La batalla de Vic

 

LA BATALLA DE VIC , UNA CONFUSIÓ ORTOGRÀFICA

DE L’ESCRIVANIA MEDIEVAL

Manuel Coll i Taberner

0. Plantejament de la qüestió

Un dels dubtes de la historiografia catalana ha girat al voltant del lloc on Guifré el Pilós fou ferit de mort. En les cròniques històriques catalanes conservades no es va recollir el nom del lloc on es va desenvolupar la batalla en la qual el comte català va rebre la llançada mortal. Sí que es va recollir el nom d’aquest lloc a les cròniques andalusines o aràbigues, però la forma ortogràfica que ha arribat als nostres dies ha portat a la confusió i a la indeterminació del lloc en qüestió.

L’objectiu d’aquest escrit, doncs és la de contrastar aquests relats dels fets històrics per a poder concretar el nom del lloc on Guifré el Pilós va guerrejar la seva darrera batalla.

Aquest problema onomàstic va quedar presentat en les obres historiogràfiques de Ramon d’Abadal i de Miquel Coll i Alentorn pel costat català; pel costat aràbic o andalusí cal seguir l’estudi de les fonts aràbigues en relació amb la història catalana exposat per Josep Maria Millàs i Vallicrosa.

1. El relat històric català

L’ historiador Ramon d’Abadal, en la seva obra Els Primers Comtes Catalans va deixar ben explicada la vida de Guifré el Pilós des dels seus orígens fins a la seva mort, basant-se en la documentació medieval conservada. El tema concret de la mort de Guifred el Pilós el tracta en el capítol “Lluites i morts de Guifred, cop d’ull sobre els primers comtes”, pàg. 201-214. Dintre d’aquest capítol, Ramon d’Abadal exposa: “El llarg període de pau que durava des de 856 s’interrompé en 833-834. Aquest any (diu l’ historiador aràbic Ibn al-Athir), Ismail ibn Musa començà a fortificar la ciutat de Lleida de la Hispania. Ismail s’havia rebel·lat contra Muhammad, senyor de la Hispania, i s’hi reconcilià l’any anterior. Quan el senyor franc de Barcelona se n’assabentà, reuní les seves tropes i es dirigí a impedir-ho. En saber-ho, Ismail li sortí a l’encontre i el combaté; els cristians foren vençuts i la major part moriren. Aquesta mortaldat fou la més gran en aquesta terra durant llarg temps... Amb aquesta baralla comencen les lluites de caràcter específicament regional. Ja no són els exèrcits de l’emir de Còrdova els que ataquen als exèrcits del rei franc, ni encara les tropes dels jerarques locals obrant en representació o per compte d’aquells superiors; ara totes les baralles se les fan aquests jerarques entre ells i al seu propi compte i risc. Els actors seran els senyors de Lleida, d’Osca, i de Barcelona”.

Seguidament, Ramon d’Abadal explica els orígens d’aquells jerarques locals que es repartien el territori ebrenc i prepirinenc entre Tudela i Lleida, al voltant de la capital saragossana. Un cop feta una explicació ben detallada de la identitat d’aquests senyors sarraïns i de les disputes entre ells mateixos, ens relata la batalla en que fou derrotat definitivament Guifré el Pilós: “Al primer èxit de 896, Llop encara hi afegí un segon de major entitat l’any següent, l’any 897. També és Ibn Haiyan qui ho conta, traient-ho d’Isa ibn Ahmad: “Diu Isa ibn Ahmad: I aquest any Llop ibn Muhammad el Kasi, senyor de la Frontera Superior, combaté el castell d’Aura dels termes de Barcelona, residència del tirà franc. S’apoderà del castell i el cremà; oprimí l’enemic i en trobar-se amb Guifred ibn Almondir, pare de Sunyer, comte d’aquella regió, el derrotà desfent les seves tropes i Llop ferí Guifred, en aquest mateix dia i encontre d’una llançada, de la qual morí al cap d’alguns dies. Déu afavorí l’obra dels musulmans. En lloc de Guifred governà el seu fill Sunyer, Déu el maleeixi. En el mes de Ramadà del dit any (octubre del 897), Llop ibn Muhammad començà la fortificació del castell de Balaguer a la regió de Lleida la llunyana”... Amb aquest text d’Ibn Haiyan, donant-nos notícia del que escriví un contemporani dels esdeveniments com era Isa ibn Ahmad ha quedat fixada definitivament, no sols l’anyada, sinó les circumstàncies que ocasionaren la mort del nostre comte Guifred. L’establiment de l’anyada era un problema que venia arrossegant-se de segles... El qui encertà l’any, el 897, i ho féu a través del text de Ibn Haiyan, fou Sanpere i Miquel. De totes maneres encara continuaren les vacil·lacions, fins que amb la publicació per part de Millàs i Vallicrosa del seu estudi sobre Els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia, en 1922, quedà definitivament aclarit aquest punt, com n’hi quedaren molts altres de la història catalana d’aquella època. L’aportació sistemàtica de les fonts aràbigues a la nostra història feta per Millàs ha estat un pas transcendental en el coneixement d’aquesta... Morí, doncs Guifred el Pilós, l’onze d’agost del 897. I morí a conseqüència de les ferides rebudes en una topada contra les tropes del senyor de Lleida, Llop ibn Muhammad el Kasi, que havia emprès una ofensiva contra Barcelona. D’aquesta campanya en tenim algunes altres notícies, la més aclaridora la d’una nota que encapçala la còpia del capitular de Carles el Calb als barcelonins en el Liber Antiquitatum de la catedral de Barcelona i que diu: “Aquest és l’exemplar del precepte copiat a la ciutat de Barcelona l’any primer de la mort del rei Odó (aquest Odó morí el tres de gener de 898) en temps del comte Borell, anomenat també Guifred com el seu difunt pare, després de la tornada dels barcelonins”. Aquesta tornada dels barcelonins a la ciutat en 898, després de la mort de Guifred per l’agost de l’any anterior, ens fa concloure que Barcelona, si bé no degué ésser presa, puix que en aquest cas Isa ibn Ahmad ho hauria fet constar, fou evacuada perquè degué passar un perill greu. Ara bé, si no fou presa és que alguna dificultat trobà Llop per a prendre-la, que no hi renunciaria pas de bon grat. És permès de pensar que la ciutat, evacuada pels seus habitants civils després de la derrota de Guifred, posterior a la presa del castell d’Aura, no ho fou per la guarnició militar, les tropes refugiades de Guifred potser, que continuarien en la resistència. De totes maneres, encara l’any següent, el de la tornada a casa dels barcelonins, hi havia topades a l’altra part del Llobregat, a Begues, probablement amb escamots de l’exèrcit musulmà en retirada; Lévi-Provençal anota: “Dos biògrafs hispanomusulmans, Ibn al-Faradi a Ibn al-Abbar, parlen incidentalment d’una batalla que tingué lloc en 898 a Bighash, en el camí de Barcelona, entre els cristians i una partida de musulmans; una trentena d’aquests darrers quedaren sobre el terreny”. Fets com aquest devien decidir el retorn dels habitants a la ciutat”.

2. Una reflexió onomàstica

     El topònim Aura de la batalla de l’any 897 i el topònim Bighash (o Begues) de la batalla de l'any 898 han comportat dificultats per la seva correcta identificació i localització. Requereixen, doncs, una reflexió onomàstica, la qual és el motiu d’aquest escrit.

Amb l'objectiu de fer aquesta reflexió onomàstica he cregut convenient confrontar els treballs onomàstics que sobre ambdós topònims han realitzat els arabistes Dolors Bramon i Pere Balañà. Sobre la base d’aquests treballs donaré la meva opinió d’administratiu, posant-me en el lloc dels escrivans medievals.

La Dra. Dolors Bramon va publicar l’any 2000 el llibre De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J.M. Millàs i Vallicrosa). En ell estan recollits i comentats els textos dels historiadors àrabs que foren citats per Ramon d’Abadal.

Sobre els fets ocorreguts l’estiu de l’any 897, la Dra. Bramon mostra a les pàg. 238-240 el text d’Ibn Hayyàn: § 316 Digué Isà b. Ahmad (al Razí): Aquest any (284/8 de febrer 897-27 gener 898) Lubb b. Ahmad al-Qasawí (sic, per Lubb b. Muhammad b. Lubb b. Musà b. Musà b. Qasí), senyor de la Frontera Superior, va fer una algarada contra la fortalesa de ¿Awra? de la jurisdicció de Barcelona, residència del tirà de Barcelona (al-Faranja). Se n’emparà i la cremà. Castigà l’enemic en trobar-se amb Guifré (Anqadir b.al-Mundir) (el Pilós), pare de Sunyer (Sunir), comte (qumis) d’aquella regió, a qui derrotà, tot dispersant el seu grup. Lubb, en aquell dia i en l’encontre cos a cos encertà el tirà Guifré amb una llançada de la qual morí al cap d’uns dies. Déu hi afavorí l’acció dels musulmans. El succeí en el seu càrrec el seu germà (sic, per fill) Sunyer –que Déu el maleeixi!

En la nota 305 de la pàg. 239, la Dra. Bramon mostra les diverses propostes que ha motivat el topònim Aura; entre elles la de Pere Balañà i Abadia que va exposar en el seu escrit Navés, els musulmans i el comte Guifré I “el Pelós”. En aquest escrit de 1991, Pere Balañà va proposar l’antic bastió d’Odera, a la Vall d’Ora de Navès (Solsonès), com a possible localització corresponent a l’enigmàtic Aura. També, a continuació, en la nota 307, recull la proposta onomàstica de Balañà sobre el nom que va donar Ibn Hayyàn a Guifré el Pilós, Anqadir b. al-Mundir; Pere Balañà creu que l’antropònim és una mala grafia d’al-Qadir b. al-Mundir, amb el significat de “el Poderós, fill del Previngut”.

Seguidament, a les pàg. 241-242, la Dra. Bramon mostra el text d’Ibn al-Faradí i el d’Ibn al- Abbàr que fan referència al combat de l’estiu de 898. En el text d’Ibn al-Faradí es recull: § 318 Tàhir b. Hazm de Saragossa i (Abú Zacariyyà) Yahyà b. Aid ( b. Kaysàn b. Abd al-Rahmàn b. Sàlih) moriren màrtirs en una algarada contra ¿Bigus?, al camí de Barcelona. Moriren màrtirs juntament amb trenta combatents més. El text d’Ibn al-Abbàr recull la mateixa notícia d’una manera semblant : §320 (Abú Zakariyyà) Yahyà b. Àid b. Kaysàn b. Abd al-Rahmàn b. Sàlih, mawlà (o client) de Hisàm b. Abd.al-Malik, de Tortosa, i el seu cunyat, Tàhir b. Hazm moriren màrtirs en una algarada contra ¿Bigus?, en el camí de Barcelona. Caigueren juntament amb ells en la lluita uns trenta combatents l’any 285 (28 gener 898-16 gener 899).

En la nota 316 de la pàg. 241, la Dra. Bramon ens informa de que alguns historiadors cregueren que el topònim Bigus es tractava de l’actual població de Begues, i escriu: “Vegeu la polèmica suscitada al voltant d’aquest topònim a Bigues/Begues (Una recerca controvertida), dintre del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm.50-51 (juny -desembre 1992), pàg. 34-44 (amb articles de P. Balañà i J.A. Rodríguez Lozano). L’historiador Pere Balañà hi escriu que aquest topònim correspon amb moltes probabilitats a la grafia llatina culta de Vicus (Vic) i que s’hi hauria produït una confusió entre les lletres qaf i gayn, fàcilment explicable en manuscrits d'escriptura magribina. Val a dir, però, que aquesta identificació no sembla gens probable, i això per dos motius: en primer lloc, Vic no es troba en el camí de Barcelona i, per altra banda la denominació de Vicus referida a l’actual Vic no existia (vegeu J. Coromines en Onomasticon Cataloniae, i A. Pladevall en La repoblació del territori, dins Catalunya Romànica, Vol. 2, pàg. 28-29)”.

La meva opinió onomàstica, a desgrat de les objeccions exposades per la Dra. Bramon, és que la proposta de l’arabista Pere Balañà en aquesta qüestió de la identificació Bigus-Vicus ha estat encertada. I que amb aquesta identificació ha donat la solució a la incògnita històrica del lloc de la mort de Guifré el Pilós.

3. Conclusions històriques

Segons el relat històric, les tropes sarraïnes van guanyar la batalla de l’any 897; l’any següent tornaren a enfrontar-se a les tropes comtals i foren derrotades per aquestes. Sembla lògic que les tropes sarraïnes tornessin en la seva campanya de l’any 898 per la zona on havien triomfat l’any anterior; segurament voldrien aprofundir en aquesta victòria i assegurar-la. Però, per això mateix, les tropes comtals ja devien estar esperant aquesta campanya estiuenca, o asseifa, i devien estar preparades per venjar-se i reconquerir la zona perduda . La lògica comtal barcelonina d’aquells anys ens porta a deduir que la zona en litigi era la de Vic, el Vicus que ha proposat Pere Balañà, i que el topònim Awra del text d’Ibn Hayyan és una grafia incorrecta del topònim Ausa, l’antic nom de la ciutat de Vic. Aquesta possible correspondència entre Awra i Ausa ja fa temps que va ser exposada, però la semblança ortogràfica amb d’altres topònims catalans feia que quedés com un simple possibilitat més. Al meu parer, però, la lògica del relat històric dels fets militars no deixa lloc al dubte sobre aquesta correspondència. I aquesta lògica dels fets militars s’ha de col·locar per damunt de l’error ortogràfic de l’escrivà o copista d’Ibn Hayyan. Crec, doncs, que el contrastament entre el relat històric comtal i el text aràbic ens porta a considerar a Vic com el lloc de la mort del Guifré el Pilós.

L'acceptació de què les batalles de 897 i de 898 es desenvoluparen en el mateix lloc, en l'actual terme de Vic, fa més comprensible l'expressió “en el camí de Barcelona”. Ens hem de traslladar, però, a l'edat mitjana per a poder donar el seu veritable valor a aquesta expressió. En la nostra època contemporània tots els camins de Catalunya que porten a Barcelona es poden considerar “camins de Barcelona”, però en l'època de Guifré el Pilós els camins de més enllà del Llobregat no es podien denominar “camins de Barcelona”. Els camins a l'oest i al sud del Llobregat pertanyien als sarraïns, i per tant eren “camins de Lleida” o “camins de Tortosa”. En tot cas eren “camins de Barcelona” els que es dirigien des d'aquesta ciutat cap al nord, cap a les terres gironines i pirinenques.

Ramon d’Abadal retreu a Guifré el Pilós haver trossejat entre els seus fills els comtats que havia reunit: Barcelona, Girona, Besalú, Osona, Cerdanya i Urgell. Li adjudica, però, el mèrit d’haver estat el repoblador del Ripollès, de la Plana de Vic i del Pla de Bages, l’artífex de la restauració del bisbat ausetà, l’organitzador del nou comtat d’Osona i el fundador dels monestirs de Ripoll i Sant Joan.

L’ historiador Miquel Coll i Alentorn, en el seu llibre Història 2, comenta l’obra repobladora de Guifré el Pilós, i en la pàg. 184 hi exposa: “la vall de Lord degué ser repoblada del 872 al 878 i va servir d’assaig, el 888 és consagrat solemnement el monestir de Santa Maria de Ripoll, la vall d’Artès és ja repoblada el 889; sembla que el mateix any ha estat refeta la vella Ausa (ara Vic), al peu del turó de l’antiga ciutat, i també la ciutat de Manresa”. Seguidament, a la pàg. 239, continua exposant la relació entre Guifré el Pilós i el repoblament de la Plana de Vic: “El 13-I-889 el bisbe Gotmar ve a Tona i hi consagra dalt del turó del castell la parròquia de sant Andreu. El mateix any de la consagració de Tona sabem que la vall d’Artès ja és repoblada, que la vella ciutat d’Ausa ha estat reconstruïda al peu del turó que ocupava el nucli antic, i que ha estat reedificada també Manresa. Entre el 879, que inicia la repoblació del Ripollès i Osona, i la data de la seva mort l’onze d’agost del 897 ¿quantes vegades Guifré no devia haver anat de Barcelona a Vic i a Ripoll, o retornat en direcció oposada?

La meva opinió és que amb aquesta pregunta Coll i Alentorn ens confirma implícitament que el camí de Barcelona a Ripoll passant per Vic era el que es coneixia en aquella època com “el camí de Barcelona”, i que s’ha de considerar com l’imprescindible eix vertebrador del comtat d’Osona. Podem deduir pels textos aràbics que les algarades o asseifes sarraïnes dels anys 897 i 898 tenien com a objectiu trencar aquesta vertebració del comtat osonenc, i per aquest motiu havien d’atacar i destruir el punt central d’aquest “camí de Barcelona”; punt central que es componia de l’antic castell d’Ausa i el nou poblament de Vic.

En el text d’Ibn Hayyàn s’explica que es va fer l’algarada contra la fortalesa d’Awra de la jurisdicció de Barcelona, residència del tirà de Barcelona, a França, que va ser conquerida i cremada. Si acceptem la identificació d’Awra amb Ausa, aquest text ens confirmaria que Guifré el Pilós havia residit llargues temporades en el castell d’Ausa ocupat en la repoblació de Vic. Aquest castell estava fonamentat en l’antic palau o temple romà de la capital osonenca. Més endavant el castell medieval fou residència dels Montcada. I com s’explica en el vol. IV de l’obra Els Castells Catalans, aquest castell medieval a finals dels segle XIX va passar a mans privades i de l’ajuntament, i un grup de prohoms vigatans va aturar la seva destrucció definitiva a causa de la dèria immobiliària. Així s’ha pogut conservar una bona part de l’estructura de l’antic temple romà.

En el seu llibre Vic: una ciutat en el decurs de la història, Vicenç Pascual i Rodríguez escriu: “En arribar a l’antiga Ausa, el comte Guifré en fortificà la part alta com era costum; en millorà i amplià el que ja hi havien fet els francs. Tanmateix, atesa la situació de ruïna en què es trobava la ciutat d’Ausa, i volent aïllar el nucli militar del poblament (que en dificultava la funció defensiva), fundà un barri al peu del turó que rebé el nom de barri d’Ausa o Vicus d’Ausa. Per la seva proximitat al riu i al castell, protegit alhora del fred del Pirineu pel turó, i pròxim al cantó del sol i a la via d’entrada romana, va ser el nucli inicial d‘una nova zona d’assentament de població... Aquesta fundació no es feia amb consciència de creació d’una ciutat, sinó com a reunió d’uns serfs per facilitar l’establiment de població i el desenvolupament de l’activitat agrària, que era l’autèntic objectiu, dins d’una lògica senyorial... Per aquesta causa, no hi havia l’interès de construir altra vegada una antiga ciutat romana, ni tan sols de conservar-ne el nom, ans al contrari, en certa manera es fuig d’aquest plantejament i es crea un emplaçament nou denominat barri de l’antiga ciutat, Vicus Ausonensis... Aquest nucli encabia un complex religiós de tres esglésies, construïdes ràpidament i amb materials molt senzills, possiblement fusta. Així, es restablia la seu de Vic: segurament, l’església propera a la fortalesa quedaria com a capella del castell”.

La denominació de Vicus, doncs, és una conseqüència de la reorganització urbana feta pel comte Guifré, i per tant trobo fora de lloc l’objecció adduïda per la Dra. Bramon dient que el nom de Vicus no existia quan l’any 898 els sarraïns atacaren “Bigus, al camí de Barcelona”. En la seva nota 313 a la pàg. 241 del seu llibre, ens diu que consultem a Joan Coromines, en el seu Onomasticon Cataloniae; en el vol. VIII d’aquesta obra, a la pàg. 9, Coromines escriu: ”MENC. ANT. que surten arreu i a grapats, d’accés tan fàcil. V. Molts testimonis de Vicus en docs. des de 889 “domus” i “ecclesia Sancti Petri” (en Cat. Car.II, 291), villa Vicus (297.9), etc.”.

Així, doncs, seguint a Coromines hem d’arribar a la conclusió de què els textos aràbics eren prou exactes en la seva descripció toponímica, i ens mostren les dues realitats urbanes de la capital osonenca reorganitzada per Guifré el Pilós.

Veiem, doncs, que el text d’Ibn Hayyàn ens informa de la destrucció del castell d’Ausa l’estiu de 897, i les notícies d’Ibn al-Faradí i d’Ibn al-Abbàr ens recorden la batalla que va tenir lloc davant de Vic, en el camí de Barcelona, l’any 898. Els textos dels historiadors sarraïns ens han arribat amb problemes ortogràfics d’escrivania; però, tot i així, hem de reconèixer que tenen tot el seu valor històric perquè ens ajuden a comprendre aquests fets històrics de finals del segle IX a la Catalunya en procés de formació.

Bibliografia

Balañà i Abadia, Pere. 1992. “Sobre Bigues i la investigació toponímica: mètodes i maneres”. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica L-LI: 39-44.

Bramon, Dolors. 2002. De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J.M. Millàs i Vallicrosa). Vic- Barcelona: Eumo Editorial/ I.E.C.

Català i Roca, Pere. 1993. Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Coll i Alentorn, Miquel. 1992. Història 2. Obres de Miquel Coll i Alentorn III. Barcelona: Curial Edicions Catalanes/ P.A.M.

Coromines, Joan. 1997. Onomasticon Cataloniae, vol. VIII (VI-Z).Barcelona: Curial Edicions Catalanes/ “la Caixa”.

D’Abadal, Ramon. 1980. Els Primers Comtes Catalans. Barcelona: Editorial Vicens-Vives.

Pascual, Vicenç. 1998. Vic: una ciutat en el decurs de la història. Vic/Barcelona: Ajuntament de Vic/P.A.M.

Rodríguez Lozano, José A. 1992. “ El nom de Bigues no és àrab”. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica L-LI: 37-39.