Enric de Gràcia, uns quants anys enrere

 

ENRIC DE GRÀCIA, UNS QUANTS ANYS ENRERE

Manuel Coll i Taberner

La distància temporal comporta que els fets passats es vagin oblidant. Tot allò que una generació recorda es va perdent en les següents per la mateixa successió de noves experiències.

Casualment va arribar a les meves mans un llibre de poemes, i fullejant-lo hi vaig veure pel mig el nom de Móra d'Ebre; això em va decidir a llegir-lo amb deteniment.

El seu autor, Enric Balaguer i Mestres, el va publicar l'any 2000 amb el títol Molts anys després.

En el seu pòrtic hi escriu: “ Heus ací, apinyada en un recull, la corrua poètica de poblats i indrets del nostre país difosa, al seu dia, en llibres, opuscles i revistes en part muntanyencs... Les il·lustracions de l'íntim amic Nuet Martí consoliden l'aplec adjunt. Ell fou l'artista cristià que sabé expressar, vigorosament, en múltiples facetes de l'art, la difícil simplicitat i bellesa de la creació amb un desbordant equilibri entre l'acció i la contemplació... Evocant les figures entranyables de l'esposa i de l'amic -cristians, ambdós, de soca-rel i avui, ambdós, estadants al cel- m'abelliria que en els poemes escollits es traslluís l'amor al país que ells fervorosament estimaren”.

Enric Balaguer i Josep M. Nuet eren uns barcelonins de la vila o barri de Gràcia. En Josep M. Nuet hi va nàixer l'any 1914. Va ser membre de la Federació de Joves Cristians (una organització juvenil catòlica). Durant la guerra civil va ser enquadrat en l'exèrcit republicà, i després de la derrota republicana va patir la depuració en un camp de concentració franquista. L'any 1945 es va casar amb Maria Mercè Badia. Tingueren tres fills: Josep, Roser i Eulàlia. En Josep M. Nuet va morir l'any 1988 després d'una vida dedicada a la pintura i a l'escultura, abastant igual la temàtica profana com la religiosa. El seu fill, Josep M. Nuet Badia, li va dedicar un llibre que va titular: Josep Maria Nuet Martí. Notes sobre la seva vida i obres. Fou publicat l'any 2014 amb motiu del centenari del seu naixement.

L'escriptor Enric Balaguer i Mestres va nàixer a Barcelona l'any 1917, i també va participar en el moviment catòlic del barri de Gràcia. De la mateixa manera que Josep M. Nuet, es va veure obligat a combatre en les files de l'exèrcit republicà. En les seves poesies hi trobem referències de la seva participació en la Batalla de l'Ebre. Va desenvolupar la seva vessant artística en el camp de la literatura, destacant en el cultiu de la poesia i en la composició de gojos de caire religiós, fins que va morir l'any 2009.

Del llibre Molts anys després, escrit per Enric Balaguer, he triat tres poesies. Les dues primeres es corresponen amb els seus records de la guerra, i la tercera és una poesia dedicada a la seva esposa. He seguit un ordre cronològic i, així, la primera d'elles porta com a títol el nom de la Vilella Baixa. Des d'aquesta població prioratina, Enric Balaguer fou enviat amb altres soldats cap a la Batalla de l'Ebre en aquell estiu de l'any 1938.

LA VILELLA BAIXA

Mandrosament, plana la llum

sobre el barranc de l'aigua.

El caseriu cau taciturn,

com el ferro de l'àncora.

Pètals de boira entonen el perfil

dels teus murs i teulats, Vilella.

Pendent rocós, sovint

còdols escalonats. I pedra.

Bolcat a l'ombra dels carrers

davallo prest de cursa.

Pilar de somnis, l'ull del pont reté

les aigües mudes.

Sobre l'ara del meu goig, un esgarip:

-Tots, als vehicles!

Pujo rebel, freno el despit.

El jo, trist, desolat, abdica.

Corglaça aquest meu tret il·lús.

Endalt, finestres i portals ulls clucs.

Marxem. Les corbes de nivell en ruta

tinten els pàmpols de verdor.

Transito per camins de pols. I sóc,

carn de metralla, incògnita de lluites.

La segona poesia, dedicada a Móra d'Ebre, parla del seu retorn a l'escenari de la Batalla de l'Ebre, en una visita que recorda un temps tràgic del passat.

MÓRA D'EBRE

Només l'amor em duu a pregar, colpit

per tants equívocs d'una absurda guerra;

pels qui em nodriren a la teva gerra

i amb la mort m'afrontaren pit a pit.

Terreny de pedra adusta a rella i pics.

T'esfondrava l'obús i la vellura.

La gemma del record avui fulgura

al fil del sofriment que ens feia amics.

Torno al balcó del temps. Hi vinc de pas.

Projecto al meu ahir la teva faç

en el mirall de l'Ebre torturada.

Veig la bacina d'or del sol que ens rep,

plena dels fruits de l'ametller i el cep.

I al volt, la mort trencant la riallada.

La tercera poesia triada, de títol Evocació, contrasta amb les dues anteriors. Aquesta poesia està dedicada a la seva esposa Vicenta. Així, està encapçalada per una sentida dedicatòria que diu: “Homenatge a l'esposa (a.c.s.) que m'embellia la cambra de treball amb ramells de flor boscana”.

EVOCACIÓ

Em plau del meu país

damunt la taula del treball tenir

un pom de flor boscana.

El to fulgent, escapadís,

de la rosella gran.

O bé, de campanetes a desdir,

l'efímera rondalla.

I si s'escau,

també el perfum, medicinal,

d'un romaní en florida.

O el blau encís del clavellet de bosc.

O la policromia

de l'arrogant cardot.

Un branquilló mai no desplau

si són nerets d'altura,

d'allà on l'esguard s'afua

ebri de pics i de cel blau.

Voldria en mi la meditació,

malaltissa en color,

de la mimosa.

I res no em fa si m'enardeix la ploma

el rostre eixelebrat

d'un groc de ginestera,

bleix de la terra enclaustrat

en or de primavera.

Voldria sempre en mi l'agresta flaire

d'una mata de boix.

I l'aire

del seu esclat, infós

d'aroma catalana.

Em plau tenir un ramell de flor boscana.

Josep M. Nuet i Enric Balaguer, com molts altres joves catalans, es van veure forçats a participar en una guerra fratricida i, a més, en un bàndol que no era el que es corresponia amb els seus ideals. Per aquestes circumstàncies, els dos artistes graciencs bé es podien acollir al lema que feia servir l'escriptor rus Borís Pasternak: “Presoners del temps, hostatges de l'eternitat”.

*******************************************************************************