LA CARTA DE RIBARROYA EN L'ARXIU DE LA CASTELLANIA D'AMPOSTA
LA CARTA DE RIBARROYA EN L'ARXIU DE LA CASTELLANIA D'AMPOSTA
Manuel Coll i Taberner
Introducció fronterera
El rei aragonès Alfonso I el Batallador, l'any 1132, va dirigir el seu afany militar contra els territoris de Lleida i Tortosa des de Saragossa. Amb aquesta finalitat conqueridora, a finals d'aquest any, un destacament de tropes aragoneses va ocupar el castell d'Horta de Sant Joan. En la primavera de l'any següent el rei i les seves tropes van baixar Ebre avall per conquerir Mequinensa. Seguidament passaren al Matarranya per conquerir Faió, Nonasp i Batea, enllaçant així amb Horta. Després les tropes reials es proposaren la conquesta de Fraga. El setge de Fraga es va perllongar un any i finalment, el 17 de juliol de 1134, el rei aragonès fou completament derrotat pels almoràvits.
L'historiador asconenc Josep Serrano Daura ha estudiat aquesta etapa medieval desenvolupada en aquest espai fronterer tortosí i lleidatà. Així, l'any 1997 va publicar un estudi que va titular: Berrús i Riba-roja d'Ebre (Ribera d'Ebre), del Regne d'Aragó els segles XII i XIII. En ell va presentar una carta trobada en l'Arxiu Històric Nacional de Madrid, -AHN-, Ordes Militars, Sant Joan de Jerusalem, Castellania d'Amposta, Comanda de Vilalba, carpeta núm. 690, doc. núm. 15. Aquesta carta està publicada al final del seu estudi a l'Apèndix I.
En aquest document trobat en l'arxiu de l'orde de l'Hospital està recollit l'acte d'empenyorament d'una vila anomenada Ribaroia. Per la semblança d'aquest nom de lloc amb el de la Riba-roja ebrenca, Josep Serrano va creure que aquesta carta feia referència als anys en que Alfonso I el Batallador va atacar la frontera tortosina entre 1132 i 1134. El motiu del meu present escrit és mostrar que aquesta carta de Ribaroia no té res a veure amb el territori ebrenc i que, per tant, Alfonso I el Batallador no va conquerir Riba-roja d'Ebre en la seva darrera campanya militar.
El document de Ribaroia
L'estudi esmentat de Josep Serrano Daura fou publicat en Quaderns d'Història Tarraconense XV, entre la pàgina 54 i la 65. El document de Ribaroia, escrit en llatí en l'apèndix I, ocupa la pàgina 64. D'aquesta manera hi està transcrit:
(1133-¿?-, maig, 13.
El cònsol Llop Díaz i la seva esposa Heldonza penyoren la vila i termes de Riba-roja, amb els seus rústics pobladors, llurs pertinences i els drets que els pertoquen per 400 morabatins a Guillem d'Estela, la seva esposa Jordana i els seus fills (*).
(*) AHN, Comanda de Vilalba, carpeta 690, doc. núm. 15.
Sub nomine Sancte et Individue Trinitatis, Patris et Filii et Spiritus Sancti, amen. Ego, consul Lupus, una cum coniuge mea, comitissa Heldonza, nullo cogentis imperio nec suadentis articulo, sed propria atque spontanea voluntate, inpignoramus vobis, domino Guillelmo del Estela, et ad vestra mulier, domina Iordana, et filiis vestris, ipsa villa ut vocitant Ribaroia, cum suis rusticis et cum omnis pertinenciis illius ville inter et foris, cum facendera et cum botillas et cum omne servicio quod pertinet ipsius ville, quod facere solent consuli Lupi, facere faciant vobis, Guillelmo Stele, precio CCCC morabatinos bonos derecheros per dare et per prendere, ut ab isto die vel in antea possideatis vos dominus Guillelmus de l'Estela, et uxor vestra, domina Iordana, et filiis vestris ipsa villa supra scripta impignoramento usque redeant vobis vestros morabatinos, absque mala voce.
Et de hoc factum vel affirmatum sunt fiddeiussores Sanz Diaz, frater consuli, et Garcia Bermudez et Petro Fortunione de Roiola et Enego Oreia de Antelena.
Et si nullus homo fecerit contraria illius ville quod vocitant Ribaroia ad dominus Guillelmus de Estela, sit anatema et vadat in inferno inferiori cum Iuda traditore et cum ceteris demoniis.
Et de hoc factum sunt testes: Didago Diaz de Velascori et Petro Zamora et Ennego Fortuniones, et Lop de Fogana et etiam Garcia Tazon et Petro Semenez de Alesanco, et domino Galindo et Sancio Acenarez et Garcia Lopez de Tortillas, et Martino Sanz de Iardero et Petro Vlazquez; et omne Curie consuli sunt testes. Garcia Pitella et Garcia Sanz et Ferragut, et Petro Garcez et alios alchaldes, Garcia Salvadorez et Pardo et omne consilium naiera, tam viris quam mulieribus, quid de occulis vidimus et de aures audivimus hic ad roborandam cartulam ipsam tibi tradimus.
Terci idus in mense maio.
Podem observar que en el primer paràgraf del document s'expliquen totes les condicions de l'empenyorament. El cònsol Lope Díaz i la seva esposa, la comtessa Heldonza, empenyoren la vila de Ribaroia a Guillem d'Estella i família per 400 morabatins de bona llei. En el segon paràgraf es dóna el nom de quatre fiadors que garanteixen l'acte d'empenyorament. És colpidor el tercer paràgraf per la temible maledicció religiosa que amenaça a qui vulgui atemptar contra el lloc de Ribaroia o contra Guillem d'Estella. Aquesta substanciosa imprecació pareix indicar-nos que l'escrivà va ser un personatge clerical. El quart paràgraf conté els noms dels testimonis de l'acte fet a Nájera. Al final es dóna la data incompleta de la carta; aquesta manca de l'any no és pròpia de l'escrivania catalana. Sí que es pot observar aquesta carència en uns altres documents castellans de la mateixa època.
Els topònims principals: Ribarroya, Nájera i Estella
En la meva opinió, el topònim determinant d'aquesta carta és Naiera. Tot el consell de Naiera va ser testimoni de l'acte d'empenyorament de Ribaroia a Guillem d'Estella. Hem de situar, doncs, en la localitat riojana de Nájera la reunió de totes les personalitats anotades en el document.
El nom de Nájera ens centra geogràficament i ens ajuda a apropar-nos a la ciutat navarresa d'Estella, situada en el camí entre Pamplona i Nájera. Igualment, la capital històrica riojana és el nexe d'unió amb la soriana Ribaroia. Aquesta localitat soriana està situada a mig camí entre Sòria i Almazán, seguint el curs del riu Duero, i emplaçada en la seva riba esquerra. Actualment aquesta localitat s'escriu amb dues erres en la tercera síl·laba i amb una i grega en la darrera síl·laba, o sigui Ribarroya.
Els territoris d'aquestes tres poblacions foren ocupats pels àrabs i els berbers de religió islàmica en els començaments del segle VIII. A partir dels començaments del segle X foren recuperats pels regnes cristians.
La ciutat d'Estella fou fundada al voltant de l'any 1090 per Sancho Ramírez, rei de Pamplona i Aragó, a prop del primitiu burg de Lizarra, que havia estat reconquistat per Sancho Garcés I en l'any 914. Aquest nom navarrès del lloc de Lizarra, situat al costat del riu Ega, té el significat de lloc de freixes en l'idioma basc. Aquest nom, però, es va entendre com a izarra, que vol dir estrella en basc. Per aquesta confusió, els nous pobladors van traduir Lizarra per L'Estella en els seu idioma romanç del segle XI. Així, l'escut de la ciutat està constituït per una estrella de vuit puntes des de l'edat mitjana.
El mateix rei pamplonès Sancho Garcés I, amb col·laboració amb Ordoño II de Lleó, va conquistar Nájera l'any 923. Sancho Garcés I va deixar una bona part de La Rioja, centrada en Nájera, al seu fill García Sánchez amb la denominació de Regne de Nájera. A l'any següent, però, el califa Abderramán III va destruir Pamplona com a càstig pels atacs del rei pamplonès. Sancho Garcés va morir poc després, l'any 925, i seguidament el seu fill García Sánchez va traslladar la seva residència a Nájera. A causa d'aquest trasllat va passar a titular-se rei de Nájera i Pamplona.
S'han donat diverses explicacions del nom de Nájera. Penso que la més apropiada és la que es fa derivar de l'antropònim o nom personal aràbic al-Nájjar, amb l'afegit del sufixe -a que va ser usat per a crear el nom d'altres poblacions andalusines.
Ribarroya és actualment una petita localitat soriana que pertany al municipi d'Aldealafuente, i forma part del partit judicial de Sòria. Està inclosa en la comarca del Campo de Gómara i està emplaçada a uns 22 km al sud de la capital soriana. La repoblació de Sòria fou obra d'Alfonso I el Batallador entre els anys 1109 i 1114. Amb la seva mort a l'any 1134, el territori de Sòria va passar a formar part del regne castellà.
Els topònims secundaris
En la carta de Ribaroia hi trobem uns quants noms de lloc que acompanyen a noms personals. Aquests topònims van precedits per la preposició -de-. Podem considerar-los com una important dada auxiliar per a concretar la identificació dels personatges, i així evitar dubtes en cas de noms personals repetits.
En aquesta carta, els personatges que podem incloure en aquesta normativa onomàstica crec que són: Pedro Fortuñones de Roiola, Íñigo Oreja de Antelena, Diego Díaz de Velasco, Pedro Ximénez de Alesanco, García López de Torrillas i Martín Sanz de Lardero. Tots aquests topònims que acompanyen als noms personals d'aquests personatges formen part de La Rioja. No he pogut localitzar el lloc que sembla acompanyar a Lope de Fogana.
El lloc de Roiola es podria correspondre en l'actualitat amb el lloc de Royuela, situat al sud de la Rioja, en la comarca de Cameros, que dóna nom a una ermita riojana. En el castellà medieval és corrent la diftongació de -o- a -ue- en la segona síl·laba.
La medieval Antelena es la precedent de l'actual població d'Entrena, situada a uns 12 km al sud de la ciutat de Logronyo. Ja en l'època medieval, el nom original d'Antelena va derivar a Entrena.
La localitat de Velasco pertany actualment al municipi d'Herramélluri, i està situada a la vora del riu Tirón, a l'oest de Nájera.
El nom de lloc d'Alesanco acompanya a Pedro Ximénez o Jiménez. La població riojana d'Alesanco està situada a 15 km a l'oest de Nájera.
El topònim que acompanya al personatge García López de Tortillas crec que s'ha de corregir. Penso que aquest Tortillas s'hauria de rectificar com Torrillas. Aquesta antiga vila riojana de Torrillas estava situada al sud de la ciutat de Logronyo, i ara ja forma part del cinturó urbà de l'actual capital de La Rioja. En l'època medieval s'anomenava carrera de Antrena al camí que sortia de la localitat de Antelena i que passant per Lardero i Torrillas feia cap a Logronyo, a la vora de l'Ebre.
El personatge anomenat Garcia Tazon podria també haver sofert un problema d'escrivania. Potser el seu nom correcte podria haver estat García Tizón. El nom de Tizón era portat per una important nissaga navarroaragonesa.
El germà del cònsol Lope Díaz de Haro, que en el segon paràgraf actua de fiador, Sanz o Sancho , va estar relacionat amb la localitat de Treviana; va ocupar el càrrec de tenente d'aquest lloc de La Rioja, i era el responsable feudal d'aquesta població davant del rei castellà. Treviana està situada a uns 10 km al nord d'Herramélluri, i a uns 20 km a l'oest de la riojana ciutat d'Haro.
Podem considerar, doncs, que la carta d'empenyorament de Ribaroia és una carta riojana, tant pel lloc on fou composta, a Nájera, com pels llocs que servien per a identificar a la majoria dels personatges anotats en ella.
El pare del cònsol Lope Díaz
El progenitor de l'actor principal de la carta, el cònsol Lope, va ser Diego López I de Haro, anomenat el Blanco. Era fill del comte Lope Íñíguez i de la comtessa Ticlo Díaz, i va ser el tercer senyor de Biscaia entre els anys 1093 i 1124 aproximadament. En el seu temps, La Rioja era una continuació de Biscaia i Àlaba des del punt de vista de l'acció repobladora. Amb la crisi del regne de Pamplona de l'any 1076, Alfonso VI de Castella es va apropiar de les terres riojanes i va posar el comandament de la ciutat de Nájera en mans del senyor de Biscaia i Haro. S'ha de tenir en compte que els senyors biscaïns estaven lligats per relacions de parentesc amb els seus veïns de la Castilla Vieja, del nord de Burgos. A la llarga, aquesta relació de proximitat castellana i biscaïna es va imposar per sobre dels lligams polítics dels biscaïns amb Pamplona.
Mentre va manar Alfonso VI, el comte Diego López el Blanco, a més de senyor de Biscaia i Àlaba, va anar acumulant les tinències de Buradón, Haro, Nájera i Grañón. Aquesta carrera ascendent de Diego López va quedar aturada quan Alfonso I d'Aragó es va casar amb la reina castellana Urraca, la filla d'Alfonso VI de Castella, l'any 1109. Les disputes d'aquest problemàtic matrimoni van comportar que una part de la noblesa castellana donés el seu suport a Urraca i una altra part al rei aragonès. El biscaí Diego López es va posar al costat de la reina Urraca l'any 1110, i per aquest motiu Alfonso I d'Aragó el va relegar i el va substituir en diversos càrrecs i tinències. Així, les tinències de Nájera i Grañón foren ocupades pel pamplonès Fortún Garcés Cajal l'any 1113. Per aquest menyspreu, el riojà Diego López es va rebel·lar l'any 1116 i Alfonso I va encerclar el castell d'Haro. Així assetjat, el comte Diego López es va rendir i es va veure obligat a renovar les seves obligacions feudals.
La pacificació momentània de l'any 1116 va comportar que Diego López continués amb la tinència d'Haro, i que ajudés a Alfonso I en l'assetjament de Saragossa i la seva conquista l'any 1118. Aquesta bona relació es va acabar l'any 1124, quan Diego López va encapçalar una segona rebel·lió acompanyat d'altres senyors biscaïns. El rei aragonès es va desplaçar a La Rioja i va conquerir el castell d'Haro i més territoris d'aquests senyors biscaïns. Un cop restablerta l'autoritat reial, el vençut Diego López va perdre la tinència d'Haro i va quedar marginat del favor reial. Per tot això, a partir de 1124, Diego López ja no es troba més en la documentació reial. Amb la pèrdua de la seva principal tinència d'Haro, la família de Diego López es va traslladar a Nájera.
Diego López es va casar amb María Sánchez i els seus fills barons foren: Lope Díaz, el quart senyor de Biscaia; Sancho Díaz, el tenente de Treviana; Fortún Díaz, i Gil Díaz.
Alfonso I el Batallador, de La Rioja a Fraga
El matrimoni d'Alfonso I el Batallador amb Urraca de Castella i Lleó va comportar que el rei aragonès tingués pretensions de domini sobre els territoris castellans. La reina Urraca ja havia estat casada amb Raimundo de Borgonya, amb qui havia tingut una filla, Sancha, l'any 1095, i l'infant Alfonso Raimúndez, el futur Alfonso VII, l'any 1105. El seu marit Raimundo de Borgonya, però, va morir l'any 1107.
El rei Alfonso VI va morir l'any 1109 i els nobles castellans van obligar a la seva filla viuda Urraca a casar-se amb Alfonso I el Batallador, perquè consideraren que ella sola no seria capaç de dirigir Castella i Lleó. Així, a finals de l'any 1109 ja estaven casats. Des d'aquest moment, Alfonso I d'Aragó es considerava emperador de tota Espanya. A l'estiu de 1110, però, es va produir un primer trencament de les relacions matrimonials que va suposar un desgavell en els plans de govern de l'aragonès. La noblesa castellanolleonesa es va dividir en partidaris d'Urraca o d'Alfonso I, i de les desavinences matrimonials es va passar a una guerra civil intermitent.
En les seves anades i tornades per terres de Castella i Lleó, Alfonso I havia de passar pels camins dels territoris de La Rioja i de Sòria. Per aquest motiu va posar en els seus castells principals a tenentes de la seva confiança, després de destituir d'aquesta funció als que havien recolzat a Urraca. A causa d'això fou destituït Diego López el Blanco de tenente de Nájera i Grañón, en el camí cap a Burgos. Podem considerar, doncs, que durant aquest regnat els territoris de La Rioja i Sòria foren dominis aragonesos i no pas castellans.
En substitució de Diego López, a La Rioja, el rei aragonès va col·locar de tenente de Nájera i Grañón a Fortún Garcés Cajal, el seu majordom i home de confiança. En la soriana Ribarroya va donar el càrrec de tenente a Fortún Íñiguez de San Celedonio.
El 8 de març de l'any 1126 va morir la reina Urraca. En aquell moment Alfonso I estava atacant terres andalusines. La va succeir el seu fill Alfonso Raimúndez, proclamant-se rei en la ciutat de Lleó. El nou rei de Castella i Lleó i el rei aragonès van signar las Paces de Támara l'any següent, i per aquest tractat Alfonso I es va retirar del territori castellà.
En el mes de novembre de 1127, el jove rei castellà Alfons VII es va casar amb Berenguela, filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. Tot i així, el rei aragonès va continuar mantenint la seva presència a La Rioja al·legant que havia estat territori pamplonès, i en les terres de Sòria per la seva particular obra repobladora.
L'any 1132, Alfonso I es va desplaçar a Logronyo, i en el mes de maig estava en la ciutat de Sòria. L'estiu el va passar a Saragossa planejant un atac a les terres de Lleida i Tortosa. Passat l'estiu va pujar per l'Ebre fins a La Rioja amb l'objectiu de supervisar unes tales d'arbres en els boscos de San Millán de la Cogolla. Aquesta fusta riojana s'havia d'emprar en construir una flota fluvial que portaria les tropes aragoneses de Saragossa cap a les terres tortosines i lleidatanes.
Mentrestant s'armava la flota fluvial, una avançada de tropes aragoneses es va desplaçar fins a terres tortosines i va conquerir el castell d'Orta, l'actual Horta de Sant Joan en la comarca de la Terra Alta. Aquest castell podria servir de base per a un futur atac a Tortosa.
El mes de maig de 1133, la flota fluvial saragossana baixà Ebre avall dirigint-se cap al setge de Mequinensa. Al final del mes de juny la fortalesa mequinensana fou assaltada i els seus darrers defensors foren decapitats. Aquesta cruel acció del rei Alfonso I volia ser un avís i una amenaça per a les altres fortificacions dels almoràvits que s'entestessin en resistir com la de Mequinensa. El següent objectiu del rei aragonès era la ciutat de Fraga, la fortalesa lleidatana des d'on sorgien les algarades alarbs contra les terres aragoneses de Barbastre i Montsó.
La campanya de Fraga, de l'èxit a la derrota
Conquerida Mequinensa, la tropa fluvial aragonesa va passar a Faió, a la banda dreta de l'Ebre, en la desembocadura del riu Matarranya. Un cop ocupat Faió els militars aragonesos seguiren el Matarranya fins a Nonasp on es van apoderar del seu castell. Nonasp està situat en la confluència del riu Matarranya i de l'Algars. Els aragonesos continuaren pel camí del riu d'Algars i anaren ocupant les defenses islàmiques fins a Batea. Així pogueren enllaçar amb les terres del castell d'Orta que ja estava en les seves mans. El rei Alfonso I va atorgar aquestes terres del Matarranya a tres cavallers que probablement portaren a terme la conquesta dels castells matarranyencs, des de Faió fins a Batea inclosa.
Estant a Mequinensa el rei aragonès va redactar una carta de donació dels castells del Matarranya i de l'Algars a finals de juny de 1133. Els cavallers que mereixeren aquesta donació foren: Pedro de Biota, adalil reial; Íñigo Fortuñones, i Ximén Garcés. Es destacable la titulació militar que li donà el rei aragonès al seu comandant Pedro de Biota “meo adalile”, que mostra la relació cultural dels aragonesos amb els seus rivals islàmics.
L'atac a Mequinensa havia estat un triomf per als aragonesos i en aquell estiu de 1133 ja comptaven amb un conjunt de castells que apuntaven cap a Tortosa. Alfonso I, però, no podia avançar cap al Mediterrani deixant-se a l'esquena els almoràvits lleidatans. Per això, en el calorós mes de juliol, els aragonesos es van posar en marxa cap a Fraga.
Deixant la seva esquena ben resguardada, en ple estiu, Alfonso I va pujar Segre amunt pels termes de la Granja d'Escarp i de Seròs per a plantar-se davant de Fraga. El setge es va perllongar fins al mes d'octubre. Les pluges i les riuades tardorals van aturar l'activitat militar fins a l'any nou.
Els almoràvits lleidatans van intentar aixecar el setge, però el rei aragonès va resistir els atacs i va passar la primavera esperant la rendició incondicional dels fragatins. D'aquesta manera es va arribar a l'estiu en què es va complir un any de setge. Pareixia, doncs, que Fraga no resistiria gaire més; però els dirigents almoràvits van decidir organitzar una potent expedició d'ajut. Aquesta ben meditada expedició estava composta per genets de Lleida, encapçalats pel seu governador Abd Allah ben Yyad, tropes a cavall del governador de Múrcia i València, anomenat Yayha ibn Ganiya, acompanyades d'un comboi d'avituallaments per als fragatins, i uns dos mil genets enviats des de Còrdova comandats per Zubayr ben Amr al-Lamtuní.
Les tropes almoràvits es van reunir a Lleida i des d'allí es va dirigir cap a Fraga. Aquesta vegada els almoràvits portaven ben pensada la seva tàctica militar i les tropes aragoneses es van veure sorpreses per un ben calculat atac. A primera hora del matí, els almoràvits es van llançar sobre el campament aragonès. De seguit, el rei aragonès va fer formar les seves tropes a cavall per a contraatacar en camp obert. Davant de la sortida dels aragonesos, els almoràvits van fer veure que es retiraven. Aquesta acció de retirada era una de les seves tàctiques preferides en camp obert, acció militar que els castellans anomenaven tornafuye.
Aquestes tropes almoràvits en aparent retirada van portar al rei Alfonso cap a una trampa, en la que les tropes aragoneses es van veure envoltades per dos cossos almoràvits que esperaven amagats. S'ha calculat que el rei Alfonso va recórrer una bona distància des de les afores de la ciutat de Fraga en direcció cap al torrent de la Clamor, i en la partida anomenada Monreal o Mont-ral va tenir lloc la batalla final.
En aquesta partida fragatina de Mont-ral, l'exèrcit almoràvit va aniquilar completament l'exèrcit aragonès, i el rei, protegit per un petit grup de cavallers, va haver de fugir cap a Saragossa. Quan els pobladors de Fraga es van assabentar de l'èxit almoràvit, van sortir de la ciutat i assaltaren el campament aragonès, saquejant-lo i fent presoners als que no es van resistir. S'ha arribat a la conclusió que el dia en què va tenir lloc aquesta fatal derrota aragonesa fou el dimarts 17 de juliol de 1134.
La mort d'Alfonso I el Batallador i el seu testament
Durant el mes d'agost de 1134, el rei Alfonso I es va moure entre Saragossa i Osca. Va estar ocupat anomenant substituts per a les vacants administratives i eclesials que havien quedat buides a conseqüència de la batalla de Fraga. A començaments de setembre es va dirigir a Sarinyena on va ratificar el testament que havia atorgat l'any 1131. En aquest controvertit testament, Alfonso I deixava el Regne d'Aragó a tres ordes de caire militar o caritatiu originals de Terra Santa: l'Orde del Temple, l'Orde de l'Hospital i l'Orde del Sant Sepulcre. Uns dies després, el 7 de setembre de 1134, en les proximitats de Sarinyena, va morir el Batallador.
El seu germà Ramiro, bisbe de Roda i Barbastre, el va portar a enterrar a l'abadia de Montearagón.
La mort del Batallador i la pugna per la seva successió va donar un respir als almoràvits, que aprofitaren per recuperar molts castells que havien perdut per la seva acció militar. Així, els castells fronterers de Mequinensa fins a Horta de Sant Joan tornaren a mans islàmiques.
Fou a la ciutat francesa de Baiona on Alfonso I va redactar el seu enrevessat testament. L'agost de 1130 va reunir a les seves tropes navarroaragoneses per anar a conquerir el port cantàbric emplaçat en la confluència dels rius Nive i Adour, que els romans anomenaren Lapurdum. Va travessar els Pirineus i amb l'ajut de tropes gascones va assetjar Baiona fins a finals de 1130. En la primavera de 1131 va continuar el setge que es va allargar fins al mes de desembre sense èxit militar. Tanmateix, el rei aragonès proclamava triomfalment en una carta del mateix mes de desembre que regnava “des de Belorado fins a Pallars i des de Baiona fins a Monreal del Campo”.
Aquest castell de Monreal del Campo fou ocupat per les tropes aragoneses l'any 1124, i des de la seva posició amenaçaven Terol i Albarrasí. L'any 1128, Alfonso I es va desplaçar cap a terres sorianes on es va ocupar del poblament de la localitat de Ribarroya. Va constituir la tinència i va repartir les terres, nomenant a Fortún Íñiguez de San Celedonio com a tenente de Ribaroia. En aquest any de 1128, les tropes aragoneses van ocupar el castell de Gúdar, que també era una posició avançada en terres de Terol.
Durant el setge de Fraga de l'any 1133, el rei aragonès figura en dos documents de gener i març d'aquell any com a “regnante in Cesaraugusta usque ad Montem Regalem et ad Gudale et Orta supra Tortosa”. Amb aquestes tres fites, Monreal, Gúdar i Horta de Sant Joan, el Batallador indicava les seves intencions de conquesta del territori andalusí en competència amb els castellans per l'oest i els catalans per l'est.
Els noms d'aquests llocs així documentats de Gudale et Orta supra Tortosa coincideixen amb els noms de dues nissagues pirenaiques, els Gudal i els Orta. El nom de la nissaga dels Orta es pot trobar en els documents medievals escrit també amb una hac inicial, com així mateix el lloc d'origen pirenaic de la nissaga. De la mateixa manera es pot trobar el nom medieval d'Horta “sobre Tortosa” amb una hac inicial o sense ella en els documents d'aquesta localitat terraltina. Es pot considerar la possibilitat onomàstica de que els Gudal i els Orta participessin en la conquesta d'aquests castells d'avançada, i que per aquest motiu els bategessin amb els seus cognoms.
Algun historiador ha confós aquest Gudale de Terol amb el lloc de Godall pròxim a Tortosa. Tanmateix, aquest error degut a la semblança dels dos noms ha estat descartat per Joan Coromines en el seu Onomasticon Cataloniae. El nom de Godall pertany a una nissaga catalana que va participar amb Ramon Berenguer IV en la conquesta de Tortosa, i que amb Jaume I va participar en la conquesta de València.
Per una altra banda, també s'ha confós aquest Godall montsianenc amb Codair, el nom aràbic d'una alqueria andalusina que estava localitzada entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita abans de la conquesta catalana. Aquest Codair podria ser un record de la presència en les terres del Montsià de la nissaga aràbiga Khudair. Aquesta nissaga andalusina dels Banu Khudair es va destacar dintre de l'administració califal. Per exemple, Muhammad ben Abd Allah ben Khudair, en temps del califa Abd al Rahman III, va ser visir i caid de Toledo. A finals del mateix segle X, manant el califa Al-Hakam II, un altre membre d'aquesta família, Abd al-Rahman ben Musà ben Khudair, va ostentar el càrrec de sahib al-mazalim, que era el visir encarregat de rebre les queixes dels súbdits andalusins. Podem equiparar aquest càrrec amb al que actualment coneixem com Defensor del Poble o Síndic de Greuges.
Lope Díaz de Haro i els seus fills
La mort d'Alfonso I d'Aragó fou aprofitada pel rei Alfonso VII de Castella i Lleó per a ocupar les terres de Sòria i La Rioja. Els pamplonesos van elegir com a rei propi a García Ramírez i es van separar dels aragonesos. El rei navarrès també va mostrar el seu interès per La Rioja ocupant temporalment algunes localitats riojanes quan es va morir Alfonso VII.
En aquesta ocupació castellana de La Rioja i Sòria a finals de l'any 1134, el rei castellà va estar auxiliat pels riojans amb avantpassats biscaïns, els quals es decantaren per Castella i no pel nou regne de Navarra.
Un dels principals riojans d'ascendència biscaïna que optaren per Alfonso VII fou Lope Díaz de Haro, el Rubio. Era fill del comte Diego López I de Haro, el Blanco, que es va rebel·lar contra Alfonso I el Batallador. Igual com el seu pare va fer costat a la reina Urraca, Lope Díaz es va posar a les ordres dels reis castellans Alfonso VII, Sancho III i Alfonso VIII consecutivament. A Lope li corresponia la titulació de quart senyor de Biscaia, i per això es titulava comte de Nájera i Biscaia. Així ho va fer l'any 1162 quan va donar als frares premonstratesos l'església de Gaztelugache, que formava part de les seves propietats a Biscaia, emparat per un privilegi atorgat per la reina Urraca de Castella.
El comte Lope Díaz es va casar amb la comtessa Aldonza Ruíz, o Rodríguez, de Castro. Hi ha inseguretat en les dates del naixement dels dos, però sembla ser que es van casar cap a l'any 1150 o 1152. Probablement Lope Díaz era d'edat més avançada i podria haver estat casat anteriorment, encara que no es conserva el nom de la primera esposa amb qui podria haver tingut algun fill. Així, es calcula que Aldonza, o Heldonza, s'aproximaria als vint anys en el moment del casament, mentre que Lope Díaz ja hauria superat la trentena. Aquest matrimoni va procrear entre 9 fills segons uns, i 11 fills segons uns altres; tampoc hi ha seguretat en aquesta dada familiar.
L'any 1148 es va concedir a Santo Domingo de la Calzada el document de privilegi de població, i en ell apareix Lope Díaz com a governador de La Rioja. L'any 1158, el rei Sancho III li va concedir el títol d'alferes reial. L'any 1169, Lope Díaz i la seva esposa Aldonza va donar a les monges benedictines de Santo Domingo de la Calzada unes terres en la localitat riojana de Cañas per a construir-hi una abadia cistercenca. Allí es va erigir el monestir de Santa María de San Salvador de Cañas. En aquest monestir hi va ingressar una filla seva anomenada Toda, que en fou abadessa.
No esta prou clara la data de la mort de Lope Díaz. Uns creuen que va morir l'any 1170; però un document aportat per Joaquim Miret i Sans sembla indicar-nos que la seva defunció va tenir lloc l'any 1182. La seva esposa Aldonza va morir l'any 1207 en el monestir de Vileña, en terres de Burgos. Allí va residir fent companyia a la seva filla Urraca, la qual havia estat la darrera esposa del rei Fernando II de Lleó.
Alfonso VIII de Castella, el Noble, quan va arribar a la majoria d'edat, fou proclamat rei l'any 1170 a Burgos. Aquell mateix any va contraure matrimoni amb Elionor, filla d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Abans, però, el rei Sancho VI de Navarra havia aprofitat la minoritat del rei castellà per a ocupar la població de Logronyo i altres llocs de La Rioja a partir de l'any 1159. El nou rei castellà va anar recuperant militarment La Rioja entre els anys 1171 i 1176, quedant així definitivament enquadrada en el regne castellà.
Seguint aquestes dades biogràfiques de Lope Díaz i dels reis castellans podem fer un parell d'hipòtesis sobre la data de redacció del document d'empenyorament de Ribaroia. La primera hipòtesi és que podria haver estat redactada en temps de Sancho III, quan Lope Díaz ja havia adquirit una certa categoria en la cort castellana, a l'any 1158. La segona hipòtesi es podria basar en el fet que Lope Díaz hauria adquirit la condició de cònsol en temps d'Alfonso VIII; en aquest cas la data de la carta s'hauria de situar a finals de la dècada de 1170, quan La Rioja estava ben controlada pels castellans i a Nájera s'haurien pogut reunir tranquil·lament els senyors riojans.
La família López de Haro i l'Orde de Santa Maria de Monjoi
El papa Urbà II, l'any 1095, va fer una crida a l'Europa catòlica per a donar suport a l'Imperi Oriental Bizantí. Així responia a la demanda d'auxili que li havia fet el seu emperador Aleix Comné a causa dels persistents atacs islàmics que anaven minvant l'Imperi. Fruit d'aquesta crida fou la conquesta cristiana de Jerusalem l'any 1099 en el marc de la Primera Croada. Per a poder mantenir aquesta ocupació de Terra Santa es van crear uns ordes militars o caritatius que foren recolzats per la noblesa europea.
Aquesta febre jerosolimitana va arribar a començaments dels segle XII a les terres hispàniques, i tots els regnes cristians van afavorir als ordes del Temple, de l'Hospital i del Sant Sepulcre. A la vegada, a aquests ordes de Terra Santa els hi van sortir imitadors peninsulars motivats per la lluita pròpia contra els sarraïns d'Al-Àndalus.
L'historiador Joaquim Miret i Sans, en el seu llibre Les Cases de Templers i Hospitalers a Catalunya, va deixar explicada la creació d'un d'aquests ordes de croats en l'àmbit espanyol. En aquesta obra, entre les pàgines 240 i 247, ens mostra el desenvolupament de la Casa de l'Hospital del Sant Redemptor des de la seva gènesi fins a la seva dissolució. Comença narrant que un titulat comte castellà Rodrigo González, cavaller de la milícia de Sant Jaume, fundà prop de Terol una casa i orde dits de Santa Maria de Montgaudí l'any 1174. El mes de juliol d'aquest any, el rei Alfons II d'Aragó li va cedir el lloc d'Alfambra per a defensar-lo dels atacs sarraïns. A l'any següent, el mateix rei aragonès concedí al nou orde el lloc de Fonts d'Alfambra. També li concedí el castell d'Orrios l'any 1182. En aquest mateix any de 1182, el rei castellà Alfonso VIII va concedir al comte Rodrigo i al seu orde militar “la villa de Jubdas que está en el valle de Baltanás”, un lloc situat en terres palentines.
Sobre aquesta donació castellana de Jubdas, Joaquim Miret especifica que la seva copia es troba en el Cartoral del Temple, o sigui en el Registre 310 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Aquesta carta de donació fou escrita a Medina de Rioseco: “...quod ego Ildef. Dei gratia rex Castelle et Toleti una cum uxore mea Alienor regina, dono et concedo Deo et hospitali Sancte Marie Montis gaudii et vobis comiti et dompno Roderico eiusdem fundatori et magistro et omnibus fratribus presentibus et futuris villam Jubdas que est in valle de Baltanas... Facta carta apud Medinam de riuo sicco, Era MCC XX, XVIII. Kalendas ianuarii et ego rex A. Regnans in Castella et Toleto, hanc cartam manu propia roboro et confirmo. Gundisalvus Toletane ecclesie electus confirmat. Raimundus palentinus episcopus, Marinus burgensis episcopus, Comes Petrus, Comes Fernandus, Petrus Roderici de Azagra, Didacus Xemenis, Petrus Garsie, Lup Diaz merinus regis. Magister Geraldus regis notarius. Eucerio Roderici existente cancellario scripsit”.
En aquesta carta riosecana veiem que el rei Alfonso VIII està acompanyat per la seva esposa Elionor, i entre els bisbes i nobles que firmen la carta s'hi troba Lope Díaz amb el càrrec de merino real. Així, doncs, el comte Lope Díaz era un personatge notable de la cort castellana en aquell començament de l'any 1182. Pel que conta seguidament Miret, uns dies després de la signatura d'aquest document li arribaria la mort a Lope Díaz.
Continua explicant Joaquim Miret que el comte Rodrigo establí la comanda principal de l'orde de Montgaudí a Alfambra. El papa Urba III va donar una butlla aprovatòria de la fundació del “hospitali Sancte Marie Montis Gaudii”, que estaria regit per la regla del Cister i que tindria per objectiu de guerrejar contra els sarraïns. Aquest orde del comte Rodrigo González va adoptar el nom del Montjoie de Jerusalem. Així batejaren els croats francs el turó des d'on van veure per primera vegada la ciutat santa.
Seguidament, Joaquim Miret mostra una serie de documents d'una noble família, la del comte Lope, que afavorí extraordinàriament a l'orde de Montgaudí, o Montjoi de Jerusalem. La primera carta de donació que presenta Miret és la de Toda: “Amb data de 2 nones abril 1182 comencen les donacions: Ego Toda abbatisa quondam comitis Lupi filia, donà al comte Rodrigo tots els seu drets en el patrimoni de Ribarroya, igual com feren els altres individus de la seva família... Ego Dominicus de Sancto Dominico de Calçata scripsi et testis sum”. També actuen de testimonis Pedro, capellà de Santa María de Cañas, i les monges d'aquest monestir on exercia d'abadessa la filla de Lope Díaz anomenada Toda.
Per la segona carta de donació, Miret escriu: “Una altra filla del comte Lope, Estefanía, concedí també els seus drets en dit patrimoni a la fundació del comte Rodrigo, a 8 calendes juliol de 1182”. L'escrivà d'aquesta carta fou un monjo del monestir gallec de San Pedro de Rocas. La filla Estefanía López de Haro va nàixer cap a l'any 1160, i es va casar amb Fernando Ponce de Cabrera, el Menor, un cavaller del regne de Lleó. El marit de la riojana Estefanía era fill del català Ponç de Cabrera, que va emigrar al regne de Lleó i es va casar amb la comtessa gallega María Fernández de Traba.
De la tercera carta de donació, Miret informa: “Dues altres filles del comte Lope, una d'elles abadessa d'un convent, imitaren la cessió de drets a l'orde de Montgaudí en data 1 de gener de 1183”. Una filla era la comtessa Mencía, abadessa del monestir de San Andrés de Arroyo, i l'altra filla es deia Aldonza com la seva mare. Les dos van concedir les seves propietats de Ribarroya al comte Rodrigo: “quam habemus in pertinentiis ribaroie”. El clergue Vidal ho va escriure i en fou testimoni. Mencía López de Haro va estar casada amb un noble principal, el comte de Lara, i l'any 1181 va fundar el monestir cistercenc de San Andrés de Arroyo en el nord de Palència, dintre del terme de Santibáñez de Ecla. La comtessa Mencía va comptar amb l'ajut d'Alfonso VIII per a la construcció d'aquest monestir femení, i per aquest motiu es va anomenar Real Abadía de San Andrés de Arroyo. La predilecció del rei castellà per l'abadessa Mencía el va portar a nomenar-la com la seva testamentària; funció que va exercir Mencía a la mort del rei.
Seguidament es va redactar una quarta carta: “Es del 12 gener 1183, la cessió de drets per part d'un altre comte Lope Sànxez, de la mateixa família”. En ella, Lope Sánchez, fill de Sancho Díaz, i la seva esposa Agnés donen a Rodrigo González “atque Magistro nove Milice domus Sancte Marie Montisgaudii de Iherusalem... quam habemus in pertinenciis Riberoie”. Per tant, aquest comte Lope Sánchez era nebot del cònsol Lope Díaz.
Finalment, Joaquim Miret presenta una quinta carta d'aquesta família: “A 28 de febrer del mateix any 83, és el fill del comte Lope qui cedeix els seus drets en Ribarroya: “Ego Didacus quondam comitis Lupi filius... concedo tibi comiti Roderico atque magistro nove Milicie omnem hereditatem que michi ex meo patrimonio pertinet... in Ribaroie”. Veiem, doncs, que fins i tot l'hereu Diego López II de Haro va entregar el seu patrimoni en aquesta localitat soriana a l'orde del comte Rodrigo González.
Un cop mostrada la donació de Ribarroya, Miret ens continua informant de les vicissituds d'aquest orde de curta durada. Així, ens conta com ja a l'any 1186 l'orde es va veure obligat a cedir el castell d'Alfambra i els seus termes, i les propietats que tenia a Castella i Galícia, a l'orde del Temple. Per aquesta cessió, que es va signar en el castell de Montsó, podem deduir que l'orde d'Alfambra va necessitar l'ajut econòmic dels templers.
Dos anys després, el rei Alfons II d'Aragó es va involucrar en la creació d'un nou orde militar aragonès en terres de Terol. Aquest nou orde hauria d'incloure el castell d'Alfambra i els seus frares, però hauria de portar un altre nom: l'orde de l'Hospital del Sant Redemptor.
Sobre aquesta nova orde, Miret explica: “La lletra reial de creació de l'Hospital del Sant Redemptor és d'octubre de 1188, i disposa que els nous religiosos o frares cuidaran de la redempció de captius cristians, que la direcció o centre del nou orde o establiment estarà a Terol, i que totes les altres cases hauran d'obeir al Mestre resident en aquesta, que seguiran la regla d'Alfambra, o sigui la del Cister, que els frares d'Alfambra reconeixeran per superior al Mestre de l'Hospital del Sant Redemptor, i que de totes les rendes i profits del Sant Redemptor s'hauran de destinar la quarta part a la redempció de captius”.
Aquesta empresa del fill de Ramon Berenguer IV, però, no va reeixir, i també aquest orde del Sant Redemptor de Terol es va veure obligat a demanar l'ajut dels templers. Així Miret ho conta: “El rei, trobant-se a Lleida a mitjans d'abril de 1196, expedí carta decretant la incorporació al Temple de tots els bens del Sant Redemptor, especialment dels castells i viles d'Alfambra, Orrios, Villel, Libros, Castellot i Penya del Cid, i uns pocs dies després el propi Mestre de la Milícia de Montgaudí i Sant Redemptor confirmà el decret d'incorporació”. El papa Celestí III va certificar aquesta incorporació al Temple per mitjà d'una butlla del mateix any 1196.
Conclusió castellana
La carta d'empenyorament de Ribarroya de Duero va fer cap a la carpeta de la comanda hospitalera de Vilalba inclosa en la Castellania d'Amposta. Algun arxiver va pensar que estava relacionada amb Riba-roja d'Ebre per la semblança d'aquests dos noms de lloc.
El comte Lope Díaz de Haro, l'actor principal d'aquesta carta, va anar adquirint importància dintre de la cort castellana a partir de la mort del rei aragonès Alfonso I el Batallador. No es pot datar, doncs, la carta a l'any 1133, quan el Batallador assetjava Fraga. En la meva opinió caldria datar-la uns quaranta anys més tard, al voltant de la dècada de 1170.
Quan va morir el merino real Lope Díaz a començaments de l'any 1182, els seus fills donaren les possessions familiars de Ribarroya a l'orde de Santa Maria de Montjoi durant aquest any i el següent. Aquest orde d'Alfambra es va integrar en l'orde de l'Hospital del Sant Redemptor de Terol, el qual fou absorbit posteriorment per l'orde del Temple. Degut a la dissolució de l'orde del Temple a començaments del segle XIV, les possessions templeres passaren a formar part de l'orde de l'Hospital de Sant Joan. Per aquest motiu, els documents de Ribarroya de la família López de Haro feren cap a l'arxiu hospitaler. En aquest arxiu, la carta d'empenyorament de Ribarroya fou inclosa erròniament entre els documents de la comanda hospitalera vilalbina, en la qual va estar integrada la Riba-roja ebrenca.
Els territoris de La Rioja i Sòria foren terres d'expansió de pamplonesos i castellans guanyades als andalusins. El rei Alfonso I el Batallador va posar en els castells d'aquests territoris a tenentes de la seva confiança, aragonesos o pamplonesos. A la seva mort, la unió veïnal dels descendents dels castellans vells i dels biscaïns va donar una nova dinàmica a aquests territoris, que es van integrar per la seva voluntat en el regne de Castella. El regne de Navarra va disputar la possessió de La Rioja als castellans; però, el jove rei castellà Alfonso VIII va ocupar militarment La Rioja i Biscaia entre els anys 1171 i 1179. En una campanya posterior, l'any 1200 va incorporar els territoris de Guipúscoa i Àlaba a la corona castellana. En aquestes campanyes militars va comptar amb la col·laboració dels descendents dels biscaïns, entre els quals va destacar la família López de Haro.
De tots aquests fets es pot deduir que la potència adquirida pels descendents dels biscaïns en les terres de La Rioja i Sòria fou determinant per a que les seves antigues terres de procedència fossin incorporades al regne de Castella. En la carta de Ribarroya tenim guardats els seus noms.
El 6 d'agost de l'any 1162 va morir el príncep Ramon Berenguer IV en terres italianes i fou enterrat a Ripoll. El va succeir el seu fill, Alfons II d'Aragó, que havia nascut al voltant de l'any 1157. Durant la seva minoria d'edat fou conquistat el castell d'Horta “sobre Tortosa”, i a l'any 1165 s'atorgà la primera carta de població d'aquesta localitat terraltina. Encara en la seva minoritat reial, en l'any 1169, es van empenyorar els castells d'Ascó, Riba-roja i Seròs, per 5000 morabatins, al mestre templer Arnau de Torroja. En aquest any de 1169, les tropes catalanoaragoneses van conquerir les terres del baix Matarranya i del baix Guadalop, des de Batea fins a Casp.
El jove Alfons II fou armat cavaller i es va casar amb Sanxa de Castella l'any 1174, obtenint així la majoria d'edat. El rei catalanoaragonès, el 25 de març de 1182, va fer donació al Temple, a canvi de 5000 morabatins, de la ciutat de Tortosa i dels castells i viles i termes d'Ascó i Riba-roja d'Ebre.
BIBLIOGRAFIA
ALANYÀ ROIG, Josep. 1994. Batea i el seu terme municipal. 2 volums. Tarragona: Diputació de Tarragona.
CABRÉ MONTSERRAT, Dolors. 1985. Riba-roja d'Ebre i el seu terme municipal. Tarragona: Llibreria Adserà.
CASANOVAS, Àngels; ROVIRA, Jordi. 2005. L'orde del Temple, entre la guerra i la pau. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
CASTELLVELL DÍEZ, Ventura. 1999. “La toponímia d'Amposta segons uns capbreus dels segles XIV al XVIII”. Butlletí interior de la Societat d'Onomàstica, núm. 79. Barcelona: Societat d'Onomàstica.
CATALÀ ROCA, Pere. 1993. Els castells catalans. Vol. IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
COROMINES, Joan. 1995. Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial Edicions/La Caixa.
FUGUET SANS, Joan. 1998. Templers i Hospitalers, II. Guia de les Terres de l'Ebre i dels castells del Baix Maestrat. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
GARCIA SÁNCHEZ, Jairo Javier. 2007. Atlas toponímico de España. Madrid: Arco/Libros.
GARRIDO VALLS, Josep David. 2014. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
GINESTA BATLLORI, Salvador. 1991. Les terres del Matarranya. Barcelona: P. A. Montserrat.
LAPEÑA PAÚL, Ana Isabel. 2008. Ramiro II de Aragón, el rey monje (1134-1137). Gijón: Ediciones Trea.
LEMA PUEYO, José Ángel. 2008. Alfonso I el Batallador, rey de Aragón y Pamplona (1104-1134). Gijón: Ediciones Trea.
MANZANO MORENO, Eduardo. 2019. La corte del califa. Cuatro años en la Córdoba de los Omeya. Barcelona: Editorial Planeta.
MESTRE CAMPI, Jesús. 1993. Diccionari d'història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
MIGUEL BALLESTÍN, Pascual. 2015. Toponimia mayor de Aragón. Zaragoza: Gara d'Edizions.
MIRAVALL DOLÇ, Ramon. 2007. Toponímia major actual de les Terres de l'Ebre. Valls: Cossetània Edicions.
MIRET SANS, Joaquim. 2006. Les Cases de Templers i Hospitalers a Catalunya. Aplec de Noves i Documents Històrics. Lleida: Pagès editors.
MONSALVO ANTÓN, José María. 2010. Atlas histórico de la España Medieval. Madrid: Editorial Síntesis.
ORTEGA PÉREZ, Pascual. 2006. La població de les comandes templeres i hospitaleres d'Ascó, Horta i Miravet. Batea: Patronat Pro Batea.
SERRANO DAURA, Josep. 1997. “Berrús i Riba-roja d'Ebre (Ribera d'Ebre), del Regne d'Aragó els segles XII i XIII”. Quaderns d'Història Tarraconense XV. Tarragona: Diputació de Tarragona.
SERRANO DAURA, Josep. 1997. El conflicte catalanoaragonès pel territori de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, en els segles XIII i XIV. Ascó: Ajuntament d'Ascó.
VIGUERA MOLINS, María Jesús. 1988. Aragón musulmán. Zaragoza: Mira editores.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Comentarios
Publicar un comentario