Barbastre i Catalunya

 

Barbastre i Catalunya

Manuel Coll i Taberner

0. Introducció

El geògraf Al-Udrí fou originari d’Almeria, viatjà a Orient i visqué deu anys a la Meca. Va morir a València l’any 1085. De la seva obra geogràfica ens ha arribat als nostres dies unes descripcions de Múrcia, València, Saragossa, Osca i part de l’actual Andalusia.

Un text conservat de la seva obra geogràfica va fer pensar a alguns onomasiòlegs que el nom de Catalunya podria ser d’origen aràbic. El text en qüestió es pot trobar en el llibre de Dolors Bramon De quan érem o no musulmans, a la pàg. 136: Al-Udrí. Nusus, p. 24-25. § 152 “La ciutat de Saragossa és al centre de les ciutats de la Frontera i constitueix la porta de totes les seves rutes. Des de Saragossa a Lleida, situada a llevant seu, hi ha cent vint milles; de Saragossa a Almudévar (Burj al-Rumí), trenta-cinc; d’Almudévar a Osca, quinze; de Talúniya a Lleida, trenta-cinc, i des de Saragossa a Tortosa, al seu sud-est, cent vint.

En la nota 335, a peu de pàgina, la doctora Bramon ens informa de què, segons P. Chalmeta, l’abreviació de burj (Mugit) al-Rumí al·ludeix a un dels primers conqueridors de la Frontera Superior, i que aquest topònim devia correspondre a l’actual Almudévar. Hem de deduir,doncs, que primerament aquesta població fou batejada amb el nom del seu conqueridor àrab, però que posteriorment prengué el nom també aràbic d’al-Mudawwar.

Seguidament, en la nota 336, ens explica que el topònim Talúniya, no identificat, va fer pensar a alguns arabistes que podria ser l’origen del nom de Catalunya. La semblança o la quasi homonímia entre Talúniya i Catalunya els va portar a creure que hi podia haver una relació etimològica en l’origen d’aquests mots.

El motiu del present escrit és el de fer una anàlisi o reflexió del conjunt del text on està inscrit Talúniya, amb la intenció de demostrar que aquesta hipotètica relació etimològica és només aparent.

1. Barbastre en la descripció d’al-Idrisí

En el mateix llibre De quan érem o no musulmans, la Dra. Dolors Bramon ens dóna la següent informació sobre l’autor al-Idrisí que visqué entre els anys 1100 i 1166, a la pàg. 32: “Fou un viatger, cartògraf i geògraf nascut a Ceuta que escriví l’obra Nushat al- mustaq, (o Esbarjo de qui vulgui recórrer el món), coneguda també per Al- Kitab al- Rujarí´, (o El llibre de Roger), perquè fou redactada per encàrrec del normand Roger II de Sicília... És autor també d’un altra obra, Uns al-muhaj wa rawd al-furaj, (o Solaz de corazones y prados de contemplación), conservada en dos manuscrits molt defectuosos i escrita durant el regnat de Guillem I de Sicilia (1154-1166), en la qual precisà i amplià notícies sobre els itineraris aportats en l’obra anterior”.

Més endavant, a la pàg. 138, cita el següent text: al-Idrisí. Nuzhat al-mustaq. Vol. 5, pàg. 554-555 b. § 161 “De Saragossa a Osca hi ha quaranta milles, d’Osca a Lleida setanta”.

Seguidament, a la pàg. 139: al-Idrisí. Nuzhat al-mustaq. Vol. 7, pàg. 733-735 § 162 “De Saragossa a Osca hi ha cinquanta milles i de Osca a Lleida, setanta”.

I també d’al-Idrisí, a la pàg.141: al-Idrisí. Uns al-muhaj, pàg.165. § 166 “Distàncies de les poblacions de Saragossa: De la ciutat de Saragossa a la d’Osca, hi ha quaranta-cinc milles; de Saragossa a Barbastre, trenta-cinc. De la ciutat d’Osca a la de Lleida, setanta; de Lleida a la ciutat de Balaguer, vint-i-quatre milles”.

Podem veure en aquests textos d’al-Idrisí que la distància de Saragossa a Osca varia entre quaranta, quaranta-cinc i cinquanta milles; però, la distància entre Osca i Lleida és de setanta milles en els tres textos. I a més ens informa que de Saragossa a Barbastre hi ha trenta-cinc milles. Si mirem un mapa actual podem veure que aquesta darrera anotació és incorrecta, perquè si de Saragossa a Osca li corresponen entre quaranta i cinquanta milles, no li poden correspondre trenta-cinc milles a la distància entre Saragossa i Barbastre, ja que Barbastre està més lluny que Osca de la capital saragossana. Hem de suposar, doncs, un error en aquesta dada. El més lògic és que el text correcte volgués dir que entre Osca i Barbastre hi havia trenta-cinc milles.

La ruta concreta que els geògraf àrabs volien descriure entre Saragossa i Lleida crec que es pot correspondre, aproximadament, amb l’actual que entre Saragossa i Osca és facilitada per la carretera N-330, d’Osca a Barbastre per la N-240, i de Barbastre passant per Montsó, Binéfar i Almacelles fins a Lleida per la mateixa N-240.

En aquesta ruta de Saragossa a Lleida per Osca, la població de Barbastre ocupa un lloc equidistant entre Osca i Lleida. Si comparem els textos d’al-Idrisí i al-Udrí, podem deduir que la Talúniya d’al-Udrí es correspon amb el Barbastre d’al-Idrisí: “d’Osca a Talúniya, trenta-cinc; de Talúniya a Lleida, trenta-cinc”. La suma d’aquestes dues distàncies donen les setanta milles que al-Idrisí anota entre Osca i Lleida. I aquesta ruta es correspon amb les cent vint milles que al-Udrí descriu en diferents etapes entre Saragossa i Lleida.

2. Barbastre i la Barbitaniya

La comparació, doncs, dels textos de al- Udrí i al-Idrisí no sembla deixar gaires dubtes en aquesta ruta entre Saragossa i Lleida, però ens deixa la interrogant sobre la diferència onomàstica entre la Talúniya d’al-Udrí i el Barbastre de al-Idrisí; la raó d’aquesta diferent manera de denominar un mateix lloc en un text i en l’altre.

Per a contestar aquesta interrogant hem d’acudir a les explicacions que la Dra. Dolors Bramon dóna sobre l’estratègica població de Barbastre. Així, en el glossari de la introducció dedica les pàg. 41-43 a explicar la relació entre el nom de Barbastre i el de la comarca andalusina de Barbitània. Aquesta comarca en l’època medieval estava englobada dintre del clima d’az-Zaitun en la primerenca divisió administrativa de la Frontera Superior andalusina, o Tagr al-Alà. L’explicació de la Dra. Bramon comença anotant les diferents formes ortogràfiques que d’aquesta comarca andalusina es troba en els textos aràbics: “Barbatàniya, Barbitàniya, Barb.tàniya, o Bartàniya: Nom donat a un territori que, segons al-Razi, limitava amb els districtes de Lleida i Osca, a una fortalesa i a una ciutat”. I al peu de la pàgina 43, a la nota 128 escriu: “ Cal notar que alguns textos àrabs afirmen clarament que la ciutat de Barbastre era la capital de Barb.tània, com és el cas d’Ibn Galib, a Farjat al-Anfus..., p. 16, que escriu: Els districtes (al-ahwàz) de la ciutat de Barb.tàniya limiten amb els de Lleida. Entre les seves ciutats hi figura Barbastre (Barbastur) que és una capital de la Frontera. L’autor Yaqút, a Mujam al- Buldàn..., vol. 1, p. 370-371, escriu que Barbastre (Barbustar) és una gran ciutat situada a l’est d’al-Andalús i que pertany a la jurisdicció de Barb.tàniya”.

La Dra. Dolors Bramon també explica en aquest glossari la confusió d’alguns historiadors entre la “terra Barbotana“ (de Barbastre) i la “terra Boletana” (de Boltanya); aquesta confusió ha complicat encara més la correcta identificació de la Barbitània andalusina i de la seva ciutat principal.

3. Conclusions

Després d’haver reflexionat sobre les explicacions donades per la Dra. Bramon, crec que es pot deduir que al-Udrí, en el seu text de Nusus, p. 24-25, va confondre el nom de la ciutat de Barbastre amb el nom del seu territori, la Barb.tàniya. Aquest text del geògraf al-Udrí conté molt probablement una forma abreviada i deformada de Barb.tàniya, que és Talúniya. Aquesta forma ortogràfica deformada, per la seva semblança amb el nom de Catalunya, va fer pensar a alguns estudiosos que podia haver una relació etimològica entre elles. Relació errònia que hem de descartar, i que només hem de tenir en compte com a exemple de no fiar-nos de certes homonímies a l’hora de cercar el significat d’alguns topònims.

Barbastre continua emplaçada en la unió dels rius Cinca i Vero. Actualment és la tercera ciutat més poblada de la província d’Osca i és la capital de la comarca del Somontano de Barbastro.

En el mes d’octubre de l'any 1100, la ciutat de Barbastre va ser conquerida per Pedro I d’Aragó, i a ella va ser traslladada la seu episcopal de Roda d’Isàvena. En aquesta ciutat de Barbastre, l’any 1137, va tenir lloc un dels fets històrics més rellevants: en ella es van firmar les esposalles entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella, filla de Ramiro II el Monjo. Aquest fet va comportar el naixement de la Corona d’Aragó.

Joan Coromines dedica un article als noms català i Catalunya en el seu Onomasticon Cataloniae, vol. III, pàg. 335, on escriu: “La realitat més important és que aquests mots apareixen en un moment històric més aviat tardà. La primera menció de Cathalonia és de 1114; Catalania, Catalanicus i Catalaniensis s’usen en el Liber Majolichinus, poema escrit en baix llatí molts pocs anys més tard. És important d’observar que totes aquestes mencions de primera hora són en escrits d’italians, i es relacionen amb l’expedició aliada que emprengueren el Comtat de Barcelona i la República de Pisa contra els pirates moros de les Balears. Així, des de mitjans del segle XII l’ús d’aquestes paraules es generalitza en els països cristians, mentre que no arriba mai a estendre’s als moros (que anomenaven “francs” als habitants de Catalunya)”.

Podem considerar, doncs, que aquesta observació dels mestre Coromines també descarta una hipotètica relació del mot Catalunya amb l’àmbit lingüístic aràbic. Com en ella senyala, els autors andalusins, historiadors i geògrafs del segle XII, encara no mencionen els mots català i Catalunya en els seus escrits.

A partir de la segona meitat dels segle XII, sota el lideratge de Ramon Berenguer IV, és quan el mot Catalunya prendrà el seu complet sentit amb l’annexió de Tortosa i Lleida i la unificació dels comtats catalans. I amb tot i això, encara caldria el tractat de Corbeil, l’acord signat el 1258 entre Lluís IX de França i Jaume I d’Aragó, per tal que Catalunya quedés deslligada formalment dels francs, dels hereus de Carlemany.

Bibliografia

Balañà, Pere. 1997. L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor (Nissaga; 13).

Bramon, Dolors. 2000. De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Vic/Barcelona: Eumo Editorial/IEC.

Coromines, Joan. 1995. Onomasticon Cataloniae, Vol. III, BI-C. Barcelona: Curial Ediciones /La Caixa.

García Sánchez, Jairo Javier. 2007. Atlas toponímico de España. Madrid: Arco Libros.

Garrido, Josep-David. 2014. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.

Laliena, Carlos. 2000. Pedro I de Aragón y de Navarra (1094-1104). Burgos: Editorial La Olmeda.

Lapeña, Ana Isabel. 2008. Ramiro II de Aragón, el rey monje (1134-1137). Gijón: Ediciones Trea.

Mestre, Jesús (dir.). 1993. Diccionari d´història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

Sénac, Philippe; Laliena, Carlos. 2020. “1064, Barbastro. Guerra santa y yihad en la España medieval”. Madrid: Alianza Editorial.

Viguera, Maria J. 1988. Aragon musulmán. Zaragoza: Mira Editores.