu domini de l’hebreu, el llatí i el grec el van ajudar en aquesta tasca. La seva versió, coneguda com la Vulgata, fou la més utilitzada i el Concili de Trento la va consagrar com la versió oficial de l’Església Catòlica. El podem trobar representat com a penitent amb una calavera, un crucifix, un llibre o una ploma per escriure, i acompanyat d’un lleó. Per a honorar-lo es celebra cada 30 de setembre el Dia Internacional de la Traducció.

L’antiga devoció per aquests tres sants eremites es fonamentava en els escrits de Sant Jeroni. La seva divulgació va portar a la construcció de les ermites dedicades a ells, i aquesta devoció va fonamentar la festa d’hivern de Sant Antoni amb la corresponent benedicció dels animals domèstics.

En la veïna comarca del Priorat es pot visitar una ermita dedicada a Sant Pau de Tebes, a la muntanya del poble de la Figuera, a 613 m d’altura. El dia 15 de gener s'hi celebra la missa dedicada al sant eremita. Es conserven els goigs on es relaten els fets de la vida de Sant Pau com la va explicar Sant Jeroni.

Aquesta devoció a Sant Pau Eremita també la podem trobar a la comarca de la Terra Alta. La Fatarella té una ermita propera al poble dedicada a aquest sant. L’ermita de Sant Pau de Vilalba dels Arcs és una construcció de caràcter troglodític de planta rectangular que té com a sostre la mateixa roca on està enclavada. Els vilalbins també conserven els goigs de Sant Pau l’Eremita i uns goigs de Sant Antoni Abat.

5. Sant Pau Eremita dintre de la Catedral de Tortosa

La devoció als eremites Sant Pau, Sant Antoni i Sant Jeroni ha estat representada dintre de la Catedral de Santa Maria de Tortosa. L’any 2000 fou publicat el llibre titulat Guia de la Catedral de Tortosa. En la seva presentació, el bisbe Xavier Salinas Viñals hi escrivia: “Per tot això, desitjo expressar la meva gratitud als autors que han elaborat aquesta Guia de la Catedral de Tortosa, la Sra.Victòria Almuni Balada i el Sr. Josep Lluís Ginovart, ja que amb la seva ajuda podrem redescobrir aquest “gran llibre de pedra” que hem rebut dels nostres avantpassats i, d’aquesta manera, percebre l’íntima relació que existeix entre les formes arquitectòniques, la decoració litúrgica expressada en imatges i pintures, i la fe cristiana viscuda a través dels temps, en les diverses manifestacions culturals i estils artístics. Tot això per a obrir-nos al nou missatge de l’Evangeli present en aquesta obra d’art. Tant de bo que la Guia de la Catedral de Tortosa que presentem compleixi tots els objectius pels quals, amb tanta sol·licitud, s’ha escrit i s’ofereixi a tots els amics i admiradors de la nostra Catedral.”

Per la consulta d’aquesta guia catedralícia ens podem assabentar que la devoció a Sant Antoni Abat es manté dintre de la Capella del Sant Àngel; a la pàg. 84 diu: “La capella estava dedicada en un principi a Sant Joan. Aquest apareix representat a la clau de volta junt amb un bisbe que hom l’ha relacionat amb Sant Tomàs Becket... L’advocació actual és la del Sant Àngel, o Àngel Custodi. La devoció a aquest és antiga a la seu. Ramon O’Callaghan fa referència a una imatge d’argent del Sant que es va regalar a la catedral el 1356. L’actual imatge, sobre una mènsula encastada en el mur perimetral de l’absis, és una talla de fusta daurada i policromada, de factura moderna. Sobre la taula de l’altar es troba actualment una imatge de Sant Antoni Abat, també de fusta.”

Els autors de la guia ens expliquen la funció de les claus de volta de la catedral, a la pàg. 78: “Uns dels aspectes més singulars del temple és la contemplació de les claus de volta. L’alçada de les naus és relativament baixa: la central té 23,6 m, les laterals 17,16 m i les capelles 11,28 m. Per això l’impacte visual dels arcs, torals i formers, i dels nervis de les voltes, és gran. El mateix passa amb les claus que tanquen aquestes voltes. Totes elles són de dimensions considerables. La major del presbiteri, representant la Coronació de la Verge, té un diàmetre de 3,15 m. Les de la nau central, 1,60 m. La seva funció com a elements estructurals es fonamental: tancar el polígon on convergeixen els nervis de la creueria i travar els empenyiments de la volta. També tenen, però, un marcat caràcter simbòlic. Són la referència al cel, en ocupar el punt més alt de la volta. Per aquest motiu, tenen un valor estratègic afegit com a lloc on exposar treballs escultòrics relacionats amb la iconografia catòlica”.

Seguidament, a la pàg. 79, donen una llista en la que mostren a qui estan dedicades les 40 claus de volta, començant per la clau major del presbiteri, seguint amb les 18 claus de la capçalera i acabant amb les 21 claus de les altres naus. Els autors de la guia suposen que tres claus de volta de les naus estan dedicades a Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església. La meva opinió és que la similar simbologia que representa als tres principals eremites haurà fet que no hagin quedat ben diferenciades les figures icòniques d’aquestes tres claus de volta. El més lògic és que representin a la trinitat eremítica i, per tant, que a més de Sant Jeroni representin a Sant Antoni Abat i a Sant Pau l'Ermità.

Segons aquesta llista de les claus de volta es produeix un altra repetició amb la figura de Sant Pau Apòstol. Suposen que està representat en una clau de volta de la capçalera i en una altra de les naus. Més endavant, però, podem comprovar que aquesta repetició és errònia. Efectivament, la clau de volta de la capçalera sí que representa a Sant Pau Apòstol; aquesta clau de volta és veïna de la clau de volta que esta dedicada a Sant Pere en la mateixa capçalera. L'altra clau de volta de la nau que equivocadament està assignada també a l’apòstol Sant Pau és veu que representa realment a Sant Jaume. Així ho expliquen els mateixos autors en la descripció de la capella de la Verge del Carme o de les Ànimes, a les pàg. 115-116: “La capella, enfrontada a l’accés a la Seu des del claustre, es va aixecar al llarg del segle XVI. La clau de la volta representa Sant Jaume, en record de la primitiva capella de la catedral romànica que es situava aproximadament en el mateix sector... El retaule està dedicat a la Verge del Carme i a les Ànimes del Purgatori. Al nivell inferior les portes laterals tenen treballades en relleu les imatges de Sant Pere i Sant Pau. Sobre la taula de l’altar, una fornícula conté la imatge tallada de la Verge i el Nen. El cos principal se centra entorn d’un oli que representa la Verge salvant les ànimes del purgatori.”

Les figures de Sant Pere i Sant Pau normalment es representen properes o aparellades per la seva condició de pilars fonamentals de l’església cristiana. Així els trobem representats en escultures a la Porta de l’Olivera que dona accés a la catedral, descrita a la pàg. 23 de la guia: “La portada actual és barroca, corresponent a una intervenció realitzada en el sector el segle XVIII. Es tracta d’una estructura llindada amb entaulament trencat. Emmarquen els muntants dues columnes salomòniques sobre basament i sengles escultures de Santa Càndida i Santa Còrdula. Sobre l’entaulament s’aixeca una fornícula de perfil superior mixtilini encabint la Verge de la Mare de la Cinta. L’emmarquen dues escultures representant Sant Pere i Sant Pau.”

6. Els reliquiaris de la Catedral de Tortosa

Aquesta devoció compartida per Sant Pere i Sant Pau, a la Catedral de Tortosa es concretava també en un reliquiari desaparegut durant la guerra civil de 1936-1939. Una descripció d’aquest reliquiari podem trobar-la en el llibre de Jesús Massip Fonollosa titulat El tresor de la Catedral de Tortosa i la Guerra Civil de 1936. En la pàg. 87 s’explica que tenia un pes de vuit marcs i dues unces, era d’argent sobredaurat amb forma piramidal, i tenia encastats els ossos de dos dits, un de Sant Pere i l’altre de Sant Pau.

Entre la mateixa pàg. 87 i l’anterior pàg. 86 es troben descrits el braç de plata de Sant Pau Ermità i el braç de plata de Sant Ambròs. El braç de plata de Sant Pau Ermità, va estar dipositat el 22 de juliol de 1936 a l’Ajuntament de Tortosa, i d’ell nomes fou recuperada la base el 15 de maig de 1939 al Palau Nacional de Montjuïc (Barcelona). En els inventaris catedralicis de l’any 1347 i 1453 ja va quedar registrada la relíquia “Canyella de Sant Pau primer ermità”. En l’inventari de l’any 1561 es descriu: “Un braç d’argent amb sos grifos daurats, i la mà los dos dits que senyen, pesa 4 marcs i 3,5 onces”. En el posterior inventari de 1766 hi posa: “Un braç de plata amb relíquies de sant Vicent Màrtir i Sant Pau Ermità”.

El braç de plata de Sant Ambròs fou igualment dipositat a l’Ajuntament tortosí l’any 1936 i sortosament fou recuperat l’any 1939 a Montjuïc. Igual que el braç de Sant Pau Ermità tenia 50 cm d’altura, i en l’inventari catedralici de l’any 1347 se’l descriu com: “Un braç cobert de fulla d’argent on és encastat lo braç de S. Valentí prevere i màrtir”. En l’inventari de 1453 hi ha anotat: “Un braç d’argent que és la canyella de s. Valentí amb un anell d’or, amb pedra vermella i un altre canyella de s. Bartomeu”. En el següent inventari de 1561 hi posa: “ítem lo braç d’argent blanc de s. Valentí amb una anell d’or en lo dit més prop de la dita mà. Pesa 5 marcs i 5 onces”. Pel que es veu també es van afegir al braç valentiniá uns ossos retolats amb el nom del bisbe Sant Ambròs.

Jesús Massip va publicar aquest llibre sobre el tresor catedralici l’any 2003, i en la pàg. 16 va escriure: “Recuperades en part les obres d’art i reliquiaris de la Catedral pel maig de 1939, fins ara amb resultat infructuoses les gestions per esbrinar on van anar a parar moltes de les peces més importants i, sobretot, el reliquiari major de la Cinta, peça bàsica del tresor pel seu valor sentimental i que depassa de molt l’àmbit estricte de Tortosa... Tots els testimonis coincideixen en una cosa: les peces de més valor historicoartístic es van dipositar al Banc d’Espanya de Tortosa entre les dates que van des de finals de juliol a mitjan agost de 1936, i posteriorment van ser traslladades al Banc d’Espanya de Barcelona”. I seguidament Jesús Massip explica al llarg del seu llibre les vicissituds sofertes pel tresor catedralici tortosí; una part del qual va fer cap a Mèxic i allí va desaparèixer.

7. El llarg viatge del tresor catedralici tortosí

En la revista Historia y Vida núm. 603, de juny de 2018, el periodista Carlos Carabaña va publicar l’article titulat ¿El tesoro del Vita? Aquest article ocupa les pàg. 16-19 de la revista. En la pàg. 16, Carlos Carabaña escriu: “Corría 2010, y el equipo de arqueología subacuática del Instituto Nacional de Antropología e Historia de México iba a realizar una exploración en las lagunas del Nevado de Toluca. Aunque el enfoque de la expedición estaba centrado en las culturas prehispánicas, como la inmensa mayoría de la arqueología que se realiza en el país, Roberto Junco Sánchez, el organizador, quería comprobar otra historia. La del tesoro del Vita, el barco cargado de oro y joyas que el gobierno de la Segunda República, tras perder la Guerra Civil española, había llevado a México y cuyos restos, según la rumorología y hallazgos previos de buzos deportivos, descansarían en los lechos de estas lagunas... El camino de estos restos hacia su cementerio acuático en Mexico comienza en la Guerra Civil española. A lo largo de los años de enfrentamiento, el gobierno republicano reunió una serie de recursos que, según se acercaba el final de la lucha y se evidenciaba que la ganaría el bando franquista, trasladó a Francia. En este caso, el conjunto eran joyas de depósitos privados del Banco de España y del Monte de Piedad de Madrid, monedas de oro, relíquias de la Catedral de Toledo, un relicario con uno de los supuestos clavos de Cristo y una valiosa edición del Quijote... Desde Francia deciden enviarlo a un lugar más seguro y este es México, donde contaban con el apoyo del presidente Lázaro Cárdenas... En el puerto francés de Le Havre, en febrero de 1939, con nocturnidad, secretismo y prisa, distribuidos en entre 110 y 174 maletas, según la fuente, se cargaron estos bultos en el Vita, un yate de recreo de 62 m de eslora, y se puso rumbo a Veracruz... El 22 de marzo de 1939 atracaba en el puerto de Veracruz el yate Vita, aunque finalmente fue desviado hasta el puerto de Tampico en ausencia del Dr. Puche, comisionado por Negrín para receptar el cargamento. Indalecio Prieto, quien había arribado a México tan solo unas semanas antes, vació la carga con autorización del gobierno mexicano para trasladarla despues a la ciudad de México... A partir de ese momento, el líder socialista Prieto ejercería el control de dichos bienes por medio de un organismo de nueva creación; su fundación fue un ejercicio de clara oposición a Negrín... De acuerdo con las actas de ese organismo de nueva creación de Prieto y los suyos, como las joyas no se podían vender en su estado original (podrían ser reclamadas por sus dueños), se compró una casa en la avenida Michoacán, número 64, en el barrio de la Roma, donde se instaló un taller de desguace. Las labores fueron secretas, y se compraron diez fusiles por seguridad, según el Archivo Histórico de la Fundación Indalecio Prieto... Según los registros de venta, el oro, la plata y las monedas fueron vendidos al Banco Central de México a un precio ventajoso para esta institución; las piedras preciosas, a los joyeros internacionales Isidoro Lipschutz y Victor Urbach; el platino y otros materiales al joyero mexicano Ángel Mijares; y el barco Vita, finalmente, al gobierno de Estados Unidos. Según sus cuentas, se obtuvieron en torno a 8,5 millones de pesos mexicanos y unos 5,6 millones dólares. Un dólar entonces valía alrededor de 5 pesos. Negrín había estimado el valor de la carga en 40 millones de dólares... Para los partidarios de Negrín, el socialista Prieto habría aprovechado su relación personal con Cárdenas para hacerse cargo del tesoro y usarlo en sus objetivos políticos, que básicamente eran sustituirle como cabeza de la República en el exilio... Pero el taller de la calle Michoacán 64 generaba restos, “cadáveres”. Las partes no valiosas, la maquinaria de relojes, las cajas que contenían los objetos confiados al Monte de Piedad de Madrid... ¿Que hacer con esas pruebas de desguace de unas joyas que habían llegado de España sin registro, habían entrado en México sin pasar aduanas y se habían vendido sin pagar impuestos? “Si te pones a pensar que esto ocurrió en los años cuarenta, las lagunas del Nevado de Toluca eran una opción, ya que nadie pensaba en esa época que diez años después Cousteau iba a revolucionar el mundo del buceo”, razona el buzo arqueólogo Junco Sánchez. Todo ese material, el hecho de que sean envoltorios, maquinarias, un relicario... nos lleva a pensar que se estaban deshaciendo de los restos tras extraer lo valioso. También tiene que haber sido una actividad ilegal, y lo tiraron cerca de la orilla”.

En el darrer capítol del seu llibre, a la pàg. 131, Jesús Massip ens acaba resumint que dos baguls que contenien peces no recuperades del tresor de la catedral tortosina van fer cap a Mèxic; estaven guardades “en dos baguls d’aquells tan usuals a casa nostra, força voluminosos”, “que constituïen els dipòsits núm. 107 i 109 fets al Banc d’Espanya, a Tortosa, en dates 10 i 21 d’agost de 1936... Es corresponen amb dos “bultos”, els núm. 44 i 45, “Depósitos del Banco de España y objetos históricos. Catedral de Tortosa”, que embarquen al Vita amb destinació a Mèxic”.

Per l’escrit del periodista Carlos Carabaña podem pensar que aquestes peces catedralícies foren foses i venudes per Indalecio Prieto i la seva camarilla, així com totes les altres que va transportar el iot Vita cap a Mèxic.

8. Les correspondències entre la devoció tortosina i la devoció morenca

La Catedral de Tortosa, com a església mare, era un exemple per a les seves filles, com la de Móra; per això, moltes de les devocions tortosines les podem trobar copiades per l’església morenca. Així, la devoció per la trinitat eremítica que existia dins de la catedral tortosina havia de reflectir-se en l’església de Móra. Aquesta es la base en la meva opinió de la devoció morenca a Sant Jeroni, Sant Antoni Abat i, possiblement a Sant Pau Eremita. També, degut a aquesta correspondència, durant un temps hi hagué una capella morenca que va estar dedicada a Sant Pere i Sant Pau.

La travessia de Sant Pau de la Plaça de Dalt morenca ens deixa el dubte de la seva dedicació concreta. No sembla lògic que es dediqui un carrer a Sant Pau Apòstol sense anar precedit per Sant Pere i, en el cas morenc no hi ha un altre carrer dedicat a Sant Pere individualment. Des d'aquest punt de vista sembla més lògic que hagues estat dedicat a Sant Pau Eremita, encara que la dedicació actual de l’ermita moranovenca a Sant Pau Apòstol soscavi aquesta suposició meva. Sigui com sigui, crec que una imatge de Sant Pau Eremita faria bona companyia a la de Sant Pau Apòstol en la restaurada ermita de Móra la Nova.

Hi ha un carrer de Móra d’Ebre dedicat a Sant Antoni, però, Artur Cot va explicar que podria haver estat dedicat al frare franciscà Sant Antoni de Pàdua. Va pensar que la dedicació a aquest sant franciscà podria estar motivada perquè aquest carrer conduïa cap al convent franciscà que fou construït en el segle disset. Aquest convent de Sant Antoni de Pàdua fou destruït durant la primera guerra carlina, perquè va servir de fortalesa a les tropes liberals.

La travessia de Sant Pau uneix dos carrers, el carrer Isabel i el carrer de l’Alba. La parquedat dels seus rètols també ha generat dubtes sobre el seu significat i origen. Encara es conserva en la cantonada amb el carrer de Sant Valentí un antic rètol amb el nom en castellà: Calle de Ysabel. El capdamunt d'aquest carrer comença a la Plaça de Dalt, en la qual va estar hostatjat el general Cabrera, a Casa Montagut de l'Era. S’ha proposat que fos dedicat a la reina Isabel II; aquesta pretesa dedicació no es correspon amb el caràcter carlí de la mateixa plaça. A conseqüència d’aquesta adscripció carlina, el poble de Móra d’Ebre fou arrasat l’any 1837. Penso, doncs, que el motiu d’aquest carrer es la seva dedicació a Sant Isabel, la mare de Sant Joan Baptista, que és el patró de l’església morenca.

Un cas similar d’estalvi en la retolació del casc antic és el nom del carrer de la Magdalena, al que també li manca la titulació de santa, i que ens recorda l’ermita a ella dedicada en la falda de la Picossa.

El carrer de l’Alba és també un carrer costerut que uneix la Plaça de Dalt amb el carrer de Sant Valentí abans del seu acabament en el carrer del Doctor Peris, nogensmenys costerut. La denominació de l’Alba fa referència a una de les diverses advocacions que la Mare de Déu té en el bisbat tortosí, la Mare de Déu del Coll de l’Alba venerada en una ermita tortosina. Unes altres advocacions marianes que podem trobar en els carrers morencs són: de la Pietat, de Gracia, de l’Estrella i de l’Aldea. Els noms d’aquestes advocacions i d’altres del bisbat tortosí es poden veure inscrits en els vitralls de la catedral tortosina, i així estan descrits en les pàg. 110-113 de la guia de la catedral de Tortosa. L’altar major del temple tortosí està presidit per la imatge de la Verge de l’Estrella des del segle XII.

Artur Cot, en el seu llibre, descriu el retaule del altar major de l’església morenca d’abans de la guerra de 1936-1939, a la pàg. 288: “Ens és conegut per les fotografies de primers d’aquest segle XX. Era una construcció de guix i estucs; d’estil compost dins una línia neoclàssica; ocupava tot l’enfront del presbiteri. Format per tres cossos, a baix hi havia adossat l’altar i el manifestador del Santíssim Sagrament; aquest últim emmarcat per quatre testes d’àngels. El segon cos mostrava la part central, una gran fornícula amb la imatge de Sant Joan assenyalant l’Anyell situat als seus peus, i sostenint amb la mà esquerra el petit estendard acostumat. Emmarcaven aquesta gran fornícula dues parelles de columnes altes i esveltes amb capitells compostos, figurant entre les columnes les imatges de Sant Valentí i Sant Gregori d’Òstia, sobresortint les dues de l’obra del retaule, damunt motllures molt elaborades. El tercer cos, sobre una motllura ricament treballada, mostrava en la part central un relleu amb l’episodi de la Visitació de la Verge a la seva cosina sobre uns fons de palmeres, al costat hi havia dues figures assegudes molt ben aconseguides, segons uns eren al·legories, segons altres, Santa Madrona i Sant Magdalena. Rematava l’obra del retaule amb una glòria, i enmig el triangle de la Trinitat, emmarcat per dos gerros o flamers, segons les normes del neoclassicisme”.

9. La reconstrucció dels temples morencs

L’aixecament militar del juliol de 1936 fou seguit d’un moviment revolucionari antireligiós que, entre altres malvestats, es va dedicar a destruir els temples religiosos. Les imatges de fusta del temple morenc foren llançades a la veïna Plaça de Baix, i després foren transportades pel carrer de la Barca fins al Sol de la Vila, passat el barranc de Faneca. Allí, davant de l’Hort del Convent es va encendre la pira iconoclasta, i així es van consumir les imatges religioses juntament amb els històrics documents eclesiàstics, els notarials i els municipals. En fou testimoni el pont de ferro de Caballé, que dos anys més tard també sucumbiria pels estralls bèl·lics.

Un paper que es va salvar curiosament del foc revolucionari va ser la llista de la Arxiconfraria de les Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús. Les devotes morenques que estaven inscrites en aquesta llista foren reclutades per la Col·lectivitat Agrària, “la Col”, i per aquest motiu, en una mena de servei agrari, col·laboraren obligatòriament en determinades tasques del camp.

La destrucció del temple parroquial durant els anys de la guerra, va obligar a una posterior i costosa reconstrucció. Mentrestant l’activitat parroquial es va portar a terme en el temple del Convent de les Mínimes, fins que l'església prioral es va poder reobrir l'any 1959.

A l'altra banda, la parròquia de Móra la Nova va construir un espaiós temple de nova planta en un nou emplaçament. Aquest nou temple parroquial es va poder inaugurar l’any 1955 sota el patronatge de la Mare de Déu del Remei. L'antiga església dels Masos va romandre en el record històric moranovenc.

En el seu llibre, en la pàg. 288 i en la pàg. 291, Artur Cot continua comentant: “Restaurada l’església parroquial pels anys 1950, es presentà de nou la necessitat de dotar-la de les imatges patronals. Havia passat el temps dels grans retaules, els corrents litúrgics prescindien d’aquelles fàbriques dels segles passats, i el temple s’obria al servei dels fidels amb una imatge del titular poc meritòria i d’un daurat i policromat precipitat que en poc temps va perdre qualitat. Molt posteriorment es va dur a terme l’obra actual de decoració del presbiteri seguin les normes litúrgiques del Concili Vaticà II... Els antics copatrons, tan relacionats amb la tradició i amb el passat, no se’ls recorda al temple, solament la toponímia local en fa memòria. És una llàstima que amb el temps arribem a perdre la noció d’aquells que tantes vegades s'invocaren en dies de calamitats col·lectives i en els de festes venturoses”.

Bibliografia

Almuni i Balada, Victòria; Lluís i Ginovart, Josep. 2000. La Catedral de Tortosa. Guia històrica i descriptiva. Tortosa: Bisbat de Tortosa.

Anguera Terré, Montserrat; Casadó Burillo, Vicent. 2004. “Espais naturals de Móra d’Ebre”. La Riuada (Móra d’Ebre), núm. 24, març 2004, pàg. 9-20.

Anguera Terré, Montserrat; Casadó Burillo, Vicent. 2014. “Móra la Nova”. Miscel·lània del CERE, núm. 24, any 2013. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, pàg. 37-62.

Carabaña, Carlos. 2018. “¿El tesoro del Vita?” Revista Historia y Vida, núm. 603, junio 2018, pàg. 16-19.

Coll Taberner, Manuel. 2002. “Dos carrers de Móra d’Ebre”. Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica (Barcelona), núm. 88, març 2002, pàg. 44-47.

Cot i Miró, Artur. 1986. L’Església Parroquial de Sant Joan Baptista. Móra d’Ebre: Ajuntament de Móra d’Ebre.

Cot i Miró, Artur. 1996. “Expansió urbana de Móra d’Ebre fins al final del segle XIX”. La Riuada (Móra d’Ebre), núm. 7, desembre 1996, pàg. 4-7.

Cot i Miró, Artur. 1997. “Toponímia urbana de Móra d’Ebre”. La Riuada (Móra d’Ebre), núm. 8, abril 1997, pàg. 8-11.

Cot i Miró, Artur. 1999. “El culte a la Verge dels Dolors a Móra d’Ebre”. La Riuada (Móra d’Ebre), núm. 14, abril 1999, pàg. 17-20.

Cot i Miró, Artur. 2010. “Els franciscans. El convent de Sant Antoni de Pàdua”. La Riuada (Móra d'Ebre), núm. 32, desembre 2010, pàg. 4-18.

Launes, Joan; Duran, Joan Josep. 2002. “Les ermites de Santa Magdalena de Dalt i Santa Magdalena de Baix”. La Riuada (Móra d’Ebre), núm. 21, octubre 2002, pàg. 4-7.

Massip i Fonollosa, Jesús. 2003. El Tresor de la Catedral de Tortosa i la Guerra Civil de 1936. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Plaza Escudero, Lorenzo de la. 2018. Guía para identificar los santos de la iconografía cristiana. Madrid: Ediciones Cátedra.

Rosal, Amaro del. 1984. El tesoro del Vita. Revista Historia 16, núm 25, marzo 1984, p. 11-23.

Sànchez Cervelló, Josep; Solé Arnal, Josep. 1996. “L'associacionisme sociopolític a Móra d'Ebre (1875-1936). Móra d'Ebre: CERE.