La batalla de Martorell de l'any 1114, un problema textual

 

La batalla de Martorell de l’any 1114, un problema textual

Manuel Coll i Taberner

0. Introducció

L'any 1114 les tropes catalanes i les tropes dels almoràvits s'enfrontaren en el terme de Martorell. En les cròniques islàmiques, aquesta batalla campal va quedar registrada amb el nom del Burt, o d'al-Burt.

EL nom Burt d'aquesta batalla s'ha traduït com el Port o el Congost,i per aquesta traducció se l'ha lligat amb el Congost del Llobregat, a la vora del terme de Martorell.

Aquest article és complementari d'un altre que vaig titular “Az-Zaitun i al-Burtat”. En ell feia unes consideracions i unes propostes sobre el nom d'aquesta batalla, i en aquest nou article insisteixo en els seus aspectes militars, històrics i orogràfics. Unes altres qüestions onomàstiques queden fora del meu abast, a l'espera d'un estudiós més capacitat que jo mateix per emprendre-les. El propòsit d'aquest nou article és, doncs, el de cercar el significat correcte del nom aràbic al-Burt, i mirar d'aclarir la seva relació amb la batalla de Martorell de l'any 1114.

1. L'acció militar almoràvit

L’arribada a la Península Ibèrica dels guerrers almoràvits a finals del segle XI va comportar un canvi en la dinàmica peninsular. L’historiador F. Xavier Hernàndez Cardona ho explica en el vol. II de la Història militar de Catalunya, a la pàg. 29: “Els almoràvits, guerrers islàmics procedents del Magreb, desembarquen, a la Península el juny del 1086, comandats per l’emir Iússuf ibn Taxfín. Marxen cap al centre i derroten les forces d’Alfons VI a Sagrajas i aixó suposa una frenada momentània a l’expansió dels regnes i poders feudals peninsulars”.

Seguidament, a les pàgines 32 i 33 escriu: “El 1099 la taifa de Tortosa restava sotmesa als almoràvits... València fou abandonada pels castellans el 5 de maig de 1102, i seguidament els almoràvits imposaren la seva hegemonia en el conjunt de l’orient peninsular... Havent extirpat el tumor cidià de València, i havent unificat políticament, si més no de manera formal, el conjunt d’al-Àndalus, la marea almoràvit es girà novament contra els feudals del nord, per parar-ne l’expansió o fins i tot per fer-los retrocedir. A principis del 1108 un gran exèrcit almoràvit envestí i ocupà la fortalesa castellana d’Uclès, al sud del Tajo, on aconseguí una ressonant victòria. Tot seguit ocupà Ocaña i Conca. L’any següent s’emparà de Talavera i amenaçà Toledo, sotmesa a setge durant un mes. El 1110 els almoràvits ocuparen la taifa de Saragossa, amb la intenció de garantir el govern i la resistència. La guerra continuava a l’oest i els almoràvits conqueriren Lisboa i Santarém el 1111. El 1112 llançaren un atac contra Osca, i el 1114 es produí l’atac contra Catalunya, que acabà en derrota, en la suposada batalla de Martorell o del Burt. Encara el 1115 l’esquadra almoràvit aconseguí Mallorca, i el 1117 l’exèrcit islàmic s’apoderà de Coïmbra”.

2. L’acció militar de Ramon Berenguer III

També al final a la pàg. 33 i començament de la pàg. 34, escriu: “L’ascens almoràvit es produí en paral·lel amb l’enfortiment del comte de Barcelona. L’estat feudal es consolidà amb Ramon Berenguer III (1097-1131) –anomenat “el Gran” per la historiografia renaixentista-, qui imposà o aconseguí un domini directe sobre Besalú, el Vallespir, la Fenolleda, Castellnou i el Perapertusès, així com la vinculació de la Cerdanya al casal de Barcelona. A banda, el seu matrimoni amb Dolça de Provença donà ales a la política d’expansió a Occitània. Des d’un punt de vista geoestratègic “el Gran” va veure condicionada la seva activitat per l’inestable triangle conformat per les rebel·lions i guerres occitanes; el vèrtex ponentí, on va haver de disputar amb andalusins, almoràvits i fins i tot aragonesos; i el vèrtex de migjorn, on Tortosa continuava essent la fita somniada; i encara el triangle es trencava per mar, amb l’expedició a Mallorca i tractats i pugnes amb els genovesos. Sovint “el Gran” va d’haver d’anar de punta a punta del triangle per apagar focs i intentar mantenir la coherència del perímetre... Des de el punt de vista militar, les iniciatives principals es van concretar en la participació en la conquesta de Balaguer (1105), l’expedició a Mallorca (1113-1115) i l’ocupació definitiva de Tarragona a partir del 1118”. Més endavant, a la pàg. 35, continua: L’aliança marítima catalano-provençal i el desig de distints poders mediterranis d’acabar amb l’espina que suposava la Mallorca andalusina, va donar lloc a l’expedició catalano-pisana (1113-1115), que per la seva singularitat i importància tractem en apartat... La pressió almoràvit es feu sentí novament a partir del 1114, un cop liquidat i incorporat al seu imperi el poder taifal dels Banú Hud saragossans. Sembla que hi hagué dues grans expedicions contra Barcelona, una en 1114 i l’altra el 1115, tot i que el conjunt de les fonts i interpretacions són confuses al respecte. Segons la interpretació que fan autors com Soldevila o Sobrequés, la primera expedició sortí de Lleida la tardor del 1114, avançà cap a la Segarra i assolí el pla de Barcelona. Un dels cossos expedicionaris en retirada, però, fou esmicolat al congost de Martorell. Tropes de Girona, Urgell i Cerdanya van perseguir les restes de la columna islàmica fins a Salou. On els catalans els infligiren una nova derrota. “El Gran”, assabentat dels fets a Mallorca estant, va rebre indemnitzacions dels pisans per compensar les possibles pèrdues al comtat en la seva absència. Tanmateix, un cop assaltada la ciutat de Mallorca s’apressà a tornar a Barcelona... Segons interpreten Soldevila i Sobrequés, es va produir una nova expedició almoràvit la primavera del 1115, procedent aquesta vegada de la base tortosina. Els almoràvits arribaren al pla de Barcelona i intentaren de formalitzar el setge de la ciutat, però el retorn del “Gran” amb tropes catalanes, narboneses i llenguadocianes va fer recular els almoràvits”.

3. La croada de Mallorca

A continuació F. X. Cardona explica la croada a Mallorca, de la pàg. 38 a la pàg. 43: “L’expedició pisano-catalana a Mallorca i Eivissa a principis del segle XII –i que va culminar amb l’ocupació, i posterior abandó, de les ciutats de Mallorca i Eivissa- és una de les campanyes més interessants, tant per la bona documentació existent, com per la singularitat dels fets... Coneixem l’expedició amb un cert detall gràcies al Liber Maiolichinus, o Maiorichinus, narració en forma de poema atribuïda a Enric, un capellà de l'arquebisbe de Pisa, que el va escriure, arran de la mateixa conquesta, vers el 1115. En aquesta obra apareix una de les citacions més antigues dels mots català i Catalunya, la qual cosa li afegeix l’ interès de demostrar que a principis del segle XII la percepció que hom tenia de la gent del comtat de Barcelona i del seu entorn era la de catalans”.

Aquesta flota croada va sortir de Barcelona a començaments de l’estiu de 1114, i va costejar fins a Salou i l’Ebre, i d’allí va saltar a Eivissa. Desprès de conquerir Eivissa, la flota croada va salpar cap a Mallorca, i va desembarcar a partir del 22 d’agost a la zona de l’Arenal. Però, l’assalt de les defenses mallorquines es va allargar i fins a la primavera de l’any 1115 no fou conquerida l’Almudaina mallorquina. Durant el setge, però, al campament croat van arribar les notícies de l’atac almoràvit estiuenc de 1114: “A tot això, el comte de Barcelona i el d’Empúries demanaren de tornar a les seves terres, amenaçades per les algarades almoràvits. Sobre aquest afer, el Liber Maiolichinus aporta informació que resulta interessant: el comte va ser informat que els almoràvits havien acampat dalt de Montjuïc, en retrocés des de Girona, d’on venien encalçats pels comtes d’Urgell i Cerdanya. Els catalans els havien fet recular finalment fins a Salou, i Tamarit continuà en mans catalanes. Cal tenir present que les fonts, musulmanes i cristianes, i el mateix Liber Maiolichinus es presten a confusió, ja que hi ha dues algarades contra Barcelona (vegeu vol.I, pàg. 165): una el 1114 –rebutjada a la batalla del Burt o del congost de Martorell- i un altra el 1115, que comportà el retorn de Ramon Berenguer III”.

4. Una anàlisi del text aràbic

La historiadora Maria J. Viguera, en el seu llibre Aragón musulmán, a la pàg. 227, recull l’algarada de Martorell de la següent manera: “En 1114 las fuerzas almorávides bajo el mando del gobernador de Murcia, Ibn Aixa, atacan tierras de Barcelona, y en dos direcciones se retiran; Ibn al-Hajj, que seguramente participó con tropas zaragozanas, volvería por Cervera y Lérida atravesando los Monegros hasta Zaragoza, donde llegó salvo, mientras los levantinos iban hacia el Llobregat, y al pasarlo por el Congost de Martorell sufrieron el desastre que los textos árabes llaman batalla del Puerto, o desfiladero. No murió pues Ibn al Hajj allí, como indica el Rawd al-quirtás, sino un año después, en 1115, cuando bajó en socorro de los cordobeses, en el curso de la grave derrota de los castellanos infligieron entonces a los almorávides, el 26 de julio de aquel año”. Més endavant, la bibliografia anotada en la pàg. 249 ens indica que el llibre Rawd al-quirtàs fou escrit per Ibn Abi Zar, un historiador àrab del segle XIV, i que fou traduït l’any 1964 per l’historiador Ambrosio Huici Miranda.

Veiem, doncs, que el text aràbic que ha arribat als nostres dies ens parla de la batalla del Burt, i que s'ha interpretat com la batalla del Congost de Martorell, perquè aquest Burt del text aràbic s’ha pensat que pot significar Port o Puerto, amb el sentit de pas muntanyenc o desfiladero. Crec que aquesta interpretació desvirtua la importància del fet militar; una batalla campal entre dos exèrcits de categoria no es pot desenvolupar en un port muntanyenc o en un pas estret o congost. Opino que s’ha de qüestionar aquest Burt aràbic, i per aquest motiu cal situar-se en l’espai territorial de Martorell.

5. Una perspectiva medieval de Martorell

Per a situar-me en el Martorell medieval he cregut convenient consultar l’obra Catalunya romànica; en el vol. XX, dedicat al Barcelonès, el Baix Llobregat i el Maresme, es poden trobar unes pàgines sobre el Martorell d’aquella època que he cregut interessants per a poder resoldre el problema del Burt aràbic. Així, a les pàg. 369 i 370,es descriu l’antic Martorell: “La vila de Martorell, bastida entre l’Anoia i el Llobregat, és un encreuament històric de camins... Per a Durán i Cañameras la formació de Martorell s’hauria originat a l'entorn d’un mercat sorgit entre dos cruïlles de camins: el Pont del Diable i el Pontarró...El mercat de Martorell ja existia el 1032 i tenia mesura d’ordi i d’oli pròpies. El comerç circula pels camins, i el terme de Martorell era una malla de camins... El pont construït per les legions romanes sobre el Llobregat (segle I a. C.), era l’eix ordinador d’aquesta xarxa de camins... La posició estratègica de Martorell ha condicionat la seva història i la seva estructura urbana. La vila és construïda de manera esglaonada sobre la falda de la serra de les Torretes, al peu del camí del Mercadal, entre l’Anoia i el torrent Pregon, a l’entrada del Congost”.

Seguidament, a les pàg. 371 i 372, s’explica sobre el pont del Diable: “El pont de Martorell és construït en un lloc estratègic, vora el congost de Martorell, escanyall de la Serralada Litoral, poc desprès que en plena Depressió Prelitoral, hi desguassi per la dreta l’Anoia... El pont romà de Martorell, construït en època d’August, era l’únic pont de la part baixa del Llobregat fins a la construcció del pont de Sant Boi al segle XIV. Un precepte de Carlemany atorgat en benefici d’un fidel seu anomenat Joan Hispà es refereix amb tota versemblança a aquest punt de Martorell... Carlemany, vers el 795, donà al seu fidel Joan Hispà uns predis (el vilar de Fonts) a la Narbonesa com a recompensa per haver guanyat una batalla als sarraïns al pagus de Barcelona, al lloc que anomenen el Pont: “in locum ubi dicitur ad Ponte”. Tot i la victòria, el precepte no diu pas –i això és molt significatiu- que Hispà hagués conquerit el lloc. D’altra banda, el fet que el sobirà carolingi recompensi el súbdit hispà amb uns predis al pagus de Narbona acaba de confirmar que el lloc del Pont encara no havia estat guanyat a l‘enemic. La conquesta definitiva del lloc de Martorell i del pont sobre el Llobregat encara tardaria uns anys a ser possible. Probablement s‘esdevingué en temps del comte Guifré I; és de l’època del seu fill petit Sunyer, successor de Guifré Borrell, una menció que, amb totes les reserves, s’hauria d’estudiar si pot correspondre o no a Martorell. Bé que no duu data, segurament es devia redactar vers el 911 o poc abans, perquè és la donació que el comte Sunyer fa a la seva muller Aimild. El pergamí mal conservat i per això incomplet, consigna que li dóna, al comtat de Barcelona, la villam Kastellionem (Sant Boi de Llobregat) i, a més d’altres llocs difícils d’identificar –bé que podrien ser tots situats al Llobregat-, la “vilam Martyres cum suis mancipiis”.

També en la pàg. 372 es parla d’una capella medieval de Martorell: “La capella de Sant Bartomeu era situada al solar de l’antic escorxador, prop del pont del Diable, al qual donà nom durant l’edat mitjana”. I a la pàg. 378, sobre l’antiga església de Santa Margarida de Martorell, s’explica: “És situada a la plana de l’Anoia, a la dreta del riu, vora del cementiri de Martorell... L’església s’alça en un lloc habitat d’antic... Del temps de la marca del Llobregat, tenim notícia d’una batalla lliurada entre francs i sarraïns vers el 791 en un lloc que s’ha d’identificar amb la rodalia del pont de Martorell, tot i que el precepte carolingi assenyala que s’esdevingué, dins el pagus de Barcelona, al lloc del Pont. En aquesta batalla, un tal Joan Hispà, que posteriorment fou recompensat per Carlemany amb terres a la Narbonesa tingué una victòria sobre els sarraïns... Santa Margarida era la parròquia del monestir de Sant Genís de Rocafort, fundat el 1042 pels senyors de Castellví de Rosanes”.

Crec que en aquesta descripció del Martorell medieval, mostrada a l’obra Catalunya Romànica, es troba la resolució del problema textual que presenta la batalla del Burt de 1114 entre sarraïns i catalans. El precepte carolingi de l’any 795 menciona la batalla en la que s’enfrontaren tropes sarraïnes i tropes franques l’any 791. Les tropes carolíngies estaven comandades per un tal Joan Hispà, i pel que explica el precepte la batalla va tenir un resultat victoriós per a les tropes franques. Aquest precepte carolingi dóna el nom del Pont al lloc on es desenvolupà la batalla. Hem de tenir en compte que l’any 785 s’havien obert les portes de la Girona sarraïna al poder carolingi, i que l’any 801 tingué lloc la conquesta franca de la ciutat de Barcelona que estava ocupada pels sarraïns. Aquesta expedició franca de l’any 791 s’ha de considerar, doncs, una incursió de reconeixement del terreny i de preparació de la subsegüent conquesta de la Barcelona sarraïna.

Inversament a la situació de l’any 791, les tropes almoràvits van envair la plana de Barcelona dues vegades, l’any 1114 i l’any 1115, amb tota la intenció de conquerir o destruir la ciutat barcelonina; que era la capital comtal d'on sorgien els atacs contra els territoris sarraïns de Lleida i Tortosa.

L’expedició almoràvit de l’any 1114 va arribar fins a terres gironines i urgellenques, i amb el botí recollit es presentaren en el pla de Barcelona i s’instal·laren en les altures de Montjuïc. La seva estada a Barcelona va donar temps per a que s’organitzés un conjunt de tropes d’Urgell, Cerdanya i Girona que seguiren a les tropes sarraïnes. Aquestes tropes catalanes atacaren als sarraïns en el moment que consideraren més oportú, en les proximitats del congost de Martorell, en el lloc del Burt segons el text aràbic.

6. Una proposta interpretativa del lloc del Burt

La comparació de les dues batalles al voltant de Martorell, la de l’any 791 i la de l’any 1114, crec que ens obliga a reflexionar críticament sobre l’expressió “el Burt” del text aràbic. La meva opinió és que en el text aràbic es va produir un error d’escrivania, i que l’expressió aràbiga correcta que va quedar amagada darrere d’aquest error d’escrivania és la de “el Bunt”.

Aquesta forma d’expressió aràbiga “el Bunt” es correspon amb la forma catalana “el Pont”. La dificultat fonètica de l’idioma aràbic que té amb la pronunciació de la consonant –p-, va portar a que les paraules hispàniques començades amb aquesta consonant fossin adaptades a l’idioma aràbic amb la consonant -b-. L’alternativa vocàlica entre la –o- i la -u- també és característica del idioma aràbic. Un exemple d’aquesta adaptació el tenim amb el nom homònim de la taifa medieval d’Alpuente o Alpont, que en els escrits aràbics es troba escrita com al-Bunt. La taifa va sorgir en el segle XI comandada per la família d’ascendència berber anomenada Banú Qàsim. Aquesta taifa estava enclavada entre la d’Albarrasí i la de València, i tenia el seu centre en la població que li donava el nom. Actualment la població d’Alpuente o Alpont està enclavada en la comarca dels Serrans o Serranos i forma part de la Comunitat Valenciana. El nom d’aquesta població ve motivat per un antic aqüeducte que es conserva en el seu terme.

La conclusió que crec més adient és que molt possiblement, l’any 1114, les tropes sarraïnes després de depredar els voltants de Barcelona se’n tornaren confiades cap al pont de Martorell. El pas de tropes nombroses per aquest pont medieval no es podia fer corrent i de pressa i, per tant, això va donar temps a les tropes catalanes a preparar un atac sorpresa. Segons el que escriu Maria J. Viguera podem pensar que primer travessarien el Llobregat les tropes saragossanes d’Ibn al-Hajj en direcció cap a Lleida, i un cop allunyades aquestes els catalans haurien atacat a les tropes llevantines del governador de Múrcia anomenat Ibn Àixa. En aquesta batalla campal al voltant del Pont o Bunt van resultar guanyadors els catalans.

Un cop acabada la batalla i reorganitzats els dos exercits, els sarraïns continuaren el seu camí cap al sud i els catalans els perseguiren. Aquesta persecució catalana va evitar que els sarraïns s’aturessin a destruir una altra vegada els territoris penedesencs fins al castell de Tamarit. No es van conformar, però, els catalans amb aquesta defensa del seu territori, sinó que inclús es van tornar a enfrontar amb les tropes sarraïnes al voltant de Salou, ja en terres andalusines; i on sembla que igualment les tropes comtals van sortir victorioses d’aquesta altra batalla campal. Aquestes derrotes de la columna llevantina del governador Ibn Àixa van provocar que l’any següent, el 1115, les tropes almoràvits tornessin a intentar la destrucció de Barcelona; la qual va poder ser evitada per Ramon Berenguer III que va tornar expressament de Mallorca per aquest motiu.

7. Les darreres batalles campals de Martorell

En el vol. I de la Història Militar de Catalunya, a la pàg. 165, F. Xavier Cardona escriu: “Encara hi hagueren expedicions contra Barcelona en el període almoràvit. Foren els darrers intents per invertir el devenir de la història. El 1107, una primera incursió atacà les fortaleses del Penedès, sense poder arribar, però a Barcelona. El 1114, acabdillats per Muhàmmad ibn al-Hàjj i Muhàmmad ibn Àixa, els almoràvits parteixen de Lleida, però en l’atac són derrotats al congost de Martorell, a la batalla del Burt. El 1115, el governador almoràvit de Llevant i Saragossa, Abú Bakr ibn Ibrahim ibn Tifiluít posà setge a Barcelona. Ramon Berenguer III, embrancat en l’expedició pisana (amb aliats de la ciutat de Pisa) contra Mallorca, va haver de tornar en suport de la capital; en els enfrontaments que es van succeir els almoràvits foren derrotats. La batalla de Barcelona havia acabat i la ciutat com a baluard d’avançada de la Marca havia complert la seva funció històrica”.

Amb aquest resum de les darreres batalles que els sarraïns presentaren al voltant de Barcelona, podem concloure que a partir de l’any 1115 les forces sarraïnes ja no traspassaren més el pont de Martorell. I així, doncs, la clau d’entrada del territori barcelonès que per als sarraïns era “el Bunt “ ja no va aparèixer mai més en els textos aràbics com a lloc d’enfrontament amb les tropes catalanes del segle XII.

Bibliografia

Balañà i Abadia, Pere. 1997. L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Clopas i Batlle, Isidre. 1991. Toponímia històrica de Martorell. Martorell: Ajuntament de Martorell.

Hernàndez Cardona, F. Xavier. 2004. Història militar de Catalunya, 2 vol. Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Jover Zamora , J.M. (dir). 1994. “Los reinos de taifas de al-Andalus en el siglo XI”, en Historia de España-Menéndez Pidal, vol. VIII-I. Madrid: Espasa Calpe.

Pladevall i Font, Antoni (dir).1992. Catalunya Romànica, vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Sanchis Guarner, Manuel; Tarradell, Miquel. 1988. Història del País Valencià, vol. I. Barcelona: Edicions 62.

Viguera, Maria J. 1988. Aragón Musulmán. Zaragoza: Mira Editores.