Az-Zaitun i Al-Burtat

 

AZ-ZAITUN I AL-BURTAT

Manuel Coll i Taberner

0. Introducció

La lectura d’un llibre que descrivia la llunyana Ruta de la Seda em va portar al coneixement de l’existència del port de Zaitun en la costa marítima xinesa. Aquest port xinès era l’objectiu dels navegants àrabs durant l’època medieval perquè era un gran centre d’intercanvi comercial. El grup de comerciants àrabs que allí acudien era prou nombrós com per a tenir el seu propi barri residencial anomenat Zaitun o Çaiton.

Per un altra banda, els estudis sobre l’estada dels musulmans a les terres ebrenques ens mostren que a la zona de Lleida el nom de Zaitun era usat per a donar nom a la comarca del riu Cinca.

Aquesta coincidència de la instal·lació d’un mateix nom en l’extrem oriental asiàtic i en l’extrem occidental europeu em va copsar i em va obligar a interessar-me pel seu significat i procedència. Per aquest motiu em calgué acudir al viatger Marco Polo i al viatger Ibn Battuta pel que fa a la descripció del port oriental. Pel que fa a la descripció de la Catalunya Islàmica he seguit els estudis dels arabistes catalans. Estudis que van lligats amb els que s’han fet sobre l’estada dels musulmans en el conjunt de les regions que conformen la Península Ibèrica.

Cal entendre el concepte de Catalunya Islàmica com el conjunt de territoris islàmics que arribarien a convertir-se en Catalunya durant l'època medieval.

La conquesta aràbiga de la Península Ibèrica va deixar una petjada onomàstica reflectida en els documents medievals i en la toponímia ibèrica. Podem classificar el nom aràbic de Zaitun entre els que van tenir una existència curta, perquè el seu ús no va passar de l’època medieval i només va quedar conservat en els documents d’aquella època. Un altre nom aràbic d’aquella època medieval va ser el de al-Burtat, que definia una altra comarca ebrenca centrada en Tortosa, i que, per tant, era veïna de la Zaitun lleidatana o aragonesa.

Així, doncs, des del meu punt de vista ebrenc, he cregut convenient exposar en aquest escrit unes consideracions onomàstiques que penso que poden ajudar a una correcta identificació d’aquests dos noms islàmics de la toponímia medieval actualment desapareguts, però que foren importants en l'organització administrativa andalusina.

1. Çaiton, el port de les delícies

En el llibre del venecià Marco Polo “La descripció del món. Llibre de les meravelles” s’hi pot trobar descrit el port medieval de Zaitun o Çaiton. En l’edició feta l’any 2009 per l’editorial Proa, el traductor Manuel Forcano hi va incloure unes explicacions que ajuden a comprendre el text medieval de Marco Polo. Així, en la introducció del capítols CLVI a CLVIII, entre les pàg. 433-436, escriu: “Marco Polo deixa Quinsai (La Ciutat del Cel) per anar a raure a Çaiton (El Port de les Delícies). Encara a la gran província de Mangí, ara travessa el reialme de Fugiú, vers el sud, pel que avui serien les comarques xineses de Jiangxi i Fujian... Marco Polo fa via pel reialme de Fugiú fins a arribar al port de Çaiton, la celebre ciutat de Zaitun dels musulmans, l’actual ciutat xinesa de Quanzhou. Situada al sud-est de la costa de l’actual província de Fujian, Çaiton era un dels ports més importants de la ruta marítima de la seda. Antigament, la ciutat estava envoltada en un radi de 10 km per plantacions d’un arbre anomenat Citong, i d’aquí que hom l’anomenés la Ciutat Citong. Els mercaders musulmans del Pròxim Orient que la visitaren, li daren erròniament el nom àrab de Zaitun (que vol dir olivera), i amb aquest apel·latiu ha pervingut en la majoria de les llengües europees. Del nom de Zaitun també en deriva el tipus de seda Zeití que nosaltres anomenem Setí, ja que era des d’aquí que s’exportava en grans quantitats cap els països àrabs i a Europa. De Zaitun en sortien a gavadals productes xinesos com la seda i la porcellana, i hi arribaven tones d’espècies, ivori, perles, pedres precioses, banyes de rinoceront, cuirasses de tortuga i un llarg etcètera de productes exòtics de l’Índia, de Pèrsia, dels països àrabs i de l’Àfrica... El primer testimoni documentat d’intercanvi comercial de Zaitun amb països estrangers es remunta al segle VI, però és durant l’època de la dinastia Tang (618-907) que la ciutat es converteix en un dels quatre ports més importants de la Xina. El seu punt màxim d’esplendor s’aconseguirà al segle XIII en temps dels mongols, just quan Marco Polo la visita i la veu curulla de mercaderies precioses i amb un tràfec immens de vaixells i de comerciants fent negocis... Però qui s’esplaia de debò en la descripció de Zaitun és el cèlebre viatger àrab de Tanger, Ibn Battuta, que en el seu llarg periple de viatges visita la Xina durant quatre mesos, d’abril a agost de 1346, i a Zaitun troba una copiosa comunitat de mercaders ben instal·lats: “Zaitun fou el primer port xines on fondejarem. Malgrat que el nom de la ciutat sembli suggerir-ho, a Zaitun no hi ha oliveres, ni tampoc a cap indret de la Xina o de l’Índia. És una vila grandiosa, coneguda especialment per les teles de vellut i de setí que s’hi fabriquen. El port és un dels més grans del món, si és que no és el més gran. Vaig comptar un centenar de vaixells de gran envergadura atracats al moll, i de petits n’hi havia a trompons. Zaitun rau en una badia enorme, a l’estuari d’un riu important. Els musulmans de Zaitun, per cert, s’agrupen tots en un sol barri”... És en aquest port cosmopolita i tolerant del sud-est de la Xina i davant de l’ílla de Taiwan, tot ple de mercaders perses, àrabs, indis, de mariners, d’emissaris, d’oficials, de soldats, de monjos i de missioners budistes, taoistes, hindús, musulmans, jueus, cristians nestorians i maniqueus –que també li han fet valer a Zaitun l’apel·latiu de Museu Mundial de les Religions- que Marco Polo clou el seu segon llibre de La Descripció del Món i ens avança que encara li manca explicar-nos totes les meravelles de l’Índia, car n’és plena i no poden deixar-se en silenci”.

Així, en el capítol CLVIII, titulat “Aquí descriu la ciutat de Çaiton”, Marco Polo explica , a la pàg. 444: “El riu que entra al port de Çaiton és molt gran i ample i flueix amb molta força, de manera que, a causa de la seva velocitat, es bifurca en molts canals, ço és, que es divideix en molts indrets en moltes altres branques...” I Manuel Forcano anota: Aquesta ciutat és el principal port marítim de l’època obert a la mar de la Xina, a l’Oceà Índic i als mercaders del Pròxim Orient. Els àrabs medievals l’anomenaren Zaitun. Actualment correspon a la ciutat xinesa de Quanzhou, situada a l’estuari del riu que duu el mateix nom i que és dins la província de Fujián”.

En un viatge recent, el fotògraf Michael Yamashita va fer un reportatge fotogràfic seguint el camí de Marco Polo, que va plasmar en el llibre titulat La ruta de Marco Polo. Viaje de Venecia a Pekín. En la pàg. 410 d’aquest llibre, Yamashita escriu: “Fue nuestra última etapa en China, Wenzhou –Zayton para Marco-, la que nos brindó definitivamente la prueba que íbamos buscando. En tiempos de Polo, Wenzhou era un puerto, el más grande del mundo, como dice el veneciano. Hoy la ciudad ya no es un puerto porque en los siete siglos transcurridos desde entonces el estuario ha encenegado la bahía y ha desplazado la línea costera corriente abajo. Pero fue en el fango de Wenzhou donde los arqueólogos hicieron un hallazgo espectacular: un junco chino... como los que describía Marco Polo”.

Veiem, doncs, que el port xinès de Quanzhou o Çaiton va ser molt important durant tota l’edat mitjana; època en què fou visitada pel venecià Marco Polo i el tangerí Ibn Battuta. Però la seva importància va anar declinant a causa del sediments transportats pel riu que desplaçaren la línia costera. Així, a partir del segle XV fou substituït pels ports de Canton i Macao en els intercanvis comercials amb les terres occidentals.

Des del punt de vista ebrenc podem comparar la importància que va tenir el port xinès de Çaiton amb la del port de Tortosa durant l’època medieval a nivell mediterrani. El port ebrenc va patir el mateix problema de l’aportació de sediments, que va provocar el desplaçament de la línia costera i va dificultar l’entrada de les grans embarcacions provinents del mar Mediterrani. Per aquesta causa, en l’època moderna, va cedir la seva importància en el tràfic marítim a uns altres ports mediterranis, i va quedar limitat a la seva funció de port fluvial fins al segle XX.

El mateix Ibn Battuta va comentar en el segle XIV que no es podia aplicar al port xinès el significat de la paraula Zaitun reconegut comunament perquè ni a la Xina ni a l'Índia es podien trobar plantacions d’oliveres. Per la seva banda, Manuel Forcano ens ha informat en que la ciutat estava envoltada d’un arbre anomenat Citong, i que els mercaders musulmans li donaren el nom de Zaitun (que vol dir olivera), el qual s’aproximava fonèticament al nom de l’arbre xinès.

Els etimologistes aràbics creuen que el nom Zaitun va tenir el seu origen en la paraula aramea Zayt, que l'idioma aràbic va absorbir com a conseqüència de la conquesta en el segle VII de Palestina i Síria pels àrabs; països que en aquell segle pertanyien a l'Imperi Bizantí on era tradicional el cultiu de les oliveres i la producció d’oli. Per aquest motiu les paraules aceite i aceituna del castellà són de procedència aràbiga.

2. El riu de les Oliveres, Nahr az-Zaitun

En l’època andalusina, quan la major part del territori espanyol estava ocupat pels musulmans, el riu Cinca rebia el nom de Nahr az-Zaitun. Aquesta denominació de les cròniques aràbigues fou traduïda per Rio de los Olivos, o Riu de les Oliveres. També el nom az-Zaitun servia per a donar nom a la comarca o districte aràbic que conformava el riu Cinca, Iqlím az-Zaitun, traduït a la seva vegada com a “districte de les oliveres”.

Els àrabs que van envair les terres de Síria i Palestina van adoptar el sistema de divisions administratives de l’Imperi Bizantí, i van adaptar al seu idioma les paraules clima i cora pertanyents a la terminologia administrativa grecoromana. La Frontera Superior andalusina, Tagr al-Ala, amb capital a Saragossa, estava dividida en cores encapçalades per les medines o ciutats més importants, i a la vegada aquestes cores estaven dividides en climes que tenien cadascun el seu centre en un castell o alcasser important.

El clima o iqlím del Cinca estava inclòs dintre de la cora de Lleida segons algunes cròniques. Però en unes altres cròniques el nom az-Zaitun servia per a denominar tot el territori lleidatà, i fins i tot es confonia el riu Segre amb el nahr o wadi az-Zaitun (el riu Cinca). Podem observar, doncs, que entre els mateixos cronistes àrabs o andalusins hi havia dubtes a l’hora de descriure les allunyades terres frontereres i les seves divisions administratives.

La població més destacada d’aquest clima, o iqlím, del Cinca va ser Barbastre; aquesta ciutat va exercir la seva capitalitat des de la seva posició estratègica en el camí entre Saragossa, Osca i Lleida. Per aquest motiu aquesta comarca andalusina també era coneguda amb el nom de Barbitaniyya, derivat aràbic de Barbastre.

Des del meu punt de vista ebrenc crec que s’hauria de fer una reconsideració de la traducció tradicional del nom az-Zaitun aplicat a la divisió administrativa prepirinenca. En aquesta aplicació andalusina del nom sembla ben lògica la referència a les plantacions d’oliveres que podrien haver en la conca del riu Cinca. Tanmateix, el cultiu dels olivers es fa més difícil quan més ens aproximem a les terres pirinenques, perquè el clima es va refredant i augmenta el risc de gelades. Aquest problema climàtic m'ha fet pensar que, en el cas de la Frontera Superior andalusina, el nom az-Zaitun va poder arribar millor com a nom o cognom d’algun personatge aràbic principal. Aquest hipotètic cabdill aràbic hauria pogut ser prou important com per a donar nom al clima o districte andalusí del Cinca. Molt possiblement, doncs, caldria classificar aquest nom com un antropotopònim aràbic.

3. Al-Burt i el congost del Llobregat

En alguns textos andalusins medievals que han arribat fins als nostres dies, el terme al-Burt, o al-Burtat, s’usava per a designar la zona que s’estén entre Tortosa i Saragossa, per damunt de l’Ebre. Aquest espai, doncs, feia de frontera entre el territori andalusí i la terra dels francs. En uns altres textos definia el territori muntanyenc que delimitava els territoris dels comtats catalans enfront dels territoris andalusins. Per aquesta manca de concreció, una part de la historiografia catalana ha volgut veure en el terme al-Burt la forma andalusina de designar el congost del Llobregat a Martorell, el pas de la comarca penedesenca a la comarca llobregatina, en el límit entre el territori oriental de la frontera andalusina i el territori del comtat barceloní.

Observant, doncs, els textos dels geògrafs andalusins medievals podem considerar que per un costat al-Burt o al-Burtat es feia servir per a definir l’ampli territori que abastava des dels Pirineus fins al riu Ebre; però per un altre costat donava nom a un clima o iqlím encapçalat per la ciutat de Tortosa. Ens trobem, doncs, també en aquest cas amb una mancança de dades administratives andalusines que ens pot portar a especulacions i propostes onomàstiques errònies.

Tradicionalment s’ha considerat que el terme aràbic al-Burt i el seu plural al-Burtat són una adaptació al idioma àrab del llatí portus, i que, per tant es poden traduir per Port o Ports, adaptant-se a la definició d’aquest accident oronímic. Aquesta interpretació lingüística sembla reforçada per les cròniques aràbigues que recullen els noms dels passos fronteres dels Pirineus adaptant la forma romànica Port a la seva fonètica com Burt, per la dificultat de l’idioma aràbic en la pronunciació de la consonant p.

La meva opinió, però, és que aquesta interpretació lingüística basada en l’adaptació del llatí portus no resol el problema de l’origen del nom del clima al-Burtat o al-Burt. Quan fem l’estudi onomàstic de determinats topònims ens trobem moltes vegades amb el fet que aquests noms de llocs han sofert una evolució que ha canviat la seva forma primigènia. Crec que això mateix pot haver succeït am el nom andalusí al-Burt. Aquest canvi formal penso que es pot explicar si ens fixem amb el desplegament antroponímic dels invasors islàmics per l’espai andalusí.

Aquest desplegament ha estat explicat per l’arabista Pere Balaña. En els seus llibres ens dona la informació de com els àrabs i berbers van ocupar el territori andalusí. Així, en L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII) escriu a la pàg. 23: “D’acord amb les darreres investigacions, es pot afirmar que la primera onada de berbers instal·lats en les terres més septentrionals de parla catalana pertanyien bàsicament a la gran confederació dels Butr, provinent de Tripolitània, i que les tribus o segments tribals identificables amb més claredat són els dels Madiúna (Mediona), Malíla (Tortosa), Miknàssa (Mequinensa), Banú Maruàn, Gumàra (Tarragona), etc”. També Balaña, en el seu llibre Les arrels islàmiques de Mequinensa, informa sobre aquests berbers, i escriu a la pàg. 22: “Podem parlar de dues grans confederacions, la dels Butr i la dels Barànis, els membres de les quals podien viure en una mateixa població malgrat la seva manifestació d’enemistat recíproca. Sembla que es van anomenar així perquè originàriament es distingien per la seva manera de vestir: els Butr duien robes curtes; els Barànis duien en canvi roba llarga, el barnús. Doncs, bé, el que sabem de cert és que els Miknàssa pertanyien a la primera confederació, la dels Butr, berbers que admetien com a epònim una avantpassat comú dit Madgis al-Àbtar, i que, dins la confederació eren parents pròxims d’altres tribus (Zanàta, Zuwàga, Zuwàwa, Hawwàra, Madyuna, Nafsàwa, Sumata,etc. La paraula Butr era l’adjectiu plural d’àbtar (retallat), que era el sobrenom del cabdill Magdis”.

La relació entre els àrabs i els berbers andalusins es pot trobar explicada per Pere Balañà en el seu llibre primerament citat, a la pàg. 84: “En la societat andalusina, en general, i en la tagarina o fronterera, en particular, els àrabs representaven un estament privilegiat (hàssa, els selectes) i acaparaven la majoria de càrrecs i funcions dirigents. A les cròniques escrites en la seva llengua, la de cultura, que motivava una voluntat arabitzant d’integració per part de la resta de musulmans, les referències als berbers Butr i Barànis de la primera fornada, per exemple, acostumaven a ser despectives o pejoratives. És freqüent de trobar-hi la distinció entre àrabs i no àrabs quan parlen dels habitants de la Frontera Superior o Tagr al-Alà. Els membres d’aquesta aristocràcia àrab s’instal·laren normalment a les àrees urbanes o para-urbanes i van mantenir viva la seva consciència de superioritat segons les relacions de cada tribu a la de Quràix, a la qual pertanyia el profeta Mahoma. En el mateix llibre, Balañà segueix a la pàg. 85: “Els berbers (bàrbars), organitzats en tribus com els àrabs, només s’havien islamitzat parcialment als inicis del segle VIII. Però, d’aleshores endavant, talment com ho farien els muladins (els cristians islamitzats), la seva arabització seria progressiva, afavorida per la pràctica esmentada dels matrimonis mixtos. Les biografies que els eren dedicades acostumaven a suprimir la seva filiació ètnica, o bé les genealogies que ells mateixos s’atribuïen remuntaven sovint a un fundador o epònim de pura nissaga àrab. Procedien indistintament de la costa nord-africana en una primera època (seglesVIII-X); després, arran de l’entrada dels almoràvits, s’hi van afegir tribus subsaharianes. Les confederacions, clans, tribus i segments tribals presents a la pre-Catalunya (Madiúna, Miknàssa, Zanàta, Malíla, Banú Gàniia, Banú Gelidàssen, Xàrta, Magràua, Màgdara, etc.) hi van deixar una petjada toponímica notable, que a vegades es descobreix per les variants fonètiques catalanes del col·lectiu Banú (Beni-, Ben-)”.

En els territoris andalusins que van dependre durant segles de Lleida i Tortosa, s’han conservat topònims que recorden la presència aràbiga i berber. A la comarca del Penedès noms com els de Mediona, Gelida i altres ens indiquen que existien en aquell territori unes fortaleses andalusines que impedien l'expansió del comtat barceloní cap al sud, i que suposaven una amenaça constant per a la població de la veïna comarca llobregatina i, un cop superada aquesta, per a la resta dels territoris comtals.

Els comtes barcelonins van procurar establir una xarxa de castells defensius al voltant de Barcelona a partir del segle IX, especialment en les muntanyes del marge dret del riu Llobregat per a poder frenar les incursions andalusines. Així i tot, aquestes entrades andalusines no es van poder impedir durant aquell segle i tampoc durant el segle X, quan ja la comarca penedesenca fou ocupada per les forces comtals catalanes i d’aquesta manera es va convertir en una nova zona de frontera o marca catalana. Així, la comarca penedesenca va estar realitzant durant el segle XI la funció de vigilància de la taifa lleidatana i de la tortosina, i encara a començament del segle XII va sofrir la arribada dels almoràvits. L’any 1012 aquestes noves tropes islàmiques es van aproximar a Barcelona, devastant el Penedès i destruïnt Olèrdola. Un altre exèrcit islàmic procedent de Lleida es va presentar l’any 1114 davant Barcelona passant per Cervera i després de devastar la Segarra i, novament, el Penedès. Un cop els musulmans van abandonar les muralles de Barcelona van ser perseguits per una conjunció dels diversos comtats catalans, i en una batalla campal desenvolupada a un lloc citat com al-Burt van patir una desfeta greu. L’última algarada islàmica que van fer els almoràvits pels voltants de Barcelona tingué lloc l’any següent, el 1115, i la dirigia Ibn Tifiluít, el valí almoràvit de Saragossa.

Si ens limitéssim a l’aspecte descriptiu d’un topònim ens podrien donar per ben satisfets amb la identificació dels topònims andalusins al-Burt i al-Burtat amb ports muntanyencs. Però, la descripció del desplegament antroponímic islàmic en el territori andalusí feta per Pere Balaña i altres arabistes ens obliga a fer una pregunta: ¿No va quedar cap topònim andalusí que reflectís concretament el nom de la important confederació berber coneguda com al-Butr?

La confederació rival anomenada al-Baranís sembla que va tenir més sort, perquè se sap que va donar nom a les muntanyes al voltant d’Almadén, conegudes com Yibal al-Baranís, al nord de Còrdova. També s’ha pensat que una població de Cadis, l’actual Bornos (la romana Carisa Aurelia), podria recordar el nom d’aquests berbers que portaven el vestit llarg, el barnús.

El geògraf àrab al-Idrissí, en el segle XII, va recollir informació i va composar una geografia aproximada dels territoris peninsulars Ibèrics. En ella fa una descripció dels ports pirinencs que s’havien de passar per anar a la terra gran dels francs: el Burt Jaca, el Burt Asbara o Asper, el Burt Sizari o Cisa, i el Burt Bayuna (Bramon 2002: 77-78). Aquests ports es corresponen amb els passos difícils dels Pirineus centrals i occidentals. Diu al-Idrissí que un d’aquest ports està en la regió de Barcelona, el Burt Jaca. Aquest geògraf àrab va ser contemporani de Ramon Berenguer IV i per aquest motiu es pot considerar encertada aquesta descripció. En aquest anys la ciutat o medina de Jaca formava part del territori que Ramon Berenguer IV havia unit pel seu matrimoni amb Peronella d’Aragó; així que al-Idrissí podia considerar correctament que Jaca estava sota l’autoritat de Barcelona.

Alguns historiadors, però, han confós aquest Burt Jaca de Barcelona amb el lloc on es va desenvolupar la batalla campal l’any 1114 entre les tropes aràbigues que tornaven d’assetjar Barcelona i les catalanes que les encalçaven. Pere Balaña explica aquesta batalla en el seu llibre L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII), a la pàg. 51: “En aquesta conjuntura, un exercit islàmic procedent de Lleida s’havia presentat l’any 1114 davant Barcelona, passant per Cervera i després de devastar la Segarra i novament el Penedès...els musulmans van ser perseguits i, en una batalla campal desenvolupada al congost de Martorell (al-Burt) van patir una desfeta greu. Després els vençuts es van retirar desordenadament cap al sud i foren derrotats un altra vegada a prop de Salou”. Es pot considerar, doncs, que es van enfrontar dos exercits nombrosos i que van necessitar un espai ample per a exercitar les seves maniobres militars al voltant de Martorell. Difícilment aquesta batalla va poder desenvolupar-se en el mateix congost de Martorell o en un coll o port de les seves muntanyes. Per una altra banda, tampoc el text aràbic ho concreta amb els termes aqaba per congost o nabq per coll. Cal, doncs, analitzar amb prevenció aquesta forma al-Burt que alguns consideren una adaptació aràbiga de Port, i en tot cas la seva aplicació llobregatina; la qual hauria estat més ben expressada en àrab com aqabat al-Lubricat, si es volia parlar del congost del Llobregat.

Sobre el Martorell medieval podem trobar informació en el llibre Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, de Montserrat Pagès i Paretas, on podem llegir: “Martorell és una vila i municipi de la comarca del Baix Llobregat a la confluència dels rius Llobregat i Anoia, on el Llobregat forma un congost de gran importància per les comunicacions entre el Baix Llobregat, el Vallès i el Penedès. Per aquest punt hi passava la Via Augusta en temps dels romans (en queda la part romana del Pont del Diable), i actualment hi passen l’autovia A-2, l’autopista AP-7 i les vies de Renfe, del FGC i de l’AVE. L’origen del poble se situa al marge dret de l’Anoia i posteriorment s’ha estès a la plana entre els dos rius... El 792, abans de l’absència de Lluís I el Pietós, va tenir lloc la batalla d’Ad Ponte entre musulmans i francs a la rodalia del Pont del Diable. Des del moment de la recuperació de Barcelona per Lluís I el Pietós i de l’inici de la repoblació de la banda dreta del riu Llobregat, a partir de l’any 878, la zona de Martorell va veure incrementar progressivament la presència humana... Les fonts franques anomenen el lloc així: locum ubi dicitur ad Ponte... El nom de Martorell apareix per primera vegada l’any 1032, dintre de la baronia de Castellvell... Creiem que la conquesta i ocupació definitiva del lloc de Martorell, és a dir del lloc del Pont i de la seva rodalia, així com de Castellví de Rosanes, no pot ser gaire allunyada del moment en què Cervelló va ser ocupat i posseït... El 1114, al congost de Martorell, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona i els d'Urgell i Cerdanya van derrotar als almoràvits a la batalla de Martorell”.

Penso, doncs, que l’orografia del terreny no deixa gaires alternatives per al desenvolupament d’una batalla de gran categoria com la que va ser la de l’any 1114, i que es va haver de realitzar en el mateix lloc de la batalla de l’any 792, possiblement a la plana entre els dos rius, en el lloc que s’anomenava el Pont, i que a partir del segle XI va a passar a dir-se Martorell.

Sabem que l’actual poble valencià de Alpuente o Alpont era anomenat en les cròniques aràbigues com al-Bunt, per l’existència en el seu terme d’un antic aqüeducte. Això em fa pensar que el nom que li corresponia a la batalla de Martorell de 1114, des del punt de vista aràbic, era el de al-Bunt o el Pont; que era el nom com s’havia conegut aquest lloc presidit pel pont romà de la Via Augusta. I que, per tant el pas o conversió d’aquest al-Bunt concret a un al-Burt indeterminat l’hem d’atribuir als misteris de les transcripcions dels documents aràbics i a l’estat de gràcia dels seus escrivans.

4. El clima d’al-Burt o d’al-Burtat

El geògraf al-Idrissí, en la seva obra Nuzhat al-mustàq, vol. 5, pàg. 538, escriu sobre els climes d’az-Zaitun i al-Burtat: “...el de les Oliveres (az-Zaitun), on hi ha Jaca, Lleida, Mequinença i Fraga. A continuació segueix el clima de les Portes (al-Burtat), on es troben Tortosa, Tarragona i Barcelona” (Bramon 2002: 129).

Veiem, doncs, que el clima d’al-Burtat comprenia la part més oriental de la frontera andalusina. Inicialment abastaria possiblement des de Tortosa fins a Narbona, i potser la seva capital seria Barcelona fins que l’any 801 fou conquerida pels francs. A partir d’aquell moment passaria la seva capitalitat a Tortosa.

La descripció que al-Idrissí fa de Barcelona en la mateixa obra, vol. 7, pàg. 734, és la següent: “Barcelona és una ciutat situada a la vora del mar. El port té molts esculls per la qual cosa els vaixells no hi poden atracar si no disposen de capitans experts en navegació. És una ciutat que té un raval i muralles fortificades a l’entrada i la sortida cap a al- Andalús ha d’efectuar-se pel port de muntanya anomenat antigament Temple de Venus i, pels cristians, el Pirineu (al-Biriniyuh). A Barcelona hi viu el rei dels francs (malik Ifranga) perquè és la seva capital. Posseeix vaixells que comercien i que algaregen” (Bramon 2002: 107).

En aquest text barceloní d’al-Idrissí, veiem que els geògrafs andalusins seguien les geografies clàssiques per la citació de l’antic Temple de Venus, de la serra de Rodes, que marcava en els temps antics la separació entre les terres hispàniques i les de la Gàl·lia; temple religiós que feia alhora la funció de talaia dominadora de la zona marítima del cap de Creus. També veiem que coneixien el nom dels Pirineus, al-Biriniyuh, i que el nom dels catalans i de Catalunya encara no s’havia imposat sobre el dels francs i de França per a denominar a la gent dels comtats catalans, almenys entre els andalusins del segle XII.

Crec que, com en el cas del nom del clima d’az-Zaitun, també s’ha de fer una reflexió sobre la tradicional traducció que s’ha fet del clima d’al-Burtat com el de les Portes. El geògraf àrab Yaqut que visqué a cavall dels segles XII i XIII, quan parla dels Pirineus, en Mugam al- buldàn, vol. 1, pàg. 264, diu: “En aquesta muntanya hi ha l’entrada coneguda per les Portes (al-Abwab), que permet l’accés des del país dels francs a al-Andalús” (Bramon 2002: 74).

Seguint els textos dels geògrafs àrabs podem veure que coneixien el nom exacte dels Pirineus i la seva real extensió, des del cap de Creus mediterrani fins al Cantàbric. I que per al passos pirinencs, o portes oronímiques, també contaven amb les seves expressions pròpies, a més de conèixer els noms antics o tradicionals.

El meu parer és que el nom del clima, o iqlím, d’al-Burtat o al-Burt podria tenir un origen antroponímic. Les consonants del nom sembla que ens volen remetré al nom de la confederació dels Butr. Així, doncs, el nom del clima d'al-Burt seria una forma derivada de l’antropònim al-Butr a causa d'una transposició consonàntica; o sigui que s’hauria de traduir com el districte dels Butr o Butrat, seguint el model antroponímic aràbic. La coincidència o quasi homonímia amb els Ports, o Burts, romànics hauria portat a una confusa traducció aràbiga de “districte dels Ports”. Aquesta pèrdua del sentit antroponímic original del nom del clima-iqlím i la seva confusió amb un significat oronímic, va provocar que es volgués relacionar aquest clima administratiu amb les barreres muntanyenques dels Pirineus, del Llobregat barceloní o dels Ports tortosins.

5. Conclusions onomàstiques

Els aficionats als estudis onomàstics tenim en les cròniques medievals una base imprescindible sobre la que bastir els treballs de recerca onomàstica. La veneració amb que mirem aquests escrits antics, però, no es pot fer perdre el nostre sentit crític i, per tant, cal analitzar-los amb compte. Aquesta prevenció es necessària per a poder fer front als possibles errors que moltes vegades es produeixen en l’escriptura d’un text. Errors que no són exclusius dels escriptors o escrivans de l’època medieval; com bé sabem els qui poc o molt escrivim amb errades pròpies, i hem vist com els nostres escrits han estat reproduïts amb més o menys fortuna.

Els treballs de recerca de topònims i antropònims ens ajuden a discernir sobre la relació entre ells. Sabem per aquests treballs que alguns topònims tenen una relació directa amb l’antroponímia. Així, en l’època medieval, en el territori que posteriorment seria Catalunya, es va donar nom a molts llocs utilitzant noms personals. Des d’aquesta perspectiva onomàstica, doncs, crec que els noms dels climes d’az-Zaitun i d’al-Burtat podrien estar directament relacionats amb l’antroponímia aràbiga. I que aquests noms dels districtes andalusins de la Frontera Superior ens poden mostrar les personalitats o grups tribals, aràbics o berbers, que ocuparen aquests territoris veïns durant l’època medieval a començaments del segle VIII.

S’ha lligat el nom d’az-Zaitun amb el d’olives i oliveres, i el nom del riu Cinca, nahr az-Zaitun, s’ha traduït tradicionalment com el Riu de les Oliveres; i de la mateixa manera, el Clima d’az-Zaitun s’ha traduït com el Clima dels Olivers. Aquestes traduccions tradicionals no són gaire correctes des del punt de vista onomàstic si el topònim té una base antroponímica, com crec que pot tenir az-Zaitun en la seva aplicació toponímica, i per tant no s’hauria de fer aquesta traducció pel seu caràcter de nom personal o tribal.

El nom del poble lleidatà d’Aitona crec que també és un derivat d’aquest nom personal az-Zaitun; el nom Zaitun més el sufix –a (sufix molt utilitzat en la producció de noms de llocs aràbics) són la base del nom que va derivar ja en l’època medieval a Aitona, independentment dels olivers que hi haguessin en el seu terme; perquè en la meva opinió Aitona té un caràcter antroponímic, que ens vol recordar a un cabdill o grup tribal aràbic allí assentat.

En la meva opinió, aquests tres topònims majors derivats del nom az-Zaitun s’haurien d’independitzar, doncs, del seu origen etimològic, i considerar el seu caràcter antroponímic en la seva aplicació andalusina.

El viatger Ibn Battuta ja ens va avisar en el segle XIV que el significat del nom az-Zaitun no s’havia de tenir en compte en el cas de la ciutat xinesa així anomenada pels àrabs. Més a prop, també en el cas de la nostra toponímia menor hem de considerar que els cognoms Oliver, Oliveros o Aceituno poden produir noms de llocs, els quals no han d’estar necessàriament lligats al conreu de les oliveres.

De la mateixa manera hem de distingir l’ús que es va fer en la toponímia major andalusina del nom tribal al-Butr. El nom del clima més oriental de la Frontera Superior o Tagr al-Alà ens vol recordar que aquest territori fou especialment ocupat per aquest grup tribal, el nom del qual es va transformar en al-Burt (el clima d’al-Burt) o en la forma plural al-Burtat (el clima dels al-Burt).

La coincidència ortogràfica en els escrits andalusins del derivat antroponímic al-Burt (del grup tribal Butr) amb el derivat oronímic Burt (de port) s’ha de procurar distingir clarament i així evitar confusions i deduccions equivocades.

Els noms dels climes d’al-Burt i az-Zaitun dels territoris de la Frontera Superior andalusina van tenir en l’època medieval la seva utilitat administrativa. Molt probablement aquests noms estaven lligats amb l’antroponímia aràbiga o berber, i volien reflectir que aquells territoris foren ocupats per algun cabdill o grup tribal portadors d’aquests noms. Aquests territoris ocupaven l’espai entre l’Ebre i els Pirineus en el moment de la conquesta alarb del segle VIII. En els segles posteriors l’ocupació aràbiga es va anar reduïnt a causa de la pressió de les marques hispàniques que des dels Pirineus van anar davallant fins a l’Ebre. D’aquesta manera en el segle XII aquests climes andalusins ja havien estat ocupats totalment per Catalunya i Aragó. A partir d’aquest segle, doncs, els seus noms aràbics ja no es van utilitzar, i només es pot trobar el seu record escrit en els documents medievals.

Bibliografia

Balañà, Pere. 1994. Les arrels islàmiques de Mequinensa. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor (Camí Ral; 4).

Balañà, Pere. 1997. L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor (Nissaga; 13).

Barceló, Miquel. 1978. “Alguns problemes d’història agrària mallorquina suggerits pel text d’al-Zuhrí”. Recerques (Barcelona), núm.8, p. 27-49.

Bramon, Dolors. 2000. De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Vic/Barcelona: Eumo Editorial/IEC.

Corriente, Federico. 1999. Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance. Madrid: Gredos.

De Epalza, Mikel; Forcadell, Josep. 1992. “Els noms àrabs de Dénia, Eivissa, Lleida i Xàtiva. Problemes de transcripció i pronunciació”. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica (Barcelona), núm. L - LI, p. 60-63.

Drège, Jean-Pierre. 1992. Marco Polo y la Ruta de la Seda. Madrid: Aguilar Universal.

Ibn Battuta. 2005. Els viatges. Barcelona: Proa.

Maíllo, Felipe. 2008. De historiografía árabe. Madrid: Abada Editores.

Pagès, Montserrat. 1992. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba).

Pladevall, Antoni (dir.) 1992. Catalunya Romànica, vol. XX (el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Polo, Marco. 2009. La descripció del món. Llibre de les meravelles. Barcelona: Proa.

Sancho, Marta. 2005. Catalunya any zero. El paper de l’Islam en els nostres orígens. Barcelona: UOC.

Viguera, María J. 1988. Aragón musulmán. Zaragoza: Mira Editores.

Yamashita, Michael. 2004. La ruta de Marco Polo. Viaje de Venecia a Pekín. Barcelona: Blume.